28 de jul. 2016

CATALUNYA DINS UN “BUCLE VIRTUAL”





Els responsables de la política virtual
nuevatribuna/28 de Julio de 2016


La Catalunya política fa temps que està instal·lada en un món imaginari que ara ja s’ha convertit en un “bucle virtual”. En el Parlament de Catalunya tenim un Govern que no governa, que és incapaç d’aprovar uns pressupostos, mentre continua la situació de deteriorament dels serveis públics i la seva privatització, continua  l’estat d’emergència social, i les finances de la Generalitat estan en una situació de dependència total de l’Estat.
Però res d’això importa a la majoria independentista de JxS i la CUP, en una aliança contradictòria. Lo seu és centrar-se en mantenir el somni d’una “Arcàdia imaginària” que mantingui atordida una part de la societat a la que s’aboca, a través dels mitjans de comunicació públics i també alguns privats, a l’esperança d’una propera (?) independència i sobirania plena. Per aconseguir-ho ara es dediquen a fer cada temporada una declaració grandiloqüent del Parlament, en un “bucle” de declaracions que mai porten a res. El 9N va ser una Resolució aprovant l’inici d’un procés de ruptura, rebutjada pel Tribunal Constitucional i que no va anar més enllà. Ara de nou el Parlament aprova les Conclusions de JxS i la CUP sobre el Procés Constituent que insta a la desconnexió de l’Estat i l’inici d’un Procés unilateral d’independència que novament quedarà en això, una nova declaració.


La majoria independentista, especialment quan s’apropa la data de l’11 de setembre ha de donar combustible que ajudi a inflamar una part de la societat que s’ha cregut que, en aquest món de sobiranies compartides, la independència de Catalunya és possible sense cap cost, ni cap esforç, ni cap problema i que tot serà una festa de samarretes i declaracions on s’aconseguirà una suposada independència que portarà la felicitat absoluta i on es resoldran tots els problemes socials i econòmics que pateix la societat catalana.
Joan Coscubiela de "Catalunya si que es Pot"
Com en el debat de les conclusions va recordar el portaveu de “Catalunya sí que es pot”, Joan Coscubiela en la Comissió del Procés tots els estudiosos de processos  d’independència van deixar clar que “a la independència s’arriba per acord de les parts o per una insurrecció”. I cap de les dues coses s’aconsegueix amb declaracions florides constants i repetitives.
Com també va deixar clar el portaveu del PSC, Miquel Iceta el Parlament es situa en la il·legalitat i això és greu. I a més aquests dos portaveus van deixar clar que el camí que les conclusions dibuixen és un camí sense cap garantia democràtica.


Miquel Iceta del PSC
Fa ja massa temps que el Parlament de la majoria sobiranista ha perdut els papers. No fa la seva feina de governar al servei de la ciutadania catalana i ha convertit la cambra en un altaveu per a mobilitzar els seus adeptes i per a permetre a la gent de Convergència mantenir-se al Govern.
Caldria recordar a la majoria sobiranista que va perdre el suposat plebiscit en el que va intentar convertir les darreres eleccions al Parlament. Que la seva legitimitat està determinada per l’Estatut de Catalunya, aprovat per la ciutadania catalana, i que en el seu 1er article: “Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i amb aquest Estatut, que és la seva norma institucional bàsica”


També caldria recordar-los com s’accedeix a la condició de diputat segons el mateix Reglament del Parlament: “El diputat proclamat electe accedeix al ple exercici de la condició de parlamentari una vegada complerts els dos requisits següents.....i prometre o jurar respectar la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia  de Catalunya”.
L’actual Estatut, fruit de la voluntat del poble de Catalunya, estableix com s’ha d’efectuar qualsevol canvi: “ L’aprovació de la reforma requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament,...” Ara es vol derogar la legalitat per majoria simple.


