22 de maig 2016

EL SINDICALISME PRECISA DEL CANVI POLITIC



El sindicalisme i la lluita per un altre política
nuevatribuna /22 de Mayo de 2016
El sindicalisme de classe, especialment el que representa CCOO fa molt temps que ha assegurat la seva autonomia respecte a les forces polítiques. Per que el sindicalisme ha d’estar sempre disposat a defensar per damunt de tot els interessos de la classe treballadora que representa.

Però el sindicalisme des de la seva independència no pot ser indiferent respecte  la situació política. Al contrari, el sindicalisme necessita que la política sigui beneficiosa pels interessos de la seva classe. Moltes vegades el sindicalisme ha de fer front a crítiques de molta gent treballadora que creu que no es defensen prou bé els seus interessos davant les retallades de drets laborals que pateixen. I moltes vegades els crítics són els mateixos que han votat als partits polítics que des del govern han establert les esmentades retallades. Cal doncs evitar contradiccions, no es pot responsabilitzar al sindicalisme dels resultats negatius del que s’ha votat en les eleccions polítiques.

El sindicalisme de classe sempre ha jugat un paper clau en la defensa dels interessos del conjunt dels treballadors. Es per això que CCOO va jugar un paper transcendent en la lluita per la democràcia i aquesta lluita va comportar fer front a la repressió de la dictadura. Per que la democràcia significava establir la llibertat política i els reconeixement dels drets bàsics laborals i sindicals entre molts d’altres. No es pot explicar la Transició sense fer esment del paper del sindicalisme, dels sindicalistes i de la lluita de la classe treballadora.
El procés 1001 contra la direcció de CCOO
 De la mateixa manera el sindicalisme de classe ha encapçalat la resistència davant polítiques de retallades de drets laborals contra governs del PSOE o el PP, especialment davant les mal anomenades reformes laborals que el que sempre han intentat és la retallada de drets. I aquesta resistència i les mobilitzacions en que es va concretar, moltes vegades mitjançant les vagues generals han aconseguit fruits positius tot impedint les reformes en alguns cassos o limitant-les en d’altres.

En el moment actual la situació és especialment crítica davant la situació derivada d’una crisi que s’ha fet recaure sobre les classes treballadores i populars. Una situació d’agudització de la lluita de classes com reconeix un gran representant del capital com Warren Buffet quan declara : “existeix una lluita entre una classe –els súper rics- que guanya cada dia a costa dels interessos de la majoria de la població, aquella que aconsegueix les seves rendes a partir del treball en lloc del capital” “la lluita de classes segueix existint, però la meva va guanyant.

La voracitat del gran capital no té límits i la crisi l’hi ha permès aplicar un retrocés sense precedents pel que fa als drets socials i laborals, i retallar profundament en els països desenvolupats el denominat estat del benestar. Però no tenen prou i volen més, són insaciables. En el cas de l’estat espanyol només cal recordar les recents paraules del president de la gran patronal CEOE, Juan Rosell quan diu: “el treball fix i segur és un concepte del segle XIX” “en el futur l’ocupació haurà de guanyar-se tots els dies”. No hi ha dubte que és una concepció reaccionària però que manifesta clarament el que en el fons reflecteix el pensament de molts dels representants de les gran corporacions. Els mateixos que ingressen milionàries retribucions inclús en els moments actuals de crisis socials. Només cal aclarir que el mateix Rosell al 2015 va rebre només en concepte de retribucions per la seva presencia, el que en llenguatge col·loquial diríem “escalfar la cadira”, en els consells d’administració de Gas Natural i Caixabank la quantitat  de 353.000 euros. Cal dir que això li comporta la presencia en no més de 36 sessions, sumades les dues entitats, en un any. Això representa el fariseisme del gran capital avui política i econòmicament hegemònic. Des del sindicalisme s’ha deixat clara la contradicció de les paraules de Rosell en defensar una modernització dels processos, la digitalització que ell diu, i alhora defensar contradictòriament la precarietat i el que comporta: manca de qualificació. Si no volem ser una societat retardària que vulgui competit en baixos costos salarials, la qual cosa comportaria un empobriment col·lectiu, el que cal és el contrari del que planteja Rosell: impulsar un nou model productiu basat en més inversió en I+D+e, més activitat econòmica, i més ocupació digna i amb drets, i alhora una major ocupació basada en el desenvolupament dels pilars de l’estat del benestar, com són els sectors de la educació, sanitat, dependència i més i millors serveis públics. El contrari és tornar a sistemes ja superats per la història.
Juan Rosell, president de CEOE
No hi ha dubte d’aquesta agudització de l’enfrontament dels interessos de classe  avui en l’estat espanyol i en el conjunt de la UE. Per això el sindicalisme no és ni serà indiferent pel que fa al resultat de les eleccions del 26-J.

