UNA ALTRA CATALUNYA SÍ QUE ES POT

Un equip per guanyar de la Catalunya social

Nuevatribuna | 30 de Agosto de 2015


En les properes eleccions del 27S la candidatura de “Catalunya sí que es pot” vol impugnar de rel la política de Mas i CIU ens els darrers anys, primer amb el suport del PP i després d’ERC. Mas va ser el primer introductor de la política d’austeritat i de retallades socials a l’Estat. Embolcallant-se amb la bandera i fent com que no governava ha fet una política de privatitzacions i retallades en els serveis públics comparable a la de Rajoy a l’Estat. Tot això al marge de donar suport al Govern del PP en temes com la Reforma Laboral o la Llei que estableix el límit d’endeutament de les Administracions. 

Ara la candidatura de “confluència” que encapçala Lluis Rabell vol donar “la volta al mitjó” de la política de Mas. Per això proposa unes polítiques que pensin més en els ciutadans reals de Catalunya que són els que formen la nació real. 

La seva proposta tracta de fer front a la situació d’emergència social en que es troba gran part de la ciutadania catalana com a conseqüència de les polítiques austericides de Merkel, Mas i Rajoy. Això comporta posar els homes i les dones d’aquest país com a protagonistes de la transformació social que millori el benestar de la majoria.

Es tracta de fer front a la situació de desigualtat creada amb un Pla de Rescat Ciutadà que faci front a la greu situació que l’atur i el treball precari ha provocat com són els desnonaments, la pobresa alimentària, especialment infantil, o la pobresa en energètica.

El que es vol fer és una política nacional de debò que tracti els problemes concrets i urgents que afecten els qui composen la realitat nacional de Catalunya, més enllà de les velles polítiques de Mas i CDC polítiques que prometen una utopia futura alhora que malmeten la situació real dels ciutadans.

Es per això que el programa defensa la potenciació dels sistemes públics de salut i educació, prioritzant la xarxa pública i posant fi a les polítiques privatitzadores dels governs de la dreta. A la vegada cal una lluita contra la corrupció, contra els corruptors i els corruptes, de la que Mas i Convergència, amb els cassos Pujol i Palau com a principals exemples, han estat els màxims responsables a Catalunya. Això va en paral·lel a la lluita contra el frau fiscal i el desenvolupament d’una política fiscal progressiva que permeti impulsar la transició cap a un nou model econòmic socialment més just i ecològicament sostenible.

Mas i Pujol: retallades i corrupció

Un programa de canvi profund a Catalunya precisa de l’establiment de sistemes de participació de la ciutadania que reforci el projecte, així com reconquerir uns mitjans de comunicació públics, plurals i independents, allunyats del paper de portaveus de govern com ha estat fins ara el cas de TV3 i Catalunya Ràdio.

Però és evident que per aconseguir un canvi de polítiques és necessari un canvi en el marc polític i institucional de Catalunya. Aquest canvi cal concretar-lo en un procés constituent propi del subjecte polític que és Catalunya. Un projecte propi i no subordinat a d’altres que  pugui ajudar des de la col·laboració fraternal a un procés constituent en el conjunt de l’Estat.

“Catalunya sí que es pot” defensa que Catalunya precisa d’un procés constituent integral. On no poden subordinar-se les aspiracions nacionals i democràtiques a una o una altra. La subordinació a una suposada prioritat nacional, la independència de la que parla Mas i la llista que el vol fer President és una realitat buida de contingut que pretén que continuï submisa a l’imperi del poder financer i dels mercats internacionals.

El procés constituent que es proposa. I que és compatible i fins i tot positiu que es correspongui amb un procés a l’estat, ha de ser per decidir-ho tot, un nou model institucional, econòmic i social que estableixi no sols les relacions amb l’Estat, sinó que fixi els interessos de la ciutadania com a interessos prioritaris d’una nova Catalunya, més justa, més lliure i més social i democràtica.