I el que és més greu el suposat Procés Constituent es vol fer a través d’unes normes que no garanteixen les més mínimes normes democràtiques. Així es defineixen les fases del Procés Constituent :“ El Procés Constituent constarà de tres fases: una primera de procés participatiu, una segona fase de desconnexió amb l’Estat i convocatòria d'unes eleccions constituents que conformaran una Assemblea Constituent, que redactarà un projecte de Constitució. En una tercera fase serà ratificada a nivell popular mitjançant referèndum.”El resultat d'aquesta participació ciutadana constituirà un mandat vinculant pels integrants de l'Assemblea Constituent que els hauran d'incorporar en el redactat del projecte de Constitució.” . Després de la fase de participació ciutadana, es completarà la desconnexió amb la legalitat de l'Estat espanyol a través de l'aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya i d’un mecanisme unilateral d'exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l’Assemblea Constituent (AC). Les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal”
 En definitiva es preveu un sistema mancat de controls de cap tipus i amb una direcció on només és possible un resultat, el que els grups independentistes desitgen.


Tot el que es planteja està fora de la realitat i mancat de les mínimes garanties que puguin ser reconegudes a cap nivell. Tot es planteja fora de la realitat com un “bufar i fer ampolles”, i el que és més greu és que estan provocant una ruptura del marc democràtic i encara més que ells mateixos saben que no condueix a res. Tot el que passarà és que es tensaran encara més les relacions amb l’estat i es provocarà com mai la divisió interna dins  la societat catalana.
Es evident que la situació no afavoreix en res la convivència interna ni dins de Catalunya ni en la seva relació amb l’Estat. Aquesta situació de crispació només beneficia als Governs de dretes de Puigdemont i de Rajoy a qui la crispació beneficia electoralment alhora que debilita i allunya el debat relacionat amb la qüestió social que és la que afecta diàriament a la ciutadania, però que queda amagada per la qüestió territorial i identitària.


Rajoy i Puigdemont els beneficiaris de tot plegat



12 de jul. 2016

RECORDANT EL PASSAT PER A ENFORTIR EL FUTUR SINDICAL


Owen Jones en l'acte del 40 anniversari de Assemblea CCOO

nuevatribuna/12 de Julio de 2016
Diu en una cançó Raimon “Qui perd els orígens, perd la identitat”. Pot ser per això CCOO ha decidit repensar la seva història per a trobar les arrels que actualitzades li han de servir per a continuar en la seva tasca útil al servei de la classe treballadora i en la seva lluita per les llibertats i els drets.

Estem en uns temps de canvis profunds en tots els àmbits de la societat i tothom que busqui subsistir ha de adaptar-se als temps de canvi, més encara una organització com és un sindicat que s’ha d’adaptar a la complexitat dels canvis en el món de les relacions laborals i socials. I sobre tot fer-ho en un moment en que pot semblar que el més dur de la profunda crisi econòmica i social ha pogut passar i caldrà tornar a continuar la  lluita adaptant-se al nou panorama laboral i social que s’ha generat.

Les situacions de crisi econòmica no són el terreny més fàcil per a desenvolupar la tasca sindical. Les situacions de crisi econòmica debiliten la classe treballadora. Una crisi com l’actual amb els alts nivells d’atur radicalitza les consciències més polititzades però alhora crea una profunda por en el conjunt de la classe treballadora davant les dificultats del mercat laboral. Són moments difícils i durs pel sindicalisme, cal continuar la lluita en una situació desfavorable per tal d’aconseguir en lo possible atenuar les conseqüències de la crisi, però no pot obviar-se que les condicions objectives són desfavorables. Els darrers anys han estat durs,. Més quan el govern del PP ha efectuat una duríssima Reforma Laboral l’objectiu de la qual ha estat en primer lloc debilitar les capacitats del sindicalisme atacant el seu instrument més fonamental com és la negociació col·lectiva. I alhora acompanyant-lo de l’aplicació d’elements com l’article 315 del Codi Penal  d’incriminació penal dels piquets de vaga per tal de debilitar la lluita sindical. I així un cop atacada i debilitada la capacitat del sindicat es pot iniciar el procés de retallada de drets laborals i socials tot minant les bases de l’estat del benestar com són l’educació, la sanitat i d’altres serveis públics.