Es evident que des del sindicalisme de classe i confederal es defensa un model diferent a l’actual de societat i un diferent model de procés productiu. En el dia a dia el sindicalisme, els sindicalistes i la classe treballadora s’han enfrontat a les conseqüències de polítiques suposadament d’austeritat que han fet créixer la desigualtat i han beneficiat només la classe dels súper rics. Ara amb les eleccions és el moment de no sols defensar-nos sinó també tractar de passar a l’ofensiva i per això cal un escenari polític més favorable als interessos del conjunt de la classe treballadora. La necessitat d’una política diferent que retorni els drets laborals i socials i també els sindicals, acabant amb una política de criminalització del sindicalisme. Una política econòmica que plantegi el model  productiu que defensa el sindicalisme. El retorn dels drets plens a la negociació col·lectiva. Amb una fiscalitat més justa, que acabi amb els beneficis fiscals de les grans empreses, i que persegueixi el frau i l’elusió fiscal. Una política que defensi el treball digne en salari i drets com a millor forma d’eliminar de rel l’actual situació d’emergència social, a la que també cal fer front amb actuacions urgents com seria l’establiment d’una renda mínima garantida per qui no tingui treball ni accés a cap altra prestació social. Aquests i molts altres són factors que ajudarien a la vegada a intentar fer un canvi en les polítiques de la UE. Un canvi que es dirimeix en les eleccions i al qual no és, ni pot ser, indiferent el sindicalisme de classe.
Per un altra política económica
Es per això que el sindicalisme ha de pressionar per aconseguir un govern de canvi des de l’esquerra i les forces progressistes. Cal dir les coses pel seu nom i el PP i C’s representen les polítiques de les dretes que tant sofriment estan provocant. El contracte únic que plantegen des de C’s no és cap novetat, és el sistema que porta a la pràctica les paraules del president de la CEOE.
Cal pressionar per evitar “ Grans Coalicions” que perpetuïn polítiques regressives i cal fer que les Confluències i el PSOE apostin amb seriositat per sobre de les seves diferències i rivalitats per anar a un govern conjunt, amb renúncies per ambdues parts que el facin possible. En cas contrari tots sortiran perdent, el PSOE per que es pot qüestionar el seu futur com a força de progrés, i Podemos-IU i les Confluències el seu paper de força alternativa decisiva.
 
El sindicalisme confederal i de classe prendrà nota del comportament de cadascú.
Per un acord d'esquerres i de progrés





16 de maig 2016

UNA CONFLUÈNCIA COOPERATIVA PER A GUANYAR



Una confluencia des de la cooperació


nuevatribuna/16 de Mayo de 2016


No hi ha dubte que el proper 26 de Juny hi haurà una novetat que pot provocar un canvi profund en el sistema polític espanyol. La irrupció per primera vegada d’una àmplia confluència del conjunt de les forces d’esquerra i de progrés de l’estat. L’oportunitat de les noves eleccions ha fet que aquesta unitat moltes vegades demanada es concreti en una àmplia confluència, o un front ampli de les forces progressistes alternatives.

