23 d’ag. 2014

EL PROBLEMA BÀSIC ES DE “CASTA POLITICA” O DE CLASSE SOCIAL?

Monedero i Iglesias liders de PODEMOS

| 24 Agosto 2014

El crit més representatiu a les places del moviment del 15M era el de “no ens representen”. Es evident que era una exclamació de negació però que no comportava cap posició prepositiva. Podem dir que era una expressió d’una profunda indignació davant una realitat social profundament decebedora.
L’aparició de Podemos com a opció política a les eleccions europees significa que una part de gent procedent o no del moviment 15M ha decidit passar d'una posició negativa de rebuig a una proposta en positiu d’acció política. En aquest sentit ho podem considerar com un pas endavant.

No hi ha dubte que l’èxit de Podemos ha sorprès a la pròpia empresa, però no podem dir que sigui un moviment sense precedents similars. Podríem relacionar-lo, malgrat les seves profundes diferències polítiques, amb fenòmens com el de Grillo a Itàlia, un moviment que es basa en un fenomen de capacitat comunicativa, entorn a una personalitat de referència amb carisma popular, cas de Grillo a Itàlia, o Pablo Iglesias a Espanya, i que es presenta com una impugnació a la totalitat d’una política avui vista com a degradada al ulls de molta gent. Són moviments poc estructurats en la seva aparició i amb plantejaments simples i fàcilment popularitzables o fins i tot populistes. Es tracta d’oferir a la “gent” un enemic simple i identificable que en ambdós casos anomenen la “casta” referint-se als polítics en general.

Grillo i el Movim,ent "5 estrelles"

No voldriem equiparar ambdós fenòmens, podem dir que en el cas de Grillo és un moviment profundament antipolític i populista, amb algunes expressions i actuacions que es poden denominar com antidemocràtiques, i que en tot cas ataquen la política en general sense oferir cap tipus d’alternativa.

Crec que en el cas de Podemos hi ha al darrera gent amb voluntat i preparació política que tracten de crear a partir de plantejaments que en alguns casos són clarament populistes algun tipus d’alternativa encara no prou concretada.
La demostració més clara la podem veure en la seva diferent adscripció en els grups del Parlament Europeu. Mentre els eurodiputats de Grillo s’adscriuen als grups més antieuropeus, Podemos s’ha integrat en el grup de l’Esquerra Unitària.

Cal dir que el fenomen de Podemos no ha estat únic a Europa. En Itàlia ha sorgit un moviment clarament d’esquerres, que reivindica els vells valors de l’esquerra italiana i que sota el nom de “Altra Europa amb Tsipras” va aconseguir recollir 250 mil signatures per a presentar-se, en poc més de dos mesos de vida, va aconseguir 1.108.457 vots i cinc eurodiputats, els mateixos que Podemos i que d’entrada ja optaven per formar part del Grup de l’Esquerra Unitària. Es un fenomen molt diferent format per gent de reconeguda trajectòria d’esquerres i que no utilitza els mètodes ni el llenguatge populista i que es reivindica de la millor tradició de l’esquerra italiana, la de Gramsci i Berlinguer.
"Altra Italia amb Tsipras"
Un cop definit el camp d’aparició caldria analitzar alguns plantejaments de Podemos. El conflicte fonamental que planteja està entre una “casta” o élit política que té segrestat el poder en benefici dels poders finaciero-empresarials. Una “casta” poc concretada, en general sembla que referenciada a dirigents presuntament corruptes que vincula de forma transversal amb el PP i PSOE, pero a la que en general identifica amb una genèrica“casta” política caduca.
Aquesta “casta” o élit política és  la que cal derrotar per part de la “gent” en genèric a la que vol representar Podemos: No es tracta d’un enfrontament de classes sino una cosa més tranversal, interclassista entre la “gent” en general i la “élit” corrupta. En paraules de Pablo Iglesias : “ Lo que hay que hacer es algo que va mucho más allá de la izquierda y la derecha: tiene que ver con amar a tu gente”.
La "casta" del PP-PSOE
El discurs de Podemos es pot qualificar de discurs enfront de la política. I presenta  la política i els politics com el principal adversari a batre.

Podriem dir, en termes marxistes, que el discurs de la gent de Podemos centra el problema principal en un conflicte dins de la superestructura política, sense anar més enllar ni entrar en el conflcite bàsic, el que es dona a nivell de l’estructura econòmica entre explotats i explotadors.
Podemos fuig en el seu discurs de l’enfrontamernt entre classes tipic d’un plantejament clàsicc entre esquerra i dreta, i per tant no diferencia el fet que no tots els politics ni tots els partits són iguals i que no formen part d’una mateixa “casta” política.

