LA RESPONSABILITAT D’OCCIDENT EN L’AUGE "GIHADISTA"

Terrorisme "Gihadista"

nueva tribuna /22 de Abril de 2015

No hi ha dubte que el perill del  “gihadisme” s’ha confirmat com una de les principals preocupacions de la seguretat en els països occidentals. Però potser fóra arribat el moment de plantejar-se la responsabilitat que occident i molt especialment els EUA han tingut en el propi naixement i difusió d’aquest fenomen.

No ens remuntarem molt en la història de les actuacions dels països occidentals en el món àrab: el tractat Sykes-Pycot de 1916 sobre repartiment del proper orient entre les potencies colonials de França i Gran Bretanya; la posició occidental en el conflicte àrab-israelià, ni al colonialisme francès a Algèria; el cop d’estat a Iran contra el govern progressista de  Mosaddeq; el suport  permanent a les autocràcies petroleres d’Aràbia o a les dictadures del Pakistan. Malgrat que una gran part del que passa ara té arrels en tota aquesta historia.

Osama Bin-Lade : AlQaeda

Només ens cal remuntar-nos al moment de la invasió soviètica de l’Afganistan i la seva lluita junt amb el govern marxista contra la insurrecció fonamentalista islàmica, principalment contra els anomenats  “muyahidins”. Aquests insurrectes islamistes van trobar l’ajuda dels Estats Units i dels seus aliats, especialment de l’ Aràbia Saudita, amb el seu suport econòmic, i el suport logístic del Pakistan i especialment dels seus serveis secrets. El President Reagan dels EUA va qualificar als muyahidins, molts d’ells combatents musulmans d’altres països, com a “Freedom Fighters”, és a dir “lluitadors de la llibertat”. Entre aquests estava  Osama Bin Laden creador de la xarxa d’Al-Qaeda font del “gihadisme” actual.

Assad i la dictadura síria

Al 2001 desprès de l’atac a les Torres Bessones de Nova York, el president G.W. Bush inicia la guerra contra l’Afganistan dominat pel règim talibà, com a resposta a l’actuació d’Al-Qaeda.

Amb posterioritat al maig del 2003, i dins d’una suposada guerra contra el terrorisme islàmic, Bush decideix atacar l’Iraq de Sadam Hussein, un regim dictatorial però laic que res tenia a veure amb l’islamisme. La intervenció dels USA i els seus aliats va provocar a la pràctica la desaparició de l’estat iraquià. Alhora va crear les condicions, dins de la descomposició i situació de guerra en un país des-estructurat, per a l’ expansió de l’islamisme radical d’una branca d’Al-Qaeda.

Aquesta situació es torna a donar a Síria l’any 2011, on l’aixecament contra la dictadura laica dels Assad, i el suport que reben els insurrectes dels aliats dels USA, autocràcies wahhabites ( és a dir basades en doctrines fonamentalistes islàmiques) com Aràbia Saudita, Qatar, o Governs islamistes com el de Turquia, dóna lloc a un conflicte armat on neix i creix el DAESH (l’autoanomenat Estat Islàmic) que ha creat una àmplia zona sota el seu control en territori de Síria i Iraq, tot atraient voluntaris islamistes d’arreu del món, també dels països europeus.

DAESH-Estat Islàmic

Al 2011 també es dona una intervenció occidental a Líbia que comporta el derrocament del dictador Muamar Gadafi, la descomposició del país i la dispersió de gran part del seu arsenal d’armament, que acaba molt d’ell en mans de grups terroristes islàmics del Sahel o del Magrib.

Tots aquests conflictes han comportant no només zones amb conflictes armats oberts sinó la destrucció de les estructures estatals i socials existents i un caldo de cultiu on es mouen com “peix a l’aigua” els moviments armats del fonamentalisme islàmic. Aquests zones de conflicte permeten atraure a gran nombre de voluntaris cap a la “Gihad”, molts d’ells joves occidentals mancats d’adaptació en els seus països d’origen, que es formen ideològicament i militar en els conflictes àrabs i desprès són amenaces latents en el moment del seu retorn.