La Catalunya que es proposa no és endogàmica i aïllada, sinó oberta a una relació d’igual a igual amb l’Estat, i amb opinió pròpia sobre el model europeu que és vol. El poble de Catalunya ha de decidir en un referèndum, convocat amb plenes garanties democràtiques i reconegut tant per l’estat com per la comunitat internacional, quin eés el seu futur constitutiu. Pot ser un procés més lent però sens dubte més real que els del que proposen una DUI ( Declaració Unilateral de Independència), que sense cap tipus de garantia només serà una declaració més, “un brindis al sol” que només comportarà més frustració i cap canvi.

Però no sols cal definir-se sobre quina Catalunya es vol i quina relació s’estableix amb l’Estat. També ha de definir clarament quin model d’Europa és vol defensar. Una Europa més democràtica i unida, amb sobiranies compartides, sense la dictadura de la Troika ni del futur TTIP, que són el model europeu que defensen Mas i Rajoy. Es vol defensar una concepció de societat democràtica, justa, social i ecològicament responsable exportable al nostre entorn estatal i europeu.

El 27S en les eleccions al Parlament de Catalunya s’enfrontaran dos models de Catalunya, Un defensat per la candidatura que vol fer a Mas President, però també per les candidatures de les dretes espanyolistes del PP i C’s, la prioritat de  les quals són els poderosos, els mercats financers-especuladors i de la divisió social i nacional, és a dir les opcions de la Catalunya de les classes privilegiades, i una altra la Catalunya popular, la hereua del “catalanisme popular” que defensa la lluita contra les desigualtats, i la voluntat de ser un sol poble amb plena cohesió social i nacional, la candidatura que ARA SI QUE ES POT! 

Catalunya sí que es pot la candidatura popular

                                    Raimón: "He mirat aquesta terra"

EL QUE LA LLISTA DE MAS VOL AMAGAR

La llista de Mas -President

Nuevatribuna | 23 de Agosto de 2015
 
No hi ha dubte que la candidatura de “Junts pel Si”, és una operació política de Mas per a no parlar del que ha fet en els seus anys de Govern i alhora amagar les sigles de CDC desprestigiades per la corrupció i especialment pel cas de Jordi Pujol.

Sota una suposada llista unitària sobiranista s’amaga la intenció de tornar a fer a Mas President de la Generalitat, tot això amb el consens actiu de les anomenades entitats sobiranistes o obligat en el cas d’ERC.

Bàsicament es tracta de intentar amagar, una vegada més, sota la bandera de la independència, el debat del que han fet els governs d’Artur Mas, com les seves polítiques han trencat la cohesió no sols nacional sinó especialment social a Catalunya, i com han portat a la situació de desigualtat social i de pobresa existent avui a la societat catalana.

1.-Precursor en la política de retallades socials. Cal dir quer el Govern de Mas va ser el primer en aplicar les polítiques d’austeritat en el conjunt de l’Estat. En el primer govern del 2010 al 2012, va governar amb el suport del PP, i va aprovar retallades pressupostaris en àmbits socials a la vegada que incrementava taxes en àmbit com la Justícia i la Sanitat, introduïa el pagament d’un euro per recepta farmacèutica i paradoxalment suprimia l’impost de Successions que només afectava els més rics.

En el seu segon mandat, Mas adopta l’estratègia independentista i canvia l’aliança amb el PP  per una nova amb ERC, però en tot cas no canvia les seves polítiques, i això es veu en la pròrroga dels pressupostos que va aprovar amb el PP al 2012, ara amb el suport d’ERC.

2.-Suport a les polítiques més regressives de Rajoy. El grup parlamentari de Mas en el Congrés va donar suport al Govern de Rajoy en alguns dels aspectes més regressius de la seva política estatal, així el partit de Mas va votar favorablement i fins i tot va endurir la Reforma Laboral i també va donar suport a la Llei d’Estabilitat Pressupostària, la mateixa que ha permès la intervenció estatal de les finances de la Generalitat. Son dos exemples de les múltiples votacions coincidents entre CDC i el PP.

