IU: SUÏCIDI EN EL COMITÈ CENTRAL?

El llibre de Vazquez Montalbán

Nuevatribuna | 16 de Junio de 2015

Com si es tractés d'una paròdia de la novel·la de Vázquez Montalbán “Assassinat en el Comitè Central”, el Consell Polític Federal d'IU amb la seva decisió d'expulsar a la seva organització de Madrid, IUCM, i als seus 5000 afiliats, ha pres una greu decisió que pot comportar en la pràctica la seva condemna a la irrellevància política.

Sembla increïble que una organització política per solucionar els seus problemes interns no sàpiga prendre una altra decisió que anul·lar i “purgar” a tota la seva afiliació en una de les seves principals organitzacions. Així mateix és estrany i contradictori que s'efectuï en aquest cas i no s'efectués en el cas d'organitzacions menors com va ser el cas de l'organització d'Extremadura que desoint a la Direcció Federal va acordar donar suport al PP en el govern de la comunitat.

Madrid era una de les principals organitzacions, al costat d'Andalusia,  d'IU. És per això que l'actuació és més greu. En el fons del que es tracta és de garantir-se el control, sense dissidències de tota l'organització.

Des d'una posició neutral enfront de la situació d'Esquerra Unida, de qui no milita en ella, però que la considerava fins ara la seva referència estatal, haig de constatar que no sento la més mínima simpatia cap a Ángel Pérez, qui durant anys ha fet i desfet a IUCM i fins i tot en gran part d'IU, ell va ser, amb el seu posicionament, en gran part responsable de la caiguda de Gaspar Llamazares com a Coordinador General de l'organització. Però és evident que Pérez i Gordo han estat una excusa per acabar amb l'organització madrilenya perquè tots dos ja estaven de retirada.

Gerardo Iglesias fundador d'IU

El problema és més profund. Esquerra Unida ha patit malgrat l'objectiu de els qui, com Gerardo Iglesias, la van promoure des del PCE per configurar una alternativa plural de l'esquerra, la pròpia resistència de qui des de la direcció del mateix PCE han tractat que Esquerra Unida fora en realitat únicament una marca electoral. A poc a poc la pluralitat va anar desapareixent i en l'actualitat les seves pugnes internes ho són entre diverses faccions del PCE. Però Esquerra Unida ha estat durant aquests anys una mica més que la marca del PCE, ha estat una organització amb multitud de militants i quadres que malgrat els seus defectes ha estat un punt de referència per a la gent d'esquerra i per a les seves organitzacions socials. Així mateix ha estat vista des d'altres organitzacions polítiques, d'altres àmbits, com una sort de referent estatal amb el qual establir aliances.

Esquerra Unida va patir, i sembla que ressorgeix, la malaltia de l’anguitisme quant a sectarisme i dogmatisme, i actualment sembla ser que una part substancial dels dirigents del PCE donen per amortitzada la marca d'Esquerra Unida i imposen els seus criteris al propi Coordinador General.

Garzón el nou candidat d'IUa

Els fets del Consell Federal són i tindran greus conseqüències i no només a Madrid. No es pot parlar i plantejar la convergència i la unitat plural de les esquerres, quan desapareix el diàleg intern en l'organització que ho proclama. cal destacar que IUCM ha estat l'única organització d'IU que fins en els seus pitjors moments va tenir veu tant a l'Ajuntament, com a la Comunitat, com amb diputat al Congrés. Així mateix el succeït a Madrid, és pràcticament un “suïcidi polític” a ulls de molts militants, simpatitzants i gent que sempre hem tingut un sentiment de simpatia cap a aquestes sigles amb les quals molts ens hem coaligat.

Amb la seva actuació IU perd una part important del seu capital polític. Una organització que resol els seus problemes interns sense diàleg, “manu militari”, no és una organització que generi simpaties. IU possiblement deixarà de ser aquella referència estatal per aconseguir una unitat de les esquerres plurals. Amb la seva actuació la direcció d'IU no ha aconseguit res més que afeblir encara més la seva marca política.

I dic encara més perquè des de les eleccions polítiques no ha fet més que donar bandades. Primer tria a Willy Meyer, persona amb pes en el PCE però sense el més mínim carisma, com a cap de llista a les europees. Després es sorprenen de l’èxit de Podem i comences una carrera de seguidisme cap a aquesta organització nascuda de les seves entranyes. Li preguen, li supliquen la confluència, rebent només negatives i menyspreu per part dels de Pablo Iglesias. Després s'opta per promocionar a un dirigent jove per competir amb els dirigents de Podem. Com si renovació fos únicament rejoveniment  i es continua optant pel seguidisme. Es provoca la crisi de Madrid, on Garzón i el nucli dur del PCE donen suport a Tania Sánchez i Mauricio Valiente que actuen com a veritables submarins de Podem. I finalment en la campanya dirigents d'IU i del PCE defensen el vot a candidatures contràries a les de la sigles de l'encara organització federada a IU.

