ENS FA FALTA LA NOSTRA SYRIZA

 

Herrera (ICV): les esquerres del Sud d'Europa

nuevatribuna.es | 26 Enero 2015   

Desprès de l’èxit de Syriza a Grècia, les mirades es centren en conèixer si alguna cosa similar és possible a Espanya.

Les situacions són diferents,  però també les semblances. Malgrat no patir un ajust tan fort com a Grècia, també aquí hem sofert les polítiques austericides dictades per la Troika i el “diktat” de Merkel. Les desigualtats socials han crescut fins cotes inadmissibles; les retallades han reduït el nostre estat del benestar en sanitat, educació i el conjunt de la despesa social; els salaris i les pensions s’han reduït; l’atur ha crescut fins un 25%, afectant especialment la joventut; la pobresa s’ha disparat; etc. Mentre salvaven entitats financeres ensorraven la ciutadania.

 

La credibilitat dels partits de la dreta i dels que han fet polítiques de dretes està sota mínims. La dreta,  PP i CiU, estan infestats de corrupció fins al moll de l’os. El PSOE, també està afectat en menor mesura, i alhora es troba en una situació de desconcert ideològic fruit de la seva deriva social-liberal i de les polítiques de dretes dels seus governs que l’han portat a una forta i sostinguda caiguda en les seves perspectives electorals.

 

El regim del bipartidisme imperfecte sembla tocat de mort, com a Grècia. I apareix amb força la alternativa populista de Podemos en detriment de les forces de l’esquerra alternativa. Però Podemos no és Syriza.

Alexis Tsipras-Syriza

Syriza és una força amb un programa ideològic nítidament definit d’esquerra alternativa. Syriza no és un producte de laboratori intel·lectual ni basat en el màrqueting comunicacional, és quelcom més. Syriza té una llarga història política, és el resultat de la confluència de forces de l’esquerra alternativa, eurocomunistes ecologistes, ecosocialistes, grups d’esquerra radical que ha fet molt camí polític. Syriza ha passat per molts moments d’aprenentatge polític, des de l’oposició minoritària a l’alternativa política. Madurant el seu programa. Practicant-lo en els municipis i regions, en la oposició i en el poder. Així fins avui en que per fi es consolida com la força que a de tractar de governar Grècia des d’una nova òptica.

En el nostre país no existeix una Syriza, i Podemos no ho és ni per trajectòria, ni per maduresa ni per pràctica política. El seu missatge no és de confluència  ni d’unitat de les forces alternatives al bipartidisme. Es exclusiva, és el “nosaltres sols”. Verbalitza prepotència, sectarisme i manca de “finezza” política. Això sí, té un molt bon domini del llenguatge comunicacional, és com un nou producte que s’ofereix al consumidor electoral. Estranyament Pablo Iglesias ha repetit moltes vegades que ells no venen per estar sinó per guanyar. Fins i tot ha manifestat que ell no es planteja estar 4 anys en l’ oposició. Aquesta posició, poc política, és la que el diferencia de Tsipras, un polític fet pas a pas, aprenent de les derrotes i de les dificultats de la política quotidiana.

Lamentablement Podemos no ha optat fins ara per la unitat. A les últimes eleccions europees la suma de les forces alternatives Esquerra Plural, Podemos, Equo van obtenir tants vots com el PSOE. La confluència podia possibilitar una alternativa plural, engrescadora i completa, uns tenien experiència, d’altres domini de noves formes comunicatives. Lamentablement la unitat no sembla ser possible de moment.

 

Es possible perdre una oportunitat política. Es possible que els personalismes i la prepotència d’alguns trenquin una oportunitat històrica. Es possible que la manca de voluntat pugui portar a un fraccionament de forces que possibiliti que la dreta torni a guanyar i es trenqui una esperança.

Necessitem la nostra Syriza i la necessitem ara. Hi ha hagut intents i embrions de construir-la. L’existència de la Esquerra Plural (IU, ICV, CHA, Anova, etc), la constitució d’AGE a Galicia, la coalició continuada de ICV-EUiA a Catalunya són passos en aquesta direcció. La política de confluència política d’aquestes forces és un camí difícil però positiu. Avançar en la unitat de les forces alternatives sumant gent com Equo o Espacio Plural, Compromís i si fos possible Podemos hauria de ser l’objectiu necessari.

