27 d’oct. 2014

La banca bé, gràcies, la societat malament


Rajoy, Fainè i altres

nuevatribuna.es | 27 Octubre 2014
El resultat dels "stress test" realitzats pel Banc Central Europeu ha evidenciat la solvència de la banca espanyola, que apareix en general com la millor capitalitzada.
Ara el govern del PP, infla el pit i presumeix de la situació de la banca espanyola, ocultant els costos que ha comportat la seva reestructuració.
Entre els bancs més capitalitzats apareixen molts dels rescatats com Bankia, Abanca (antiga Nova Caixa Galícia) o CatalunyaBanc. Així mateix, la majoria dels bancs espanyols han rebut milers de milions per fer-se càrrec d'altres entitats, Caixabank (Banc València o Banca Cívica), BBVA (Unnim), Sabadell (CAM) i així la pràctica totalitat amb l'excepció del Santander, que per cert és dels que apareixen en un lloc moderat pel que ha capitalització es refereix.
El cost total de tot aquest procés sabem que ens ha costat al conjunt de la ciutadania al voltant de 200.000 milions d'euros. Quantitat que hem pagat els ciutadans endeutant al país.
El cost de tenir avui aquesta banca que permet al Govern del PP enorgullir-se del seu sector financer, aquests 200.000 milions, ho hem patit tota la societat en forma de retallades socials en sanitat, educació, serveis socials, dependència, així com reformes laborals, de les pensions, etc., que ens han empobrit com a societat i ha trencat de forma greu la cohesió social.
Manca de cohessió social= més pobressa
Avui tenim una banca més solvent, capaç d'aprovar els exàmens de les autoritats europees i el cost ha estat l'empobriment generalitzat de la majoria de la societat, exceptuant els sectors més rics que encara s'han enriquit més amb la crisi, entre ells els directius bancaris.
Podem contrastar el fet que els treballadors espanyols siguin dels més pobres d'Europa, mentre que els directius de la banca cobren salaris de centenars de milers d'euros quan no milions anuals, a part d'altres regalies.
El sector bancari d'un país té en principi una funció social que és facilitar el crèdit a la societat. Aquesta funció en aquest país fa anys que no es compleix, no hi ha crèdit per a les famílies, ni per a les pimes ni en general per a l'activitat productiva. I ja ens anuncien que aquesta restricció actual continuarà en els propers temps.
Cal preguntar-se: Quin ha estat el benefici de la societat pel rescat del sistema financer? No s'han establert contraprestacions que els obliguin a retornar a la societat en forma de crèdit part del sacrifici fet pels ciutadans?
Res d'això. El resultat de la reestructuració és entre altres coses: 1.- Una consolidació d'un fort oligopoli; 2.- Continua la falta de crèdit per al finançament de la societat i de les necessitats productives que ens permetin sortir de la crisi; 3.- L'empobriment general de la societat, excepte les elits entre elles les dels directius bancaris; 4.- Exclusió financera dels sectors socials més febles i de poblacions fins ara servides per oficines de caixes d'estalvis.
En fi com dèiem una banca floreix en una societat empobrida.

Drets contra pobressa


22 d’oct. 2014

Rajoy, la "thatcher" del nostre sindicalisme?

 
Thatcher: Dama de ferro contra els treballadors

nuevatribuna.es | 23 Octubre 2014
 
Fins aquest últim govern del PP, la concertació social, el diàleg social i la negociació col · lectiva es van convertir en un referent del sistema espanyol de relacions laborals i fins i tot del sistema de desenvolupament econòmic i en un model identificatiu del model democràtic del país.
 
El Reial Decret de Reforma Laboral del 2012 aprovat pel Govern PP comporta fonamentalment un atac directe al nucli de les normes de negociació col · lectiva i el seu objectiu és portar els treballadors cap a la negociació individual de les condicions de treball. Amb aquesta finalitat cal destacar alguns aspectes d'aquesta Contrareforma com són: a) La limitació a la ultraactivitat dels convenis; b) Situar el conveni d'empresa com a preferent enfront del sectorial; i c) donar més poder a l'empresari per a modificar unilateralment condicions substancials de treball.
Raons d'una Vaga General

Aquesta Reforma Laboral no és una més ni significa un atac a determinats drets dels treballadors. Significa un atac a la línia de flotació de la negociació col · lectiva i per tant a la pròpia existència del moviment sindical i de defensa del drets dels treballadors. Si l'objectiu bàsic del sindicat és la negociació col · lectiva, la destrucció d'aquesta comporta la destrucció del moviment sindical. El seu objectiu és debilitar la llibertat sindical i la negociació col · lectiva amb violació dels principis consagrats en els convenis 87 i 98 de l'OIT i vulnerant la Carta Social Europea. Significa, sense més, la ruptura del marc de relacions laborals existents i dinamitar i trencar el tradicional diàleg social. Mai fins ara s'havia atemptat contra els drets laborals i sindicals fonamentals com el de la negociació col · lectiva, soscavant i buidant de contingut els articles 7, 28 i 35 de la Constitució.