Per que no es tracta malgrat la seva importància de l’acord Podemos-IU. Es quelcom més ampli i profund. Es tracta de la unitat d’aquestes forces estatals juntament amb Equo, i alhora de la suma de la quasi totalitat de les esquerres dels diferents territoris amb malauradament l’única excepció del CHA. En la confluència hi són Compromís, Iniciativa per Catalunya-ICV, Anova i el MÉS de Balears, juntament amb agrupacions entorn de personalitats com “BCN en comú”,

Es tracta doncs d’una àmplia confluència o coalició de forces plurals totes elles partidàries d’un canvi en profunditat de la política i les polítiques fins ara hegemòniques de la dreta i del bipartidisme.

La pluralitat de les forces diverses és la seva força principal i per tant el principal factor a preservar. Es evident que la pròpia pluralitat comporta dificultats per a fer una política única i homogènia però aquesta pot ser la seva grandesa. El diàleg i el debat intern han de ser el seu principal factor per a homogeneïtzar aquesta àmplia coalició. Cal treballar amb un clar esperit cooperatiu aprofitant el millor que aporta cadascú. També pot arribar a ser la seva principal debilitat en cas contrari. Una cooperació política suposa tot el contrari del predomini d’algú. En la confluència hi ha qui representa un nou impuls en la forma de fer política, una nova marca guanyadora però alhora mancada de experiència institucional, de bagatge ideològic i d’estructura organitzativa. Altres tenen militància experimentada però un discurs intern potser una mica caduc. I d’altres més petits representen la pluralitat de l’estat i alhora un cúmul d’experiències i bagatge polític, organitzatiu i ideològic. Cal valorar la importància dels lideratges però sense menystenir les aportacions derivades de l’experiència política. Recordem a títol d’exemple com es va conformar Syriza a partir de la unió de forces diverses i plurals que  van arribar a convertir-la en alternativa de govern.

Diversos i units
Ara s’ha creat una onada d’il·lusió que cal potenciar fins aconseguir guanyar la batalla política i això només es pot fer sense sectarismes, sense lideratges personalistes i amb molt diàleg comú a partir de cessions i renúncies per part de tots els confluents. Fugir d’hegemonies partidistes i potenciar el valor de la cooperació col·lectiva. Es una qüestió de temps i de treballar junts. L’esquerra i les forces progressistes si treballen unides poden donar un tomb important a la situació política espanyola i assenyalar un camí per a d’altres països europeus en un moment especialment crític. Tots tenen encerts i errors en les seves trajectòries. Però cal un discurs nou i comú que miri cap al futur amb voluntat de govern i per tant sense estridències i amb un discurs que barregi la seriositat política del discurs, moderació en les formes i renovació ideològica motivadora.

Els objectius comuns estan clars. Revertir les regressions derivades dels últims governs en els àmbits econòmics, socials i polítics. Acabar amb el bipartidisme hegemònic. Cal democratitzar i omplir de pluralitat la política. Regenerar la vida política però també social i econòmica del país. Aconseguir una pacificació dels enfrontaments territorials. Posar la gent i els seus drets com a prioritat d’un futur Govern de Canvi i Progrés. Es imprescindible renegociar amb la UE la problemàtica del dèficit i impulsar una política econòmica i fiscal que garanteixi una millora en les capacitats de l’estat per tal de fer possible la millora de les condicions de vida de la ciutadania. Fer front de forma urgent a la situació d’emergència social existent entre una part important de la ciutadania, però també cal afrontar i donar-li centralitat al principal problema del país: la manca de treball digne i amb drets. Posar el treball en la centralitat de la política , només la creació de treball digne i amb drets pot eliminar futures situacions d’emergència social i ajudar a reactivar l’economia i impulsar el creixement dels recursos públics derivats d’un canvi en el sistema fiscal que sigui just equitatiu i progressiu.