 

A Barcelona de cara a les eleccions municipals s’ha acordat la constitució d’una coalició electoral que seria com un petit embrió de la nostre Syriza. La coalició de Guanyem, ICV, EuiA, Podem, Procés Constituent i Equo, és la constatació de que la unitat és possible, i s’ha de fer a partir de renuncies de tots, de generositat política com s’ha donat en aquest cas, i voluntat política per sobre de tot de fer una altra forma de política que posi a la ciutadania per davant de tot, fins i tot dels propis interessos de partit.

Ricard Gomà: exemple de generositat política

No tenim la nostra Syriza i la necessitem. Cal responsabilitat, generositat i lleialtat, sobren personalismes i sectarismes, tots poden aportar el seu bagatge més positiu i eliminar els seus aspectes de tot tipus, organitzatius polítics i personals, més negatius nomes així s’aconseguirà una Unitat de l’Alternativa. La resta són jocs de paraules no es pot confrontar unitat popular amb unitat de l’esquerra, perquè l’esquerra significa l’ expressió política de la majoria dels treballadors i les classes populars, és a dir de la majoria del poble, de la ciutadania. La resta només són ganes de diferenciar-se i de frustrar les esperances ciutadanes.

Es l’hora de Syriza i Tsipras a Grècia. Es l’hora de construir una alternativa com la que representa Syriza a casa nostra, Es hora d’eliminar protagonismes i sectarismes estèrils, de no resignar-se a continuar perdent.

Es necesita una Esquerra Plural

 

                                          "Zeca"Afonso : "Gràndola Vila Morena"

De la Catalunya virtual a la real

Virtual o real?

 nuevatribuna.es | 20 Enero 2015

Qualsevol persona que hagi vingut a viure a Catalunya en els darrers temps ha pogut comprovar que a Catalunya sembla que es visquin dues existències paral·leles i que no tenen res a veure una amb l’altra.

Hi ha una realitat virtual arrelada en la vida política catalana que viu totalment envoltada pel debat sobiranista. És una realitat entorn d’una hipotètica i propera futura independència que anul·la qualsevol altre debat des de l’Onze de setembre del 2012. Des del Govern de la Generalitat, des dels àmbits independentistes, des dels mitjans públics i privats que els hi són afins no hi ha res més a Catalunya que el denominat “procés”. D’una forma constant i permanent la societat es veu sotmesa a una propaganda sistemàtica, on la realitat de la propera i futura independència es fa aparèixer com una cosa quasi imminent. Un desig que es fa néixer d’un passat històric que es presenta com indiscutible i que ens porta a un futur imparable d’una nova societat lliure on tot serà molt millor per a tots i on desapareixeran tots els problemes actuals de la gent, o com a mínim hi hauran totes les possibilitats de millora.

 

Aquest discurs obsessivament impulsat des dels sectors independentistes, i des del propi Govern de la Generalitat i els aparells afins, presenta com imparable aquest adveniment de la futura independència. A més és el camí a seguir i a defensar per tots els catalans, per tots els que formen “el país”.

Uns mitjans públics al servei del Govern

Es evident que aquesta realitat virtual de Catalunya s’ha implantat en una part important de la ciutadania, com a mínim en 1/3 de la població que creu en la possibilitat del futur de la Catalunya independent. A més a més dels independentistes de “soca-rel” hi ha una part de la ciutadania que ha vist en el futur de la independència una via d’esperança envers una realitat actual de la que vol fugir i en oposició a l’actuació del govern del PP.

 

Per a preparar aquest camí cap a aquesta futura “Arcàdia feliç” o “Itaca” en paraules del President Mas, s’utilitzen tots els mitjans possibles. Es dibuixa un passat històric a mida, d’on surt la rel i una de les raons del futur lliure dels catalans, un passat que s’exalta i es glorifica fins a límits que contradiuen la pròpia realitat històrica. I altrament es planteja un futur on els catalans viuran molt millor, un cop s’hagin lliurat del jou d’una Espanya que ens esquilma, ens explota i s’aprofita de nosaltres, i no recentment sinó al llarg dels segles.