Tania Sanchez i Pablo Iglesias

La situació és tan desgavellada per al futur d'IU que pot ser que tot aquest procés no sigui fruit de la incapacitat sinó una opció buscada deliberadament per donar la puntada a l'organització. El problema és que el seu aliat desitjat, Podem, és si cap la millor versió del partit jerarquitzat i verticalitzat malgrat les seves aparences participatives que difícilment acceptarà socis, en tot caso incorporar a qui accepti el vassallatge.

Lamentablement no crec que del sectarisme que sembla instal·lat en IU surti cap renaixement. Més si cap en observar els atacs desqüalificadors que, alguns radicals partidaris de la direcció actual d'IU, dirigeixen als seus propis companys d'Esquerra Oberta que han estat els més ferms defensors del diàleg intern i de la confluència externa, sense supeditacions, des del respecte a la pròpia diversitat de les diverses organitzacions.

Gaspar LLamazares i Cayo Lara

LA LLUNYANA I DESITJADA UNITAT POPULAR

La desitjada Unitat Popular

Nuevatribuna | 11 de Junio de 2015


Una vegada passades les eleccions autonòmiques i municipals les forces polítiques de l'esquerra alternativa es dediquen a realitzar l’anàlisi dels seus resultats. La veritat és que moltes vegades els resultats d'algunes places emblemàtiques no deixen veure el bosc, o la falta d'ell, que hi ha darrera.

És cert que l'esquerra alternativa, en convergència plena en alguns casos, com Barcelona, Zaragoza, la Corunya, Santiago, etc., o sense ella com a Madrid, València, Palma o Zamora, ha aconseguit bons resultats. Però la veritat és que la divisió en el cas de les autonòmiques contínua representant un handicap de cara a les generals, especialment si es vol presentar una alternativa al bipartidisme dominant.

Ara alguns, especialment Podem i Esquerra Unida es dediquen a pontificar sobre una suposada i abstracta “Unitat Popular”, uns per a monopolitzar el seu concepte i uns altres com a “bassa de salvament” davant el seu naufragi electoral. Però la realitat electoral ens deixa un altre panorama molt més real.

Pablo Iglesias lider de PODEMOS

En el cas de PODEM és cert que ha tingut èxit en les eleccions municipals, fonamentalment a Madrid i Zaragoza i altres casos menors com Cadis. No obstant això, de la lectura de les autonòmiques, podem deduir que la seva presència se situa amb l'excepció de Madrid, Aragó i Astúries, per sota del 15%, i en zones com Castella-la-Manxa, Extremadura i Cantàbria per sota del 10%. Magres resultats per a presentar-se com una alternativa especialment si tenim en compte que les seves expectatives en solitari a Catalunya, Galícia i Euskadi no són espectaculars.

Perquè hem de deixar clar que per molt que alguns mitjans ho tergiversin ni el resultat de les “Marees Atlàntiques” ni “BCNencomú” són atribuïbles a Podem, que en tots dos casos és un participant més i no el principal, i on són més determinants Anova-AGE, o Guanyem i ICV.

PODEM ha de plantejar-se que l'alternativa no s'aconsegueix ni en solitari ni amb prepotència. No pot pretendre que sota el paraigua de Podem s'aglutini la pluralitat de les forces alternatives. Avui la diversitat existeix i té múltiples expressions, especialment en propostes polítiques d'important rellevància en determinades comunitats: Compromís en el País Valencià, ICV a Catalunya, Anova a Galícia, o MÉS a les Illes. I al costat d'ells altres components imprescindibles per a una alternativa com són Equo, o CHA.

Beiras d'ANOVA-AGE

En definitiva PODEM ha de baixar del seu núvol i aterrar, ja que la seva principal força i alhora la seva feblesa és que encara ha de demostrar en la pràctica que és realment, si una força bàsica per a una alternativa real, o un recanvi al paper jugat fins ara per Esquerra Unida. I les seves polítiques no poden basar-se en els Acords de Vista Alegre, han de definir polítiques i adaptar-se a una situació canviant. I com diríem parafrasejant al clàssic “hi ha èpoques en què els anys es converteixen en dies”.