Així doncs, podem veure com Occident, els USA i els països europeus han estat els padrins del naixement del “gihadisme” i desprès els destructors de països àrabs, molts d’ells radicalment contraris al fonamentalisme islàmic i que s’han convertit en “estats fallits” on s’estructura el “gihadisme” i des d’on prepara la seva expansió, aprofitant també altres zones “d’estats fallits” com Somàlia o Iemen

L’expansió del “gihadisme” que va contribuir a crear Occident amb els seus aliats integristes d’Aràbia i Pakistan afecta, a hores d’ara, des del seu bressol d’Orient Mitja a tot el Nord d’Àfrica, zones d’Asia i directament als països d’Europa Occidental i als propis USA. 

Per a comprovar els efectes de l’actuació occidental només cal veure un paràmetre: quina era la situació de les dones i de les minories religioses a països com Síria o Iraq i quina és ara.

Jaled rei de la autocràcia saudita

En definitiva l’actuació occidental ha contribuït a destruir països, que malgrat ser dictadures molts despietades, eren països estructurats amb  societats amb un estàndard de vida equilibrat dins de la regió, i han deixat al darrera només societats destruïdes. Han sabut destruir però han estat incapaços de construït res de millor, i han donat lloc a la gangrena del “gihadisme”. I no val l’ excusa de que l’objectiu era acabar amb dictadures cruels, quan els mateixos països occidentals tenen com aliats a governs corruptes i dictatorials arreu, només cal mirar  l’Aràbia Saudita. I fins ara hem vist com s’ha blasmat contra l’islamisme de tot tipus, com s’ha alimentat la islamofòbia, però no s’ha vist cap acte d’autocrítica des dels dirigents occidentals.

Per últim només recalcar que qui més pateix, amb gran diferència les repercussions del terrorisme gihadista són sens cap mena de dubte les societats dels propis països àrabs i musulmans afectats, i les repercussions a occident són mínimes malgrat tinguin una molt més gran repercussió mediàtica, una prova més del grau de fariseisme occidental.

Ronal Reagan primer impulsor del "gihadisme"

LA INJUSTA I DESIGUAL MIRADA EUROCÈNTRICA

Manifestació a Paris en suport de "Charlie-Hebdo"

Nuevatribuna | 07 de Abril de 2015

Els europeus tenim una mirada eurocèntrica, com si nosaltres fóssim el centre del món. Tot el que passa en el nostre reduït i petit continent sembla que tingui una importància rellevant respecte al que succeeix als països situats fora del nostra continent.

Malgrat que no sigui cert, pensem que som el centre del món. Tot el que ens passa a nosaltres per reduït que sigui ho sobredimensionem, mentre el que passa a altres parts, especialment si són països del tercer món té una importància qualitativament menor per a nosaltres.

Darrerament es parla molt i es magnifica el fenomen i el perill gidahista a Europa. Només cal veure la repercussió de l’atemptat de “Charli-Hebdo” a Paris i la forta repercussió mediàtica que va tenir arreu i especialment a tot el món occidental. Només cal recordar la nombrosa participació de dirigents de tot el món que van assistir a la manifestació a Paris.

De forma continuada en el nostres mitjans es parla del perill que representa el terrorisme fonamentalista islàmic per els nostres països. La seva amenaça és constantment recordada pels dirigents polítics i els mitjans de comunicació.

Si comparem la diferent repercussió de l’acció del terrorisme gihadista a Europa o als països amb població total o parcialment musulmana podem veure les greus diferències reals i la diferent repercussió política i mediàtica.