 

Tot un seguit de portaveus qualificats, economistes, sociòlegs, etc. i el Consell Assessor per a la Transició apareixen de forma permanent defensant els aspectes positius i les excel·lències del que representarà la Catalunya independent. Així es diu sense necessitat de justificació que : les pensions seran un 10% més altes; hi haurà més diners per a fer front a les necessitats socials; serem un nou estat de la UE per que ningú pot prescindir de la potencia de Catalunya i els seus 7 milions d’habitants: fins i tot  s’arriba a dir que seran les pròpies multinacionals que no permetrien que Catalunya estigués fora de la UE. Missatges com aquests són el pa de cada dia dels mitjans oficials i afins.

 

I el que és més important, el camí cap a la independència serà una festa. Com les celebracions dels darrers Onzes de Setembre, tot arribarà a bon fi si es vol. I res podrà impedir que s’aconsegueixi aquest futur  joiós.

 

Aquest és el relat en que es viu en una Catalunya virtual que sembla no voler entendre que en l’actualitat vivim en una societat de sobiranies compartides i on els estats-nació han perdut una gran part de la seva sobirania en benefici de entitats supranacionals com la UE.

 

Es evident que aquest relat de la Catalunya virtual té unes raons de fons que el justifiquen en part com són: el menysteniment que l’Estat, i molt especialment el PP i els seus governs han tingut respecte als drets nacionals de Catalunya i cap a la seva autonomia; la realitat d’un sistema de finançament injust; una política de menyspreu envers la llengua i la cultura catalanes; l’atac sistemàtic al seu sistema educatiu; en definitiva el desconeixement i oposició al fet plurinacional i plurilingüístic de l’estat. Tot això, essencialment la existència d’un nacionalisme espanyolista hegemònic, dóna raons i justificacions al nacionalisme independentista català per a justificar-se.

 

En paral·lel al relat de la Catalunya virtual existeix una Catalunya real molt diferent. Es evident que una majoria de la societat catalana pateix una forta desafecció com a conseqüència de la retallada de l’Estatut. Es també una realitat que una majoria important de catalans estan per la defensa del “dret a decidir” es a dir el dret a tornar a decidir mitjançant una consulta la seva relació amb l’Estat. Una consulta que d’algun manera seria la forma de compensar l’anterior decisió sobre l’Estatut que no va ser respectada per la sentencia del TC.

 

Però la Catalunya real és també aquella que està patint des de finals del 2010  la gestió dels Govern de CiU i d’Artur Mas. Uns Governs, en una primera fase fins al 2012 amb el suport del PP i desprès d’ERC, que han estat els capdavanters de les retallades a Catalunya. Un Govern de dretes que en res es diferencia en la seva actuació del de la dreta estatal en les seves polítiques antisocials, fins i tot es complementen. Podem dir que, tant CiU com el PP, són els representants de la política de Merkel i la Troika a Catalunya i Espanya. Ambdós han donat suport a les mesures més regressives, des de la Llei d’Estabilitat Pressupostària fins a la Reforma Laboral. CiU ha dut a terme una fortíssima retallada en tots els àmbits dels drets socials bàsics a Catalunya, en sanitat, educació, dependència, etc. Avui Catalunya és el país on més ha crescut la desigualtat social del conjunt de la UE i també respecte a la resta de l’Estat.

La sanitat pública objectiu de les politiques de Mas

Malauradament la realitat social a Catalunya ocupa molt poc espai als mitjans de comunicació de Catalunya dominats pel monotema del debat independentista. Les mobilitzacions i les lluites socials no són noticia i malgrat es donen no tenen el ressò mediàtic. De la mateixa manera les posicions polítiques d’oposició a les polítiques austericides dutes a terme pel Govern de CiU no apareixen enlloc.

 

Moltes vegades hi ha qui, especialment des de posicions de la dreta espanyolista del PP, denuncia que Mas no governa i només parla de independència. Això és totalment errat. Mas amaga sota el discurs sobiranista una pràctica de govern basada en les retallades socials i en les privatitzacions de serveis públics, des de la sanitat i l’educació a l’aigua, i  la venda a preus regalats del patrimoni de la Generalitat. I això amagat sota el debat independentista li serveix, per exemple, per evitar que, al contrari que a Madrid amb la “Marea blanca”, s’hagi donat un nivell de mobilització que evités els processos de privatització de la sanitat pública. La distracció independentista li ha permès a Mas apaivagar en part les fortes mobilitzacions socials a les que va haver de fer front els primers dos anys del seu mandat fins al 2012.

