24 de març 2017

REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA I CANVI SOCIAL



Nuevatribuna | 24 de Marzo de 2017


Sembla que hi hagi un consens social i molt compartit a nivell polític de que al país li cal un procés de Regeneració Democràtica. La corrupció fruit d’un pervertit sistema de relació entre el capital concesional i les administracions públiques en molts cassos, tant en la concessió d’infraestructures com de serveis públics, està molt arrelada en el sistema econòmic del nostre país.
Tots som conscients que en moltes ocasions les infraestructures són adjudicades no al millor projecte sinó al que sembla menys costós, però en general desprès durant la seva realització els sobrecostos es disparen i finalment la infraestructura surt molt per sobre del cost inicial. Aquesta manera de fer ha estat qüestionada quan les empreses espanyoles han anat a fer grans infraestructures fora de les nostres fronteres donant lloc a conflictes com va ser el cas de la construcció del canal de Panamà o de l’AVE a  l’Aràbia Saudita. Es un sistema poc comprensible, en molts països del nostre entorn, i on les corrupteles tenen un ampli filó.
El mateix passa en els processos d’externalització de serveis públics o en la seva licitació, externalitzacions que en molts cassos no són ni social ni econòmicament necessàries i fruit molts cops de conxorxes d’interessos aliens al bé públic.

Cal una regeneració democràtica
Molts som conscients de l’alt nivell de corrupció existent entre les empreses i els poders públics del nostre país, el que alguns denominen “la trama”. Però la regeneració va molts més enllà de la lluita contra la corrupció.
La regeneració democràtica implica també una justícia eficient i justa. Una justícia que no és ràpida no és justa, però per aconseguir-ho calen mitjans i garantir la seva independència i la seva equitat. No pot ser que siguin més castigats els delictes dels més dèbils mentre hi ha deferències amb els cassos de delictes de “guant blanc”.
La regeneració democràtica implica garantir la neutralitat dels aparells de l’estat, des dels  judicials fins els mitjans de comunicació públics i evitar la seva utilització partidista. I també comporta la responsabilitat i ètica de la funció de la representació política. Es demagògic dir els càrrecs polítics estan massa remunerats, especialment si  comparem amb la remuneració dels càrrecs privats. Un càrrec públic ha d’estar suficientment remunerat d’acord amb la seva responsabilitat pública. Però també caldria que aquesta remuneració sigui incompatible amb cap altre remuneració. Cal en aquest sentit seguir l’exemple del comportament de molts països del centre i nord d’Europa molt més exigents en aquestes qüestions.
Al marge d’aquestes i altres qüestions que determinen una necessària regeneració democràtica seria bo un canvi en els sistemes electorals per tal de garantir la igualtat del vot mitjançant sistemes més proporcionals. I també restringir la possibilitat de les “portes giratòries” polític-empresarials.
Però cal dir i distingir clarament que la regeneració democràtica no implica un canvi social. Implica una millora democràtica que permeti lluitar contra la corrupció i vicis i actituds poc democràtiques de l’actual sistema sòcio-polític però no implica un canvi en el marc de relacions econòmiques i socials. Molts països del nostre entorn tenen una millora de la seva qualitat democràtica sense que això impliqui un canvi en temes com  l’explotació social o la desigualtat, ens val l’exemple de la Gran Bretanya.

El conflicte de classes
El canvi social és quelcom més profund que una regeneració democràtica. Té a veure amb la correlació de forces entre les diverses classes socials i aquest canvi no és possible si no tenim en compte la centralitat del treball. Es a l’estructura econòmica  on es produeix la divisió fonamental entre qui té el control sobre el procés econòmic de producció i qui només té la força del seu treball. Es el que sempre s’ha entès com el conflicte social o la lluita de classes. El canvi social significa modificar la correlació de forces  entre el capital i el treball. I és evident que quan parlem del treball no ho fem en el termes tradicionals, sabem dels canvis produïts en el món laboral i que la classe treballadora avui és molt més diversa i plural. Però la garantia d’un treball digne i de qualitat és la primera condició del canvi social. I no parlem d’un canvi revolucionari sinó de qualsevol sistema de transformació social que canviï l’actual correlació de forces.
Els partits polítics que no tinguin en compte la centralitat del treball s’equivoquen en les seves estratègies. Es positiva la regeneració democràtica, però no és canvi social. Es positiva i imprescindible la lluita contra les emergències socials, però no és canvi social, sinó simplement posar un pedaç, important però que no soluciona el problema de fons. La centralitat del treball ha de ser el centre del plantejament estratègic de qualsevol política que es reclami de canvi i progrés. En el treball i en la capacitat d’accedir-hi  és on es produeix la principal socialització dels individus. El primer repartiment de la plusvàlua es dóna en el repartiment dels beneficis del treball entre el benefici empresarial i el salari. Hem vist que a Espanya en els darrers anys de la crisi els beneficis empresarials han crescut tres vegades mentre els salaris restaven congelats, això és lluita de classes i indica quina classe va guanyant. El segon repartiment dels beneficis s’efectua per la via fiscal, sobre qui es carrega la recaptació i a qui es destina. I podem veure com gravant les rendes del treball, via IRPF o IVA, s’ha carregat la recaptació sobre les classes treballadores i populars i com les prioritats pressupostàries han anat no a millorar els serveis bàsics ni les necessitats de la majoria sinó a beneficiar els sectors empresarials i privilegiats.