Aquests i d’altres aspectes d’una política de canvi i progrés només es podran fer a partir d’una àmplia majoria parlamentària. Es per això que la primera mesura de la confluència de les forces d’esquerres i progressistes és estendre la mà en tot moment al PSOE. No amaguem el fet de que en aquests moments el socialisme espanyol es troba instaurat en el social-liberalisme fill ideològic de la deriva del  “felipisme”. Però des.de la confluència cal plantejar al socialisme espanyol la seva disjuntiva: a) regenerar-se compartint govern amb les forces d’esquerra i progrés a partir d’una relació amable i sense recances o b) continuar en una deriva cap a la dreta que el pot conduir a la irrellevància política en la via del PASOK grec.

Per un Govern de Canvi i Progrés
Però alhora la confluència d’esquerres i progressista ha de tenir en compte que la manca d’un acord amb el PSOE seria també una derrota política pròpia ja que impediria tant en l’àmbit intern com extern dur a terme el programa de canvi. Per que només  una aliança amb el centre-esquerra que suposa el PSOE permetria un govern estable i majoritari, i la presència del PSOE en el govern també ajudaria a evitar una actitud agressiva per part del poders de la UE. Hem d’aprendre de Portugal on l’esquerra ha iniciat una política de canvi a partir d’un govern socialista al que donen suport les forces d’esquerres com el Bloco d’Esquerda i el PCP i que ha aconseguit ser acceptat com interlocutor de la UE amb polítiques diferents.

El futur govern de canvi ha d’estar format per la confluència d’esquerres i progrés i el PSOE d’acord amb els resultats electorals. Cal evitar ja per part de la confluència disputes estèrils i sortides de to tant en la campanya electoral com en un procés de negociació posterior. Des de la confluència cal posar-li les coses fàcils al PSOE, per tant s’ha d’evitar respondre els possibles atacs que arribaran des de posicions socialistes i respondre sempre amb la mà estesa i la proposta d’unitat futura. El nou lideratge de la confluència fóra bo que escoltés la veu de l’experiència d’aquells que el poden assessorar, des de  Compromís, ICV i/o fins i tot IU.

Confluencia pel Canvi una força guanyadora








9 de maig 2016

L’HORA DELS MONSTRES


Tess Asplund fa front al nazisme a Suècia

nuevatribuna /09 de Mayo de 2016

La situació d’entreguerres a Europa, provocada pel resultat de la I Guerra Mundial i de la crisi econòmica del 29, va derivar en una crisi política en molts països. Això va ser el camp de cultiu d’una hegemonia del pensament irracional que va concloure amb el sorgiment del feixisme, el nazisme i altres ideologies ultranacionalistes. En paraules molt descriptives de Gramsci El vell món es mor. El nou tarda en aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.
Actualment els països occidentals semblen entrar en una època de clarobscurs. A la UE els partits hegemònics tradicionals han entrat en crisi, tant els democratacristians com els socialdemòcrates estan en declivi, l’esquerra alternativa encara balbuceja, i s’està donant un creixement important de les ultradretes nacionalistes i xenòfobes, que fan del rebuig a la Unió Europea i als estrangers la solució de tots els mals de la ciutadania.

No hi ha dubte que la crisi econòmica i especialment les errònies polítiques austericides dels dirigents de la UE, són les responsables de que es doni cada vegada més una ruptura emocional de la ciutadania envers la idea d’Europa, i un creixement irracional dels sentiments nacionalistes envers una sortida impossible i tràgica com seria el renaixement dels nacionalismes excloents. Europa ja ha viscut massa enfrontaments entre nacions i la creació de la UE era un intent d’evitar-ho, però no hi ha dubte que la negligència dels seus mediocres dirigents actuals està potenciant el retorn dels nacionalismes irracionals.
I malgrat veure els efectes de les seves polítiques als dirigents polítics europeus, tant democratacristians com als teòricament socialdemòcrates no se’ls acut res més que plagiar mesures de l’ultradreta amb la qual cosa no fan més que donar reconeixement a les propostes d’aquests. Ho han fet Hollande i Valls a França, o la CDU-CSU a Alemanya. El cas més clar ha estat la vergonya de la resolució de la problemàtica dels refugiats.
Refugiats Benviguts
Està clar que la crisi no és només Europea, als Estats Units els partits del sistema, republicans i demòcrates, també estan en crisi i gent alternativa com Sanders a l’esquerra o Trump en una dreta extrema i xenòfoba equiparable a Le Pen a França han demostrat la frustració provocada pel sistema actual.
L’actual sistema econòmic de la globalització està aprofundint en la crisi social a nivell mundial, i això té una especial repercussió en el primer món. La ciutadania cada cop més està insatisfeta i indignada amb l’actual estat de coses. El problema és que l’actual sistema està en crisi, però no s’endevina encara quina serà la seva sortida. Es un moment en que les solucions més simplistes i populistes  de la dreta extrema, malgrat puguin ser equivocades, connecten amb amples capes de la ciutadania i de les classes populars.