El grup parlamentari de CiU al Congrés

3.-Increment del deute. El Govern Mas, malgrat les seves polítiques d’austeritat, ha incrementat el deute des dels 34.700 milions de euros que va trobar quan arribà al Govern fins els 64.800 en el moment actual. Aquesta situació ha comportat la qualificació com a “bons escombraria “ del deute de la Generalitat i que els mercats es tanquin a finançar el deute de la Generalitat. Això juntament amb l’aplicació de la Llei d’Estabilitat aprovada , com hem dit amb els vots de CiU, ha provocat que el Govern de l’Estat sigui l’únic prestamista de la Generalitat amb crèdits que superen els 40.000 milions, acabant amb la limitada autonomia financera de Catalunya.

4.-Deteriorament del mercat laboral. La realitat laboral a Catalunya s’ha deteriorat amb els govern de Mas, amb un atur del 19,1% ( 17,9% quan  van accedir al Govern),  amb una disminució de la població ocupada que s’ha reduït en quasi 150.000 persones i una pèrdua de la qualificació dels treballs i de l’ocupació, amb creixement del treball temporal i rebaixa del nivell salarial provocada per la situació de precarietat laboral. Aquesta situació del mercat de treball està derivada de la Reforma Laboral a la que va ddonar suport el partit de Mas.

5.- Insensibilitat social. Les polítiques del governs de Mas han provocat una reducció de la despesa social, sanitat, educació i benestar social que s’ha reduït un 15% en els seus mandats. Tot això afecta al nivell de cohesió social de la societat catalana, a l’increment de la desigualtat i la pobresa. Alhora aquesta reducció ha anat acompanyada de la creació d’un sistema sanitari més privatitzat, amb la creació de consorcis sanitaris per a eludir el control públic i retallar les condicions salarials. També en  l’àmbit educatiu s’ha retallat els fons per a les escoles públiques mentre es mantenien els concerts amb escoles d’elit. Tot això està derivat de la manca de sensibilitat de Mas i el seu governs davant les situacions de pobresa i desigualtat social. Per exemple Mas ha prioritzat campanyes institucionals partidistes enlloc de aportar més fons per beques-menjador. Les seves polítiques també han afectat la funció pública amb retallades extres als salaris dels funcionaris o la reducció del nombre d’aquests en més del 4%. Cal deixar clar que aquestes mesures no són imposades per ningú sinó desitjades per Mas i el seu govern. La pobresa no ha estat mai una prioritat del Govern de Mas malgrat a Catalunya hi hagi una taxa de risc d’un 20.9%.

6.- Cassos de mala gestió econòmica. El Govern de Mas ha protagonitzat cassos de mala gestió, no sabem si volguda o derivada de la incompetència. Posarem uns exemples:

a) La mala política de privatitzacions. La privatització d’Aigües Ter-Llobregat és un exemple de la política de privatitzacions impulsada pel govern , però alhora de  la seva incompetència. En primer lloc es pot criticar la voluntat de privatitzar ATLL, una empresa pública que dóna servei a tota la ciutadania de l’àrea metropolitana de Barcelona. La privatització feta  a corre cuita va incórrer en defectes en el concurs d’adjudicació que han comportat que el TSJC anul·lés la concessió la qual cosa comportarà indemnitzar amb 326 milions d’euros el consorci al que es va adjudicar això sense comptar amb el lucre cessant que puguin demandar.

La privatització de serveis públics

Un altre cas de malvenuda d’actius públics va ser la venda dels túnels de Vallvidrera i Cadí a un banc d’inversió que dos anys desprès els va revendre pel doble del valor d’adjudicació. Com a mínim es podria parlar de mala gestió del govern.
Un cas similar ha estat el procés de venda d’edificis públics molt per sota del seu valor davant la urgència del govern per a fer caixa.

b) La política de casinos. La única política clara d’atracció d’inversió estrangera sembla la dirigida a atraure la instal·lació de complexos de casinos de joc. Sembla com si Mas enlloc de pensar en una Catalunya que sigui el “Massachussetts  d’Europa” com molts cops ha proclamat, a la pràctica el que realment pensi és en convertir-la en “Las Vegas europea”. Es va veure tant en l’intent fallit de fer EuroVegas al Baix Llobregat i com en la també fallida instal·lació de BCNWorld al costat de Port Aventura. Però en tot cas ambdós són significatius del tipus de desenvolupament en que creu el Govern de Mas.