Amb més o menys ferides el sindicalisme confederal ha aconseguit capejar el temporal i plantejar-se que ara cal recuperar la iniciativa i passar a l’ofensiva. I per fer-ho que millor que en el cas de CCOO cercar en la seva memòria i recordar una història on, en una situació de fortes dificultats i mancances de drets i llibertats com va ser el temps de la dictadura, va ser capaç de dur endavant amb èxit la lluita de defensa dels drets dels treballadors i la consecució de la democràcia.
CCOO cartell de l'acte del 40 anniversari
Es evident que els temps han canviat profundament i que cal adaptar-se al temps actual però també cal recuperar els valors bàsics que abans i ara són necessaris per tal d’ aconseguir fer avançar la lluita pels drets dels treballadors i la lluita pels drets i llibertats democràtiques. La necessitat de tornar a situar el valor del treball com a eix principal de l’organització social. La necessitat de recuperar i difondre especialment entre les capes més joves de la població valors fonamentals com el de la solidaritat. Fer palès que les lluites van lligades, que quan es debilita  un sector de la classe treballadora es debilita tothom. La necessitat de repensar en aquests moments de globalització la necessitat de pensar en la solidaritat global de la nostra lluita local. La necessitat de fer front a la hegemonia individualista que ens vol imposar el poder hegemònic del capitalisme especulatiu i financer. La necessitat de valorar nous instruments de lluita i de divulgació de les idees de solidaritat i fraternitat del moviment sindical. De la necessitat de difondre l’acció, la lluita i les victòries del sindicalisme més enllà del mur de silenci en el que els volen envoltar uns mitjans de comunicació controlats per qui té el monopoli del poder. Actualment els mitjans de comunicació tradicionals públics i privats tenen relegat  dels seus espais comunicatius tot allò referent a la lluita i les propostes sindicals, alhora que de forma farisaica es pregunten: On són els sindicats? Cal trencar aquests murs de silenci comunicatiu mitjançant canals alternatius. En això al repensar la història de CCOO veiem com es van anar conquistant en plena dictadura espais de llibertat i com les lluites per reivindicacions concretes portaven aparellada la consciència de la necessitat de la lluita per reivindicacions socials i democràtiques generals.

Cal aprendre de la història no per copiar-la sinó per entendre com es va ser capaç d’actuar en una situació difícil, per fer-ho ara que ens trobem en una nova situació igualment delicada des  del punt de vista sindical.

Cal entendre que el moviment sindical confederal i CCOO en particular continua sent, malgrat totes les dificultats i deficiències, el principal moviment social organitzat i reivindicatiu del país. I amb una representativitat donada per l’elecció directa dels treballadors i les treballadores en les empreses. Un moviment social que quan ha calgut ha donat la mà a d’altres com va succeir en el procés de consecució de les signatures per la ILP de la PAH.

Ara cal reconquerir els drets perduts en els darrers anys que fins i tot han deixat profundament ferida la pròpia Constitució del 78 que va instaurar una gran part dels drets democràtics defensats per CCOO en el període de la transició. Cal lluitar per tal d’aconseguir un canvi radical en les polítiques econòmiques i socials dels darrers anys que permeti recompondre el teixit laboral i social. CCOO i el moviment sindical tenen un detallat catàleg de propostes que permeten impulsar l‘ocupació i el creixement, sostenir i impulsar  el model social, combatre la pobresa i la desigualtat creada per una gestió insolidària de la crisi que ha castigat els sectors més dèbils de la societat.

Però per fer-ho el sindicat sap que ha de canviar en profunditat per adaptar-se als nous moments, impulsant la participació de les persones afiliades però no només això. El sindicat ha d’obrir-se a la societat, a qui no està afiliat, obrir les seves portes al conjunt de la societat i especialment a les noves generacions. I impulsar la socialització del sindicat i establir una àmplia xarxa d’aliances socials per tal d’aconseguir dur a terme els ambiciosos processos de transformació que cal dur endavant. Cal enfortir el sindicat i la seva política d’aliances que ha de ser també molt ambiciosa per aconseguir imposar, des de la societat i amb les relacions polítiques que calguin, els grans canvis socials i d’aprofundiment democràtic que la societat actual, com en el seu moment la de la transició, precisa amb urgència.
Passat, present i futur sindical