Podemos vol apareixer com una cosa nova, pero quan planteja propostes,  aquestes no s’allunyen gaire, i fins i tot es queden curtes, de les que han plantejat de forma reiterada però sense ressó mediàtic forces de l’esquerra alternativa.
Cal construir la Esquerra Alternativa

Per que el problema del nostre país és un problema de classes. Es el problema d’un capitalisme financer-especulatiu i concessional que està imbricat amb aquelles forces  polítiques que han dominat el panorama polític del bipartidisme, és a dir del PP i del PSOE, amb l’apèndix de CiU.  La “casta” política que denuncia Podemos, no és més que el representant polític d’una classe social capitalista que com la espanyola no és ni tan sols industrial, sino com hem dit parasitària que viu de l’especulació i la concessió pública i que és la base d’un sistema que abona la corrupció.
 
Estem davant d’un conflicte de classes que no es pot ni es deu amagar. Contra un sistema econòmic i polític que ens ha portat a una crisi profunda econòmica, social, política i institucional, davant del qual cal aixecar una ampla alternativa social i política que comporti un canvi de radical.
 
Per això no es pot centrar únicament en el problema d’una “casta” politica corrupta que viu holgadament mentre la “gent” ho pateix. Estem davant d’un sistema econòmic propi d’un capitalisme parasitàri que cal enfrontar plantejant un canvi global. I cal distingir, i això fòra bo plantejar-ho,  entre els membres de la suposada “casta” tot diferenciant entre els representants ideològics d’aquest capitalisme parasitari com són el PP i CiU, i els que han claudicat com és el cas del PSOE.  No és bo posar a tots dins el mateix sac, ni és just. El PSOE que des de fa molt aplica la mateixa política econòmica i fiscal que la dreta, que accepta les politiques econòmiques de la dreta, representa un centre- esquerre social liberal que com a mínim té unes politiques pel que fa als drets individuals diferents  de la dreta, i cal entendre que és una força a la que una alternativa d’esquerres ha d’intentar arrossegar cap a posicions de canvi si és possible i si té una mínima possibilitat de regeneració.

Caldria exigir a Podemos una major claredat de plantejament i de propostes. I això avui passa per que es defineixi. Està d’acord en confluir en una alternativa plural i unitarària per a un canvi democràtic econòmic, polític i social? O preferix continuar un camí en solitari de qui es presenta com el depositari únic de la neteja del sistema de la “casta” sense acceptar el fet que aqui estem davant d’una dominació de classe representada pel poder econòmic i el bipartidisme i que el que hi ha és una continuació de la lluita entre explotats i exloptadors, entre esquerra i dreta, que és la realitat profunda del conflcite social i polític.
Podemos ha d’escollir, i la realitat concreta l’obligarà a definir-se més enllà de proclames o “slogans” publicitaris triomfadors.
Una alternativa plural d'esquerres
 

18 d’ag. 2014

Pedro Sánchez: Canvi en el PSOE?


Pedro Sánchez nou Sec. Gral. del PSOE

|18 Agosto 2014 
 
L’elecció de Pedro Sánchez com a Secretari General és la solució als problemes del PSOE, o és una mera operació cosmètica?.
Fins el moment el nou secretari general és una incògnita política, potser amb més símptomes negatius que positius. L’elecció de Sánchez ha estat avalada, sense cap dubte pels barons territorials, amb especial preponderància d’Andalusia, la qual cosa delimita les característiques del canvi en el partit. Fins el moment al nou secretari general se li coneixen poques definicions polítiques. Cal dir que el Congrés Extraordinari on va ser aclamat va ser més una entronització publicitària que un congrés “stricto sensu”. Un congrés on no es va discutir de política ni es van establir noves directrius pel partit. El PSOE continuarà amb el mateix programa aprovat en el darrer Congrés Ordinari que va escollir a Rubalcaba. El PSOE canvia de imatge però no canvia de política.

Molts a hores d’ara pensem que el PSOE fa molt temps que va abandonar els seus plantejaments socialdemòcrates per a convertir-se en un  partit socio-liberal, i en una de les dues potes del bipartidisme imperant en un període històric que ara ha entrat en una crisi similar a la de l’època de la Restauració.
Gomez Llorente un marxista al PSOE
Hi ha dos moments que sens dubte marquen l’evolució del PSOE i la seva desvinculació de les polítiques transformadores. El primer va ser la liquidació de la rel marxista, quan Felipe Gonzalez es va imposar a la gent encapçalada per Gómez Llorente. El segon i últim episodi en que es va intentar un retorn a les rels socialdemòcrates va ser quan Josep Borrell va derrotar al secretari general Almunia com a candidat a la Presidència del Govern. Aquest intent va ser liquidat en una fosca maniobra que va apartar a Borrell de la cursa política.