Si algú està patint de forma directa constant i molt per sobre de la resta l’acció del terrorisme islamista radical són directament els països musulmans o amb població musulmana i la seva repercussió és molt menor. Iraq, Siria, Iemen, Kenia, Nigèria, Somàlia són permanentment colpejats pel terrorisme islamista, i milers de persones han mort o han estat ferides pels seus atemptats, i desenes de milers han vist les seves vides afectades. Malgrat això la seva repercussió informativa és molt inferior per a la ciutadania europea.

Atemptat a la Universitat de Kenia

El recent atemptat a Kenia ha causat 147 estudiants morts. Però la repercussió política, informativa i de repercussió internacional  ha estat molt menys important que l’atemptat de Paris. No cal dir que les actuacions d’assassinats i rapte de noies a Nigèria per part de Boko Haram no té la mateixa repercussió de si alguna d’aquestes actuacions tingués lloc a un país occidental.

El terrorisme de Boko-Haram a Nigèria

Per que es veu que per a les nostres mentalitats eurocèntriques encara hi ha morts de primera i de segona. I la repercussió de les morts de gent de color africana o de gent àrab no te el mateix tracte ni repercussió de la d’un occidental o europeu.

Fins i tot els genocidis tenen classes segons on passen. Tots recordem com el món occidental es va mobilitzar davant del genocidi a Kosovo. Mentre els milions de morts dels genocidis de Ruanda o al Congo mai ha tingut l’atenció per part del nostre món “civilitzat”.

Tot això sense tenir en compte que darrere d’aquestes morts d’africans o àrabs i ha en molts cassos responsabilitats moltes vegades ocultes d’interessos occidentals, això quan no han estat resultats d’accions polític-militars unilaterals del mateix occident.

Fins i tot el mateix passa en relació al problema palestí-israelià. Sembla que des de les opinions públiques i des dels propis governs occidentals es tingui una mirada més propera i comprensiva amb l’actuació veritablement d’apartheid i de vulneració de la resolucions de l’ONU, que la mirada més distant i en el millor dels casos benevolent amb els palestins. Sembla que equiparem, potser per la procedència de molts d’ells, als israelians com a ciutadans del primer món, mentre que els palestins son àrabs o ciutadans de segona.

I aquesta forma de veure i afrontar els temes no es tracta només en referència a temes com el gihadisme o els genocidis.

Observem la importància de l’epidèmia de l’Evola i el seu tractament. Observem la dedicació dels mitjans i les seves repercussions polítiques per un cas declarat a Espanya, o en cassos individualitzats a d’altres països d’Occident, i la importància que li dediquem a la constant i persistent epidèmia i als milers d’afectats al quartet de països africans afectats. Cal veure els escassos recursos dedicats per part dels països rics a combatre l’epidèmia als països d’origen, que ha estat poca o nul.la. La lluita s’ha deixat en mans de voluntaris d’Ong’s, com MSF, o el contingent mèdic cubà i poc més.

Imaginem-nos que el brot fos a qualsevol país occidental i pensem els recursos que s’haurien mobilitzat. Recordem a tall d’exemple l’actitud del Govern espanyol en el cas de la repatriació de missioners espanyols infectats i com es va excloure a la germana Paciència per que no era espanyola malgrat fos del mateix grup. I recordem com va ser la sang de la mateixa germana la que va servir per vacunar la infermera espanyola infectada. Desprès li van oferir la nacionalitat. No sembla tot farisaic i vergonyós?

La germana Paciència

Sembla que a hores d’ara en els nostres països benestants continua havent-hi una mentalitat colonial on nosaltres som el centre del món. I cada vegada més la nostra realitat és menys important. I els fets que passen prop de les nostres fronteres cada vegada tindran més repercussions tard o d’hora a casa nostra. I també les actuacions i omissions que hem fet o estem fent repercutiran desprès en la vida de les nostres societats.

Des d’Europa ens hem de donar compte que el món s’està fent molt petit i que tot està molt més proper que abans.

Solidaritat igual per a tots