La batalla de Barcelona

Per sort sembla que la virtualitat catalana comença a tenir signes de feblesa. El darrer acord Mas- Junqueras i les seves entitats socials afins sembla un acord de pròrroga d’una situació sense sortida. A les eleccions municipals hi pot haver un inici del debat sobre la situació social real a Catalunya que acabi amb el monopoli dels somnis. Serà especialment interesant el que pugi passar a Barcelona si les forces alternatives i d’esquerres aconsegueixen acabar amb la hegemonia nacionalista.

Per últim cal dir que és qüestionable l’independentisme d’Artur Mas. Més sembla que és un polític aferrat al poder, que va perdre les eleccions del 2012, on va deixar-se un grapat d’escons, i que ara utilitza el fenomen independentista pera mantenir-se en el poder. El resultat però de les seves polítiques, tant de les virtuals del sobiranisme identitari, com les reals de les seves polítiques econòmiques i socials regressives, ha comportat una pèrdua de la cohesió tant social com nacional en la societat catalana.

Mas-Junqueras: Acord de pròrroga?

Raimon: Diguem No!

ES L’HORA DE GRÈCIA I DEL CANVI

Alexis Tsipras- SYRIZA



nuevatribuna.es | 02 Enero 2015

El 25 de gener pot ser l’inici d’un canvi a Grècia però també a la Unió Europea. Per primer cop un partit Syriza amb un plantejament clarament contrari a les polítiques austericides pot guanyar les eleccions i conformar govern. L’anomenada “Coalició d’Esquerra Radical” que encapçala Alexis Tsipras defensa una política que posa la ciutadania grega com a prioritat enfront la dictadura dels mercats.

La situació de Grècia és crítica amb un deute proper al 180% del seu PIB, amb una pèrdua del 25% del salaris i amb un altíssim nivell d’atur que és del 50% en el joves. Una situació d’impossible retorn del seu deute, fruit d’un rescat que ha permès que el deute de Grècia amb els bancs ( francesos i alemanys que ja han recuperat la major part de les seves inversions) hagi passat a ser amb el FMI, la UE i el BCE, és a dir amb la Troika.

 

La situació de Grècia en aquest moment no té sortida amb les receptes actuals. El país necessita recuperar-se i créixer, i això és impossible amb la imposició del retorn del deute. Cal una renegociació, un allargament dels terminis, una rebaixa dels interessos o fins i tot una “quita” del deute. Només una Grècia que es recuperi com a societat, que creixi en ocupació i pugui crear nivell de riquesa nacional serà capaç de poder retornar el seu deute. Això es el que planteja el programa polític de Syriza que seria equivalent al de la socialdemocràcia de postguerra, quan encara era socialdemocràcia. Prioritza el creixement i el benestar social com a base per establir el retorn del deute. Alhora planteja la necessitat urgent tant de creació d’ocupació, com d’una lluita radical contra el frau i l’evasió fiscal. També proposa un programa urgent per tal de pal·liar les necessitats urgents de la societat i mesures com la millora del salari mínim o la recuperació dels convenis col·lectius eliminats per les polítiques impulsades per la Troika.

Syriza la alternativa a Grècia

Syriza no és contraria ni a l’euro ni a Europa però planteja a la UE que ha d’optar per un altra política, una política d’ajuda a la inversió productiva i deixar un temps a la societat grega per a recuperar-se de l’actual situació.

La relació amb Grècia és d’altra banda demostrativa dels dèficits democràtics de la UE. Per una banda sembla que la UE no accepta més que una política: la del “diktat” de l’austeritat de Merkel i la Troika, la qual cosa és contradictòria amb la pròpia essència de la democràcia que es basa en la pluralitat d’opcions. Encara més contradictori és el fet de que la UE prefereixi que a Grècia segueixi un Govern servil encara que sigui el del mateixos que van provocar la situació del país a partir de la corrupció, el clientelisme el malbaratament de recursos i fins i tot la falsificació dels comptes estatals.

Es incomprensible que la UE sigui capaç de preferir corruptes però obedients, que una alternativa democràtica que vol una renovació de la política grega sobre els paràmetres de la netedat i el desenvolupament social.