Sens dubte Borrell va ser l’últim intent intern per a restituir el PSOE al camp de l’esquerra socialdemòcrata, i la seva caiguda va significar la fi de l’ànima socialdemòcrata real del PSOE. Tot el que ha passat desprès, Almunia, la falsa i inconsistent renovació de Zapatero, i l’epíleg de Rubalcaba han estat passos cap el social-liberalisme “blairista” de centre-esquerra.
Almunia i Borrell dues cares del PSOE
Ara el canvi, amb l’elecció directa del jove Pedro Sánchez, sembla més un canvi publicitari i telegènic que un canvi en les polítiques del partit. L’historial polític del nou secretari general és un misteri, però les seves companyies delaten la seva vinculació a l’ànima més centrista del partit. El suport de l’aparell, la seva manca de definició en un procés electoral mancat de debat i de noves idees, i els seus referents polítics: Gonzalez i Renzi, ens fan pensar que res canvia en les profunditats del PSOE. Fins i tot el “miratge” Zapatero va significar d’entrada una esperança de canvi que és difícil de trobar en Sánchez.

Pel que fa a la seva mesura “estrella” fins ara, el de votar en contra de Juncker com a President de la Comissió, dòna una sensació de vel·leïtat i de trampa. Vel·leïtat  per que el PSOE forma part del Socialistes Europeus que van establir un acord amb el PPE i el Demòcrates –Liberals i ara han actuat al marge del seu referent europeu. Trampa per que malgrat votar en contra de Juncker, assumeix la resta de l’acord que inclou el nomenament de dos eurodiputats del PSOE, entre ells Elena Valenciano, com a Presidents de Comissions del Parlament Europeu, i no hem sentit que es pensi renunciar a aquests nomenaments. Sens dubte va ser més legal Zapatero al retirar les tropes d’Iraq.
Altrament hi ha declaracions de Sánchez que el mantenen en l’ambivalència. Parla de derogar la Reforma Laboral, la del PP o també la darrera del PSOE? Parla de canviar les polítiques europees, però ho farà igual que Hollande i Renzi que fins ara no han fet més que plantejar que a la política d’ajust i austeritat imperant s’inclogui un complement, que només és això, que parli de rellançament?. Amb qui es planteja el canvi a Europa? Amb els seus companys socialistes europeus que han pactat el futur amb el PPE i el Demo-liberals?.

Renzi model per Sánchez?
La primera prova de la sinceritat del nou Secretari General del PSOE hauria de ser assumir de forma autocrítica l’error del seu partit  d’aprovar la Reforma Constitucional “exprés” de l’article 135 de la Constitució que situa com a prevalent el retorn del deute sobre qualsevol altre política. Però d’això, d’aquest atemptat constitucional no en parla ni tant sols quan planteja una etèria i poc concretada Reforma Constitucional.
 
Sánchez només concreta que es dirigeix a recuperar el centre-esquerra i per això és poc concret al parlar de quina política econòmica, social i fiscal i europea vol fer, al marge de parlar de “llocs comuns “ com el combat contra la desigualtat, la importància de l’ educació, la necessitat de la reindustrialització, etc. I tampoc diu amb qui la vol fer. Només parla de recuperar 11 milions de vots. Continua el nou Secretari General pensant que el PSOE és l’única opció pels votants progressistes? Continua plantejant-se la lluita política en un àmbit purament bipartidista? Es un continuador de la política d’alternança que ara apareix com a caducada?

Podem apostar que Pedro Sánchez representarà el continuisme del PSOE i ens afirmarà als qui creiem que el PSOE és incapaç de regenerar-se per si sol, que pot continuar un camí de decadència cap al centre, defensant la continuïtat del bipartidisme en base a l’apel·lació a la governabilitat.  Camí que fins i tot el pot dur a seguir el passos del PASOK grec cap a la irrellevància futura.
No es veu en el nou líder del PSOE cap apel·lació a la col·laboració de les forces d’esquerra, ni a la configuració d’una alternativa per a canviar el país mitjançant un canvi constitucional rupturista amb la situació actual.
Ningú li demana al PSOE un canvi cap a l’esquerra, el seu espai està prou clar que és el del centre-esquerra, simplement caldria plantejar-li per a la seva pròpia auto-regeneració que estigui obert a la col·laboració amb les forces socials i polítiques plurals que des de l’esquerra plantegin una alternativa a l’actual hegemonia política i ideològica de les dretes tant en l’àmbit de l’estat com l’europeu. Però ens temem que no sigui Pedro Sánchez l’home adequat per a ressituar el PSOE.

L'alternativa enfront l'alternança