Vaga dels miners contra Thatcher
L'atac del Govern de Rajoy al sindicalisme no té un altre parangó a Europa que l'actuació liquidadora duta a terme per Margaret Thatcher contra el moviment sindical britànic, i del qual aquest no s'ha recuperat fins ara.

Cal destacar que l'objectiu de la Reforma Laboral és eliminar la intervenció sindical. Per això va aparellat amb un altre tipus d'actuacions, com limitacions als alliberaments sindicals, lleis que limiten els drets de manifestació com la Llei Mordassa, o una possible futura llei restrictiva del dret de Vaga, o les instruccions donades a les fiscalies per actuar i criminalitzar les actuacions dels piquets com hem vist després de l'última Vaga General.
PP: Criminalitzar la Vaga
Podem dir que Govern del PP en el camp de les relacions laborals, de la mateixa manera que s'ha fet en altres àmbits, ha portat a terme de forma conscient un buidatge de contingut dels preceptes constitucionals vigents en l'àmbit dels drets laborals i sindicals fonamentals.

Rajoy i el PP han aprofitat el moment oportú i han fet una cosa que ni el mateix Aznar s'havia atrevit a fer. Ells recorden que quan Aznar presidia amb poder absolut el país, els sindicats confederals el van obligar a retirar el "Decretazo" causant-li la primera derrota a l'expresident. Rajoy i el PP ho han tingut molt present i per això  han decidit escapçar, en absència d'una oposició política forta, el sindicalisme de classe, la principal força organitzada del moviment social. I ho ha fet en el moment de major debilitat per al moviment sindical quan la situació de forta crisi econòmica, amb un atur en cotes increïbles, dificulta la resposta sindical donada la situació de temor que la crisi desperta entre la classe treballadora.
Rajoy imitant a Thatcher?
És evident que la situació és complicada per al moviment sindical i per a recuperar el nivell en la negociació col · lectiva anterior a la contrareforma laboral. El sindicalisme necessita començar a armar-se per  a dur a terme una ofensiva, en el futur quan la crisi comenci a amainar, que permeti albirar la possibilitat de canviar els efectes d'aquesta contrareforma en la negociació col · lectiva i en els drets sindicals. Això s'ha d'elaborar a partir d'estratègies i propostes que siguin comprensibles i que permetin atreure i aglutinar els treballadors fixos, precaris i aturats. Fer una acumulació de forces i alhora una estratègia global que comporti aliats estratègics, especialment en l'àmbit social però també comprometent a aliats en l'àmbit polític. És hora de buscar aliats i adhesions a una proposta comuna que signifiqui un atac frontal a la política econòmica i laboral del PP. Es tractaria de potenciar un canvi polític promogut des de la perspectiva de la pròpia autonomia i independència sindical.
 
Es tractaria de plantejar una proposta que permeti tornar la plena vigència dels drets laborals i sindicals al mateix temps que els actualitza. En una societat on es parla de la necessitat d'una segona transició, en la qual es planteja una Reforma Constitucional, el tema dels drets col · lectius dels treballadors i de la seva representació, així com els drets socials han de tenir un lloc de privilegi i prioritari .

Ens cal el Sindicat Europeu

 

14 d’oct. 2014

ARTUR MAS O EL FRAU A LA CONSULTA



Mas: el salvador de Catalunya
 nuevatribuna.es | 14 Octubre 2014
Artur Mas s’ha tret la “careta” i ha demostrat que el seu objectiu últim és un objectiu electoralista que en cap cas té a veure amb la consulta.
Durant setmanes el Govern ha defensat que aconseguiria celebrar una consulta tal com s’havia acordat amb la resta de partits partidaris del dret a decidir. Els mitjans públics dependents del govern han anat inculcant el compromís del govern. Malgrat tot això ara Mas es desvincula dels acords, ja no es tracta d’una “Consulta amb plenes garanties democràtiques” i la substitueix amb una mena d’enquesta a qui vulgui participar, sense cap garantia de pluralitat democràtica. Alhora ensenya la seva darrera carta, la de debò i la que desitja, la d’unes eleccions plebiscitàries on vol concorre amb una llista conjunta i programa comú, amb CDC i ERC, que les planteja com un referèndum per la independència.
 