 

La UE demostra els seu terrible dèficit democràtic no sols mitjançant les seves polítiques que creen patiments en les ciutadanies sinó que a l’intentar la pressió i el xantatge polític sobre un país volen impedir que faci una lliure elecció. La UE mostra la seva cara més fosca quan opta, amb tot el seu poder, pel govern d’unes oligarquies corruptes abans que per una opció que defensi els interessos generals de la ciutadania. 

ND- PASOK: la veu de la corrupció

Grècia és avui el laboratori de la possibilitat de canvi a Europa. Syriza no és només una alternativa pròpia per  a la societat grega. Ni tant sols és un model per a d’altres països del sud d’Europa. La victòria de Syriza a Grècia i el comportament dels poders europeus serà el termòmetre del nivell de la qualitat democràtica de la Unió. I la possibilitat de que l’actual UE tingui capacitat de regenerar-se democràticament i d’acceptar que els interessos de la ciutadania dels diversos països  poden ser una prioritat per la Unió.

 

Malauradament tot apunta que tant el FMI com la Comissió Europea i la pròpia cancelleria alemanya no volen ser neutrals en les eleccions gregues i ja han començat, i tot fa preveure que continuaran amb més intensitat, les pressions per tal d’evitar el triomf de la coalició d’Alexis Tsipras. Una UE que no diu res davant actuacions antidemocràtiques com les dels governs d’Hongria en relació als drets democràtics, o amb el d’Estònia, en relació al tracte de “no ciutadans” a la població rusòfona, es creu en la obligació de pressionar quan a Grècia algú pretén defensar a la seva ciutadania de les conseqüències nefastes d’unes polítiques antisocials.

La TROIKA: fer-lis front

 En defensa de la pluralitat d’opcions polítiques i econòmiques, en defensa en definitiva de la base de la democràcia, hem de defensar el dret de la societat grega a escollir el seu futur i pressionar per que la UE i els seus governs tinguin una actitud de neutralitat en el procés electoral, i de diàleg honest amb el futur govern que pugui decidir el poble grec.

 

Ara que molts a la UE s’exclamen pel ressorgiment d’opcions ultres antieuropees, com el FN a França, la UKIP a Gran Bretanya, l’AD a Alemanya, etc. fora millor que es plantegessin que estan fent malament. Perquè la idea de la Unió perd adeptes? I la raó és que es fa necessari un canvi, la Unió Europea tindrà una raó de ser econòmica i política si és democràtica i està al servei dels seus pobles, si només és pels interessos econòmics de les seves oligarquies el retorn al nacionalisme a Europa està servit.

 

Ara és la hora de veure si el canvi a Europa és possible, i Grècia serà el seu banc de proves.

 

I també serà el moment de veure qui està a favor de la llibertat democràtica i de la defensa del canvi i qui està del costat del “status quo”, també aquí a casa nostra.

 

Les esquerres del Sud d'Europa

 

Nota 1 : La història recent de Grècia té paral·lelismes amb l’espanyola. Desprès de la II Guerra Mundial va esclatar una guerra civil a Grècia, amb la intervenció anglesa, que va culminar amb la derrota dels comunistes i més de 100.000 exiliats. Posteriorment des de 1967 a 1974 es va viure la “dictadura dels coronels”, una dictadura militar, i la seva caiguda va esdevenir l’arribada de la República a Grècia. Posteriorment la vida política a Grècia prèvia a la crisis econòmica va estar dominada pel bipartidisme entre Nova Democràcia (ND) i el partit socialista (PASOK), que va produir una societat basada en el clientelisme, la corrupció, l’elusió fiscal i el predomini de les oligarquies. Finalment la crisi va produir el govern de coalició entre els dos partits i la irrupció de Syriza. 

Nota 2: Syriza, “Coalició d’Esquerra Radical”, no és un partit nou, neix a finals dels 90 de la confluència de diverses formacions de l’esquerra alternativa, eurocomunistes, ecosocialistes, verds, socialistes, etc. i es va presentar per primera vegada al 2004 a les eleccions. Té un ideari clarament d’esquerres, europeista crític i forma part del Partit de l’Esquerra Europea. Alexis Tsipras va ser candidat a Presidir la Comissió Europea per aquesta opció i és un símbol per a l’esquerra alternativa plural.

Confluencia de les esquerres