Només cal veure el cas francès on el Front Nacional és majoritari avui en zones de classe treballadora que en altres temps es votava l’esquerra, fins i tot on el PCF era majoritari. Significatiu és també el creixement de partits extremistes en els països nòrdics, en altres temps exemple de la socialdemocràcia més conseqüent com era el cas de la Suècia de Palme. Ja no cal parlar de democràcies poc consolidades com Polònia , Hongria i d’altes països de l’antic bloc de l’Est on els ultradretans ja governen.
I tornem a remarcar, tot això davant la inacció dels dirigents de la resta de països en el cas de la UE i de les mateixes institucions europees. Això sí, aquests mateixos dirigents i institucions és mobilitzen per a frustrar qualsevol govern que surti de l’esquerra alternativa com va ser el cas de Syriza a Grècia, a la que van ofegar, derrotar i obligar a claudicar.
Les cares de la ultradreta europea

Sembla que els poders que no fan res per a canviar les seves polítiques antisocials, per aturar els ultradretans eurofobs, xenòfobs i ultranacionalistes, consideren inacceptable qualsevol intent de l’esquerra alternativa per a governar.
Els “monstres” de nous feixismes actualitzats són ja una realitat emergent a Europa. Es imprescindible per tal de salvar Europa una àmplia mobilització unitària de les forces de progrés. Una  àmplia mobilització unitària, social i política dins de cada país. Però una aliança que vagi més enllà de cada país en concret. Cal retornar als clàssics més moderns del marxisme, cal tornar a Gramsci per a retornar a la necessitat de conquerir la “hegemonia” des de posicions alternatives d’esquerra i de progrés. I cal tornar a Berlinguer per a conquerir un “compromís històric” que vagi més enllà de l’esquerra alternativa i permeti agrupar una socialdemocràcia renovada i inclús oberta a altres forces democràtiques que permetin fer sorgir “el món nou i evitar que sorgeixin els monstres”.  En el nostre cas per aconseguir un ressorgiment de l’ideal d’una nova Europa més democràtica i més unida políticament i social que deixi enrere els monstres i els fantasmes. I cal recordar que aquests monstres surten del fracàs d’un vell sistema dominat pel capitalisme financer i especulatiu. Cal posar  la ciutadania, el treball digne, la solidaritat i el benestar social al front del nou paradigma polític europeu.

En aquest context pel que fa a l’Estat espanyol fóra bona l’existència  d’una àmplia, plural i democràtica confluència de les forces alternatives, sense sectarismes ni predomini. Un eix que s’ofereixi una proposta de pacte de govern a l’actual PSOE socioliberal que alhora l’ajudi a la seva pròpia regeneració com a partit de progrés. Com a un dels quatres estats més grans de la UE fóra molt important aconseguir un govern de progrés, no sols per  el canvi intern a l’estat sinó per les repercussions al conjunt de la UE.
Sabem que és una utopia, però cal intentar-ho, malgrat la dificultat immensa de regenerar el PSOE així com per les dificultats que es poden donar en la confluència alternativa pel que fa a  personalismes i posicions diverses, on caldria prioritzar una actitud cooperativa de tots i la renúncia al sectarisme i a la hegemonia interna dins de la diversitat.

La nova Europa social