Mas ha fet un frau evident a l’objectiu de la consulta i ha posat de manifest que mai ha estat el seu objectiu. Que el seu objectiu ha estat sempre el de mantenir el seu poder polític. Tant li fa el no dur a terme el “dret a decidir”, el seu objectiu és la permanència a qualsevol preu. Ara amb les eleccions plebiscitàries torna a plantejar un objectiu futur també discutible, les eleccions plebiscitàries. Com pot plantejar les eleccions plebiscitàries com un Referèndum, quan de les eleccions surten uns parlamentaris que tenen unes facultats legals, entre les quals no hi ha la de proclamar la independència unilateral?. Cal tenir en compte que per a fer una reforma de l’Estatut cal una majoria qualificada. Quina majoria caldria per a declarar la independència?.

Mas ara planteja una consulta de “fireta”, que és evident que cap partit seriós que defensi una consulta amb plenes garanties pot acceptar, tant si està a favor o en contra. Ara es tracta únicament de fomentar la participació dels votants independentistes si és possible, i que vagi a votar qui vulgui  en una consulta sense garanties de cap tipus, ni de pluralitat ni de seriositat. La qual cosa significa no sols crear frustració, sinó crear més crispació social i ruptura de la cohesió. Tot per un afany electoralista i de supervivència. La “consulteta” que ara proposa és un nou acte electoral de Mas
Frau al Pacte
Des d’un primer moment ni CiU ni ERC eren partidaris reals de la consulta i del “dret a decidir”. Per Mas i CiU l’objectiu era pujar a l’onada independentista i cavalcar-la alhora que li servia per amagar les seves polítiques antisocials.
 
Altres com ERC també tenien altres objectius polítics. Principalment el de consolidar el seu caràcter de primer partit a Catalunya i fer-ho en les properes eleccions municipals, la qual cosa li donaria una forta rel i poder polític en l’àmbit local. Per això ERC en principi no era partidari d’unes eleccions plebiscitàries en llista única i preferia anar poc a poc consolidant la seva posició partidària d’una declaració unilateral d’ independència.
 
La consulta era un objectiu prioritari i estratègic només per a les forces de l’esquerra minoritària, una com ICV-EUIA per que considerava la necessitat de que el poble fes efectiu el dret a decidir, altres com la CUP per que es plantejaven la possibilitat de que la mobilització social es plasmés en una majoria de votants per la independència.
ICV: decidir-ho tot
Ara s’ha arribat a la fi del joc. El consens majoritari sobre la consulta s’ha trencat. Mas ha evidenciat que el seu objectiu mai ha estat la consulta sinó el tacticisme més evident i anar cremant etapes per a una futura campanya electoral on pugui aparèixer com el President que més ha fet per Catalunya.
En definitiva s’ha acabat una etapa que ha demostrat que estem en mans d’un President que actua com un “tràiler” i que es capaç de dur a terme un frau en un tema tant seriós  com era una consulta que s’havia de dur a terme amb plenes garanties democràtiques.
Tor això sense amagar el fet de la responsabilitat del Govern del PP que és el responsable principal, per la seva actuació passada i present, de la situació de desafecció que es viu avui a Catalunya
Catalunya no es CiU

 

1 d’oct. 2014

Catalunya, el problema polític persisteix


Votar és la solució
 nuevatribuna.es | 02 Octubre 2014
Com era d’esperar el Govern de Rajoy ha impugnat tant la Llei com el Decret de la consulta de la Generalitat i el Tribunal Constitucional ha suspès provisionalment el procés.
A l’espera de la sentència del TC, tot queda en principi aturat. Això en el camp legal, però el que no s’atura sinó que s’aprofundeix és el problema polític.
 
Fins ara el Govern del PP s’ha limitat a recórrer a la llei i apel·lar a la Constitució contra la demanda plantejada per una majoria política a Catalunya. Es evident que Rajoy juga amb les lleis i el poder de l’Estat al seu favor. Però el que també és evident és que la seva posició no sols no soluciona la situació sinó que la complica.
La posició defensiva de Rajoy i el PP, amb el suport matisat del PSOE, és profundament decebedora i podríem dir que mancada de lideratge. De la política cal esperar que resolguin els problemes polítics. I si ha un problema greu cal valentia i capacitat d’entomar els problemes i plantejar solucions.
 