7.- I per últim la corrupció. Mas vol amagar amb la llista de “Junts pel Sí” el llast de la corrupció que l’arrossega a ell i el seu partit. Els cassos “Pujol” i “Palau” són només la punta de l’iceberg, d’una política vinculada a les comissions il·legals i les regalies. Les seves seus embargades és una imatge que Mas no vol que surti en el debat polític però que està present. El per que alguns es presten a fer el paper de comparses que amaguen a un President, i candidat a ser-ho de nou, ho hauran de respondre els afectats.

 Malgrat Mas, CDC i els seus comparses vulguin posar un vel independentista que amagui tot aquest balanç polític, no impedirà que aquest surti en el proper debat electoral i sigui un greu llast per la “Llista de Mas” .

"Junts pel Si" la llista que amaga al President

CATALUNYA A LA LLUM DE GRÈCIA

Catalunya- Grècia i la Unió Europea

Nuevatribuna | 17 de Agosto de 2015


El procés independentista de Catalunya sembla viure en una bombolla irreal. Els seus promotors i els mitjans, especialment els públics que els hi són afins, el presenten com si la consecució de la independència fos un camí de “flors i violes” fàcilment i ràpidament realitzable, mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència, i al final del qual arribarem a l’Arcàdia feliç de la independència, sense costos i sense traumes.

Cal dir que aquest procés ja ha provocat una ruptura de la cohesió nacional de la ciutadania de Catalunya de conseqüències difícils de calcular, que s’afegeix a la ruptura social provocada per la crisis i les polítiques aplicades pels Governs de Mas i Rajoy.

Catalunya viu des de fa més de tres anys una paràlisi institucional provocada pel debat independentista. Aquest debat ha anat provocant cada vegada més divisió política i social. Si en un moment es va tractar d’una proposta sobre el “dret a decidir” que agrupava a més del 80% de la població i de les forces polítiques, ara s’ha transformat directament en la proposta d’una declaració ràpida i unilateral d’independència que té un suport molt més reduït per part de la societat catalana i que causa una fractura en la ciutadania. L’exemple més clar ha estat la pròpia ruptura de la coalició governant de CDC i UDC que s’ha trencat desprès de dècades d’unitat. Al contrari d'un procés que anés aglutinants forces, com el que va efectuar en la transició l’Assemblea de Catalunya, ara al contrari s’ha provocat una cada vegada més divisió entre els polítics i entre la població.

No discutirem aquí la impossibilitat política de dur a terme les propostes d’independència unilateral que defensen Mas, Junqueras i els seus acòlits. Com diu el cap de llista de “Catalunya si que es pot”, Lluis Rabell “Si no van ser capaços de fer un Referèndum, com ho han de ser de fer una Declaració unilateral d’Independència que tingui efectes reals”. Un procés d’aquest tipus ha de ser efectuat com els d’Escòcia o Quebec, mitjançant un referèndum acordat amb l’Estat amb regles assumides i incontestades i acceptades internacionalment i això comporta un llarg procés per aconseguir-ho molt diferent  del que proposen CDC i ERC i les seves entitats afins.

"Junts pel Si" la llista de Mas President

Però aquí voldríem plantejar un altre tema com és la viabilitat econòmica i financera d’aquests procés en un marc com és el de l’actual situació europea. El Govern de Mas fia molt el futur de la seva independència al suport internacional que trobi en l’àmbit de la UE. I això és el que volem tractar.

La UE actual sota la hegemonia alemanya ha demostrat que té un respecte molt relatiu per les democràcies nacionals i només cal veure el tracte dispensat a Grècia i al seu poble. Es evident que políticament una independència unilateral de Catalunya seria mal vista per molts països de la UE, França, Itàlia, Regne Unit, etc.,  per l’efecte contagi que podria provocar.