El cas d'Esquerra Unida és molt més sagnant. L'organització està sumida des de fa temps en un procés de confusió interna. És difícil predicar la unitat fora quan no s'aconsegueix dins. És evident que l'objectiu de l'Esquerra Unida original ideada pel PCE liderat per Gerardo Iglesias de crear una organització que abastés la pluralitat de les esquerres no s'ha aconseguit i és més amb el temps s'ha deteriorat. Avui IU és menys plural que en els seus inicis. Ja en el 1997, ICV va trencar els seus llaços orgànics amb IU, encara que posteriorment van establir relacions i coalicions electorals. Gran quantitat de quadres del major nivell d'IU han engrossit les files d'altres organitzacions com Compromís, MÉS o Equo. No hi ha dubte que IU ha estat un gran exportador de quadres. En lloc de fomentar la unitat ha estat un exportador de pluralitat. Actualment la situació d'IU no és especialment positiva, en les últimes eleccions autonòmiques només supera el 5% a Astúries, on Llamazares va superar el 11%, i exceptuant la seva presència, en decadència, a Andalusia, en altres comunitats com Catalunya i Galícia la seva presència es fa de la mà d'ICV o ANOVA, ja que quan es van presentar en solitari no van obtenir representació.

Dirigents del PCE els "tutors" d'IU

El gran problema de la refundació d'IU està en les seves pròpies entranyes, en el paper controlador de l'organització per part del PCE. Un PCE llunyà de la tradició d'aquella organització que va ser clau en la seva funció aglutinadora de l'oposició al franquisme i fonamental en l'assoliment de la transició política. Paper del que sembla renegar l'actual PCE, una organització que avui és més un obstacle que un factor per a la renovació d'IU. Un PCE dirigit per quadres mediocres, molt influenciats per la lectura dogmàtica i sectària del pòsit deixat per l’anguitisme. IU i la seva militància són encara un actiu important per a conformar una alternativa d'esquerres i de progrés, l'esforç dels seus militants ha d'alliberar-se del sectarisme d'alguns dels seus quadres. El pitjor enemic del futur d'IU és avui el llast sectari del PCE, una organització on una gran part del seu nucli dóna per amortitzada l'experiència de la pròpia IU. La renovació no és només rejovenir-se, com demostren casos com Beiras a ANOVA, o Joan Ribó futur alcalde de Valencia per Compromís que va ser en el seu moment secretari general del PCPV. El PCE, i l'IU controlada per ell, han adoptat una actuació sucursalista i imitadora de PODEM des de les eleccions europees. Han clamat i suplicat per la convergència amb PODEM, malgrat els menyspreus de la gent d'Iglesias. I continuen en les mateixes. Han llançat la figura d'un jove dirigent com Alberto Garzón que ha demostrat que li falta encara maduresa per a portar a terme un projecte col·lectiu com IU. El candidat ha menysvalorat a Cayo Lara, en la seva funció de coordinador general. La seva actuació en les eleccions de Madrid, al costat de la d'altres dirigents federals no només ha estat una causa important del seu fracàs electoral en aquesta comunitat sinó en moltes altres, on l'electorat sanciona sempre la imatge de divisió que se li ha presentat. És evident que una de les poques veus que ha donat el nivell del que hauria de ser un projecte d'una nova Esquerra Unida plural i oberta a la societat ha estat la de la gent d'Esquerra Oberta i en concret el seu dirigent Gaspar Llamazares.

Aconseguir un projecte d'Unitat Popular o Unitat d'Esquerres o de Progrés, no és una tasca fàcil i no s’aconseguirà sota la direcció d'una o altra sigla. Projectes com SYRYZA o el Front Ampli d'Uruguai, són projectes plurals i compartits per gent diversa amb objectius comuns.

Mujica, Frente Amplio d'Uruguai

Aquest país està necessitat d'un nou projecte constituent tant social com  territorial per  això és necessari articular un ampli moviment social i polític pel canvi. Aquest moviment pot denominar-se Unitat Popular. Però unes eleccions legislatives no són unes eleccions municipals. La complexitat és molt major, per això és imprescindible per tal que existeixi un moviment d'Unitat Popular que prèviament es formi un Front Ampli polític de totes les forces transformadores que aglutinin de forma inclusiva els moviments socials i el moviment sindical, així com totes les persones capaces que des de plantejaments plurals que poden anar des d'una socialdemocràcia real, diferent al social-liberalisme del PSOE, fins  les esquerres alternatives i l'ecologisme, formin una força àmplia que sigui capaç de competir d'igual a igual amb el bipartidisme, amb pluralitat i sense sectarismes. Sent conscients que en cas d'èxit haurà de ser capaç d'establir acords entre iguals amb el centre esquerra per a poder governar les institucions i per a fer avançar una reforma constituent en profunditat enfront de l'oposició de les dretes.

El somni de la unitat plural de la esquerra alternativa