Fins ara la única alternativa que ha rebut la societat catalana del govern central ha estat una negativa al plantejament de la consulta per a definir l’encaix i les relacions Catalunya-Estat, desprès del deteriorament i desafecció provocades per la sentència del TC sobre l’Estatut, dictada a instancies del PP, no cal oblidar-ho.
Dues actituts : Cameron vs Rajoy
Molts han comparat l’actitud de Rajoy amb la de Cameron i és comprensible. Cameron va acceptar el Referèndum d’Escòcia desprès de negociar el com i de quina manera s’havia de dur a terme. Es a dir va actuar políticament, i es va demostrar que moltes vegades no les propostes més visibles són les majoritàries. Però Rajoy sembla tenir por, por de la decisió dels catalans. No creu que els catalans puguin acceptar raons per continuar dins de l’Estat. I és evident que la seva resposta únicament negativa, sense proposar cap alternativa política no fa més que fer créixer la desafecció i l’animadversió envers la seva posició i de retruc envers el conjunt de l’Estat.
En el cas d’Escòcia els nacionalisme escocès jugava amb el factor favorable del rebuig dels escocesos envers el partit conservador. En aquest cas es confrontava un model de governar més “socialdemòcrata” a Escòcia amb la política d’austeritat del Govern de Londres. Però Cameron va tenir l’habilitat d’apel·lar als escocesos deixant clara la diferència  entre votar contra ell i els conservadors i votar per la independència. Es evident que en el nostre cas falten moltes coses, no només Rajoy no és Cameron, sinó que tampoc apareix un Gordon Brown capaç de fer propostes alternatives a la independència a partir de plantejar majors competències per a l’autogovern escocès.
Les diferències són abismals. En el cas del Regne Unit el seu “premier” no té cap problema en reconèixer que és una “nació de nacions” i que Escòcia és una nació. En el cas de l’Estat espanyol el seu govern no sols no creu en el caràcter plurinacional de l’Estat sinó que està portant a terme, emparant-se amb la crisi, tot un procés de recentralització i de lectura restrictiva de la Constitució. Davant d’això el PSOE planteja una hipotètica Reforma constitucional poc concreta pel que fa a les demandes de Catalunya, i només l’Esquerra Plural- IU defensa el dret dels catalans a ser consultats.
 
Amb aquest panorama cada actuació del Govern de Rajoy significa el decantament per aversió de més catalans cap a posicions independentistes, que defensa un Govern com el de Mas i CiU que no representen cap canvi pel que fa a les polítiques antisocials de retallades sinó que fins i tot van ser els capdavanters a l’Estat.
En aquests moments caldria recordar que al consensuar la Constitució, encara recent el final de la dictadura, es va tenir una especial voluntat de remarcar el caràcter diferenciat de les nacionalitats històriques i per això es parla de nacionalitats i regions. Gent de pes com Herrero de Miñón o Santiago Carrillo han reconegut que amb el terme “nacionalitats”, es volia reconèixer en un moment encara difícil el caràcter nacional i diferent de Catalunya, Euskadi i Galicia. Desprès va vindre el 23-F, la LOAPA i el “cafè per tothom”.
Catalunya: Som una Nació-No a la LOAPA
A Catalunya ja des d’abans de la democràcia la major part de les forces polítiques i de la societat s’han identificat amb el fet de que Catalunya és una nació. Ho han reivindicat des de l’inici i per això l’acord constitucional de la referència a les “nacionalitats”. Un exemple clar d’això és que  la legalització de CCOO a Catalunya es fa al marge de la de les CCOO d’Espanya i amb el nom de “Comissió Obrera Nacional de Catalunya”. I tots els partits catalans s’autoanomenen en els seus estatuts com a partits nacionals catalans.
Aquí hi ha la rel del problema i la manca de voluntat política i pel que sembla la impossibilitat ideològica de la dreta espanyola, PP- UPyD, de reconèixer una realitat i consegüentment la seva incapacitat de plantejar alternatives que puguin ser com a mínim debatudes, negociades i potser acceptades per la societat catalana.
 
Si el Govern de l’Estat plantegés : a) reconèixer Catalunya com a nació amb una relació bilateral amb l’Estat; b) Blindés les competències pròpies de Catalunya, en especial les més sensibles com llegua i educació; i c) Establís un sistema de finançament més just sense renunciar a la necessària solidaritat; potser estaria en condicions possiblement de negociar i amb probabilitats de guanyar una consulta a Catalunya.
Si aquest govern no és capaç de fer-ho es retardarà la solució, incrementarem els greuges i la manca de diàleg i deixarem a un altre govern futur la responsabilitat de resoldre en pitjors situacions un conflicte enquistat.
La política és l’art de solucionar els problemes polítics i les necessitats de la societat, i les lleis i les constitucions estan per a regular les relacions i per a ser modificades quan no ho fan. I el polítics de debò son els responsables de fer-ho.

11-S Diada Nacional de Catalunya
Raimon : "Quatre rius de sang"