Però cal entrar en els supòsits econòmics de una independència unilateral.

El propi Consell Assessor per a la Transició Nacional del Govern de la Generalitat, en el seu informe 8, preveu necessitats financeres a l’inici del procés i planteja: “Un aspecte que té especial rellevància en el període de transició és el de la liquiditat. Aquest s'associa a la limitació dels col·laterals per a l'accés a la liquiditat del BCE en el cas que Catalunya restés fora de l’Eurozona i en absència d’un acord monetari. La qüestió principal en aquest sentit no és tant, però, l’accés a la liquiditat (resoluble -com s'ha dit- mitjançant filials o sucursals a qualsevol altre Estat de la UE), com les quantitats de líquid de què es podria disposar. En tot cas, pensem que és molt probable que els potencials perjudicis derivats d’aquesta restricció fossin minimitzats finalment per la mateixa UE, atesos els propis interessos empresarials i comercials en presència.”  I afegeix : “En aquest sentit, cal reiterar que la voluntat fortament europeista de Catalunya ha de portar a mostrar la disposició a seguir les exigències que es facin des de la UE, especialment considerant que aquesta sabrà calibrar prou bé les conseqüències d’una decisió o altra en el manteniment de l’espai comú, de respecte als compromisos adquirits amb la ciutadania, i de garantia dels creditors del Regne  d‘Espanya. Per això, es pot preveure que sigui la mateixa UE qui acabi afavorint un acord.”. En definitiva el futur del finançament es deixa en mans de la bona voluntat europea. Sembla que el cas de Grècia no hagi fet reflexionar als dirigents independentistes catalans. Com diu el mateix Lluis Rabell “no crec que Europa tracti millor Catalunya que Grècia”. I no li falta raó.

Lluis Rabell -"Catalunya sí que es pot"

Analitzant en termes de deute econòmic els dos casos en que es pot donar la independència de Catalunya, cal assenyalar ja d’entrada que el deute autonòmic de Catalunya no té possibilitat de finançament en els mercats i està catalogat com a “bons escombraria”.

Un primer cas es que fos possible una independència no acordada en la qual Catalunya no assumeixi la part del deute estatal. Només el deute autonòmic català suposa en el primer trimestre del 2015 uns 64.792, és a dir un 32,2% del PIB, Tot això sense assumir la part del deute estatal. Es evident que una independència unilateral no acordada i en aquestes condicions no seria assumida per la UE. I que el finançament per part dels mercats de l’economia d’un país no reconegut que no hagi assumit la seva part de deute amb la resta d’Espanya el situaria en una situació de morositat difícilment finançable en els mercats.

Suposem una segona alternativa, difícil de entreveure, en la que finalment Espanya i Catalunya es repartissin el deute. En aquest cas el deute de Catalunya en el millor dels cassos superaria el 100% del PIB, ja que hauria  d’assumir, aproximadament un  18% del deute estatal, que un cop deduït el deute autonòmic, es situaria per sota del 80% del PIB, al que caldria afegir en aquests primers moments les despeses inherents a la creació del nou estat, les quals incrementarien encara més el deute de Catalunya amb lo qual el situaria en una economia, un altra vegada, difícilment finançable pels mercats. En aquest cas ja sabem que passaria, en el millor dels cassos que seria que la UE, si ens hagués acceptat, la que ens podria aplicar un rescat amb el que això suposa d’austeritat i retallades.
.

Schäubel- La Europa alemana

I en el cas de que quedéssim fora d’Europa s’obren multitud d’interrogants: Quina moneda? Quines repercussions en les transaccions comercials amb Espanya i la UE? Quins problemes per atraure inversió estrangera? Quin sistema bancari tindríem? etc.

En conclusió fóra bo que els independentistes catalans toquessin de peus a terra i es refiessin menys de l’ajut democràtic de tercers i es donessin compte de quin món els rodeja. I si volen informació que preguntin a Grècia i sabran “quin pa s’hi dona”.

La alternativa social i nacional de Catalunya