Warren Buffet parla amb clar
Es evident que el canvi social, basat en la centralitat del treball en la disputa de la plusvàlua, té un àmbit social propi dels moviments sindicals i els moviments socials i un àmbit polític on s’ha de disputar l’actual hegemonia de la dreta. Cal plantejar per part de tot subjecte polític que es consideri partidari del canvi i el progrés  una modificació en l’actual correlació de forces. Cal donar més força als instruments sindicals en els centres de treball i en el diàleg social. I cal plantejar canvis en el model productiu que impliquin més pes del sector públic i una millor i més justa recaptació i redistribució de les rendes.
Cal dir-ho de forma clara. La regeneració democràtica és necessària, però el canvi social, el canvi en la correlació entre capital i treball, és imprescindible per acabar amb l’actual desigualtat creixent.
Cal un canvi social

15 de març 2017

TOXO o la revolució discreta a CCOO


Ignacio Fernández Toxo
Nuevatribuna | 16 de Marzo de 2017


Els vuit anys dels dos mandats de Ignacio Fernández Toxo al front de CCOO d’Espanya han estat difícils per la conjuntura que ha hagut d’afrontar i molt importants pel que fa a la transformació interna del sindicat.
L’arribada de Toxo al front de CCOO va significar el final d’una època. Ell va simbolitzar una reacció d’una gran part del sindicat davant la forma de dirigir-lo de Fidalgo més pròpia del despotisme il·lustrat. Va ser una rebel·lió front la direcció fidalguista i les seves polítiques internes i externes. La seva elecció per tan sols 28 vots de diferència va deixar la visió d’un sindicat dividit per la meitat i amb múltiples fraccions diferenciades.
Però des del primer moment l’actuació d’aquest gallec discret i de fortes arrels sindicals i de conviccions profundes va ser començar a suturar totes les ferides. El primer que cal reconèixer a l’Ignacio és que ha aconseguit posar fi a les divisions fratricides a l’interior de l’organització. I ho ha aconseguit amb èxit tot integrant dirigents escollits en la llista fidalguista en càrrecs destacats de responsabilitat. En la seva reelecció es va presentar al capdavant d’una llista única votada per una amplíssima majoria dels delegats del congrés del sindicat.
Per tant cal destacar la seva capacitat unificadora i pacificadora fruit de la seva forma pacient i discreta d’afrontar el problemes a partir del diàleg i fugint de la imposició.
Però el líder sindical de CCOO ha hagut d’afrontar el canvi de la situació econòmica i social del país derivada de l’arribada de la crisi econòmica i de les actuacions dels governs primer de Zapatero i desprès de Rajoy amb les seves reformes laborals, especialment la del govern del PP que va atacar el “moll de l’os” dels drets sindicals, el de la negociació col·lectiva. CCOO  juntament amb UGT van respondre amb tres vagues generals, però malgrat això van haver d’afrontar una situació difícil, les crisis produeixen crispacions socials però també desmobilització derivada de la por. Han estat anys difícils pel sindicalisme però malgrat això i les dificultats per l’increment desorbitat de l’atur, la precarietat i la desigualtat, que comporta debilitat i pèrdua  d‘afiliació  el sindicat ha mantingut el seu esperit de lluita. En aquest sentit cal remarcar que el sindicalisme ha travessat un llarg camí del desert, oblidat quan no criticat pels grans mitjans de comunicació i perseguit per lleis repressives que han comportat que més de 300 sindicalistes de CCOO hagin estat encausats com a conseqüència de la seva actuació sindical.
Però malgrat aquesta conjuntura i difícil, el sindicat ha continuat portant a terme tant la defensa de les condicions laborals dels  treballadors en les empreses i plantejant propostes de millora de les condicions dels sectors més desfavorits o dels drets de ciutadania mitjançant la presentació d’Iniciatives Legislatives subscrites per centenars de milers de ciutadans.
Altrament malgrat la pèrdua d ‘afiliació en el període més greu de la crisi, CCOO ha mantingut i fins i tot augmentat la seva representativitat en les Eleccions Sindicals.

CCOO: campanya de modernització sindical
En el nivell intern la direcció sindical encapçalada per Toxo ha sabut fer de la necessitat virtut i ha dut a terme una profunda reestructuració política i organitzativa interna. El sindicat ha fusionat organitzacions federatives, establint economia d’escales en l’àmbit organitzatiu. Però alhora el sindicat ha fet front a situacions negatives renovant les seves pràctiques sindicals, rebaixant els “michelins” burocràtics fruit d’èpoques de “vaques grosses”, i establint un Codi Intern de pràctiques sindicals per a evitar conductes sindicalment incorrectes. Especialment important ha estat el debat que s’ha dut a terme en tota l‘estructura del sindicat anomenada “Repensar el sindicato” a partir de reflexionar sobre la pròpia història del sindicat, i el seu passat, el seu present i el seu futur. Aquest procés ha servit fonamentalment per a recordar els orígens i les idees bàsiques que van donar lloc a les Comissions Obreres sota la dictadura, reflexionar sobre la història, aprofitant la commemoració de moments importants en la història del sindicat. Però no ha estat en cap cas una commemoració de la història sinó que s’ha utilitzat per actualitzar els compromisos amb les idees adequant-los a la situació actual. Actualitzant el sindicat per adaptar-lo al moment de canvis profunds en el mon del treball i en la pròpia evolució de la classe treballadora avui molt més plural i diversa que l’existent en el moment fundacional del sindicat.
La renovació interna del sindicat, la seva actualització ha estat un dels objectius bàsics en aquest dirigent discret que amb pols ferm però amb “guant de seda” ha impulsat el canvi intern.
No hi ha dubte que Ignacio Fernández Toxo ha estat un Secretari General apreciat per la gent del sindicat que li reconeix la dificultat del moment viscut i la importància del canvi impulsat. Altrament el discurs polític de Toxo ha estat potent i sense gaire barroquisme, dient les coses clares, mesurades i meditades amb una profunda convicció ideològica en els seus anàlisis.

Unai Sordo candidat a ocupar el llopc de Toxo
En aquest moment CCOO és l’organització més preparada, organitzativament i en quant a capacitat de proposta, del conjunt de les forces polítiques i socials de l’esquerra. I serà un element imprescindible per a qualsevol alternativa de canvi polític i social en profunditat. Ara caldrà veure també si les forces que es reclamen de l’esquerra són capaces de retornar al sindicalisme els drets que li van ser arrabassats per les polítiques de la dreta antisocial,
Toxo tenia guanyat el seu dret a renovar novament el seu mandat al front del sindicat, però com a sindicalista consegüent que és ha portat a terme la renovació fins a l’últim punt d’acord amb la seva convicció personal. Era d’hora de personificar també la renovació i per tant ha optat, desprès d’un ampli diàleg amb tots els representats de les organitzacions confederades, per donar un pas al costat i proposar com a nou secretari a una persona vint anys més jove que ell. Cal dir que aquesta renovació de les idees i les persones no és dóna tan sols al més alt nivell del sindicat. Sinó que la renovació també s’està generalitzant en moltes de les grans organitzacions del sindicat des de Catalunya a Andalusia on una nova generació que ja ha viscut en democràcia es fa càrrec de les regnes de la principal organització sindical i social. I amb l’objectiu de continuar, engrandir i millorar l’històric llegat de les Comissions Obreres.
Toxo persona discreta però de profundes conviccions personals ha decidit fer pública la seva decisió en unes dates que tenen molt significat per a ell, quan fa 45 anys de la mort durant la Vaga General del Ferrol del 1972 de dues persones importants per a ell quan tenia 20 anys, els dirigents de CCOO, Amador Rey i Daniel Niebla.
Ferrol: monument a Rey i Niebla
                             Billy Bragg: "There is power in the Unión"