No es pot negar la profunda involució que estem patint a l’Estat Espanyol en tots els ordres, derivada de les polítiques dutes a terme pel Govern del PP, que ha significat una profunda regressió democràtica com a conseqüència d’una lectura limitativa dels propis principis de la Constitució.
La política del PP ha utilitzat la crisi per a fer una política conservadora en la seva globalitat que ha afectat quasi tots els àmbits de la vida ciutadana, comportant una veritable contrareforma pel que fa a la limitació dels drets socials econòmics i laborals de la ciutadania que ens ha fet retrocedir quasi fins als moments predemocràtics.
Res s’ha escapat de la política de contrareformes del PP, des dels drets globals fins els drets individuals de les persones, tot fet a més a més a base d’una actuació legislativa mancada de debat democràtic i fonamentada en l'ús abusiu del Decret-Llei i el menyspreu a la resta de les forces polítiques.
Es per afrontar això i per a donar esperança a la ciutadania que caldria un fort Compromís de Regeneració Democràtica avalada per part de totes les forces polítiques i socials de progrés, signat i ratificat, de revocar tota la legislació antisociali reaccionaria del PP, com a base per a impulsar un pas endavant i unes polítiques antitètiques a les de la dreta reaccionària que ens ha governant.
Es tractaria doncs, ni més ni menys, del compromís de totes les organitzacions per a derogar el més aviat possible, és a dir quan el PP i la dreta perdi la seva majoria absoluta, de forma urgent i sense excuses tota la involució legislativa efectuada en aquesta darrera legislatura.
En aquest sentit caldria elaborar una proposta de llei “òmnibus” similar a la que va fer a Catalunya el Govern d’Artur Mas, amb la col·laboració del PP, i que va eliminar tots els aspectes de progrés introduïts pels governs tripartits. En aquest cas seria a l’inrevés, es tractaria d’eliminar d’un cop la legislació involutiva del PP i la dreta.
Pel que fa a la reforma legislativa, l’acord de les forces polítiques i socials de progrés hauria d’incloure a tall d’exemple:
Revocació de la darrera Reforma Laboral
Revocació de la Reforma de les Pensions
Revocació de la LOMCE
Revocació de la Llei de Costes
Revocació de la llei de composició dels òrgans del Poder Judicial.
Revocació de la Llei de la Justícia
Revocació de la Llei d’Estabilitat pressupostaria
Etc.
Ken Loach: "L'esprit del 45"
Altrament s’haurien d’establir compromisos destinats a combatre els efectes de les polítiques antisocials dels populars en camps com els de l’educació, la sanitat, els serveis socials, etc., potenciant les seves partides pressupostaries.
També es tractaria d’establir compromisos en temes com inversió en Investigació i Recerca, en potenciar les energies alternatives i el desenvolupament d’estructures i indústries innovadores.
El compromís també hauria de fer front a les possibles agressions que pugui efectuar el PP en l’àmbit de les llibertats individuals sigui en temes com l’avortament o pel que fa als drets de les noves formes de vida familiar.
Un altre aspecte fonamental hauria de ser el compromís per una profunda reforma fiscal, que permeti d’una vegada que paguin els que s’han beneficiat de la crisi, les grans fortunes, els especuladors, els defraudadors i evasors, l’economia submergida, l’església. Alhora caldria que la gran banca fes l’oportuna devolució a la societat de la immensa inversió efectuada per la societat en el seu sanejament i no corresposta per l’incompliment de la seva funció d’intermediaris financers que haurien d’haver fet arribar el finançament a la societat.
També caldria establir una acord per tal d’eliminar els efectes centralitzadors de les polítiques del PP i establir el respecte i la potenciació del caràcter plurilingüe i plurinacional de l’Estat.
Aquest Compromís, no pretendria ser ni un Programa de Govern, ni una plataforma d’unitat electoral, sinó simplement un compromís polític de les forces signants per a garantir políticament i parlamentària la regeneració democràtica que el país necessita.
Es evident que si la correlació parlamentària ho permet podria comportar obrir la porta a una Reforma Constitucional que garantís de forma més profunda i duradora els compromisos establerts. Però no hauria de ser l’objectiu primordial.
Es evident que la presentació d’un compromís d’aquest tipus que podria ser presentat per les forces socials, els propis sindicats confederals o la Cimera Social a les diverses forces polítiques també serviria per a que aquestes s’haguessin de retratar davant la ciutadania amb uns inequívocs compromisos electorals. La proposta hauria d’estar oberta a la signatura de totes les forces polítiques que es reclamen d’esquerres o progressistes que ho desitgin. La no signatura també seria demostrativa de les seves voluntats.
Crec que un Compromís per a la Regeneració Democràtica seria avui dia un element que podria permetre elevar la moral de la societat i avançar en una proposta amb l’objectiu d’aconseguir una hegemonia del pensament de progrés enfront l’actual hegemonia de la dreta.
Cal acceptar que els pobles tenen un dret bàsic a decidir en determinades circumstàncies històriques el seu futur. No és un dret diví, ni fruit d’herències de la història, sinó un dret que un col·lectiu social determinat es veu obligat a plantejar-se per a escollir, d’acord amb raons econòmiques, polítiques i socials, quin vol que sigui el seu futur.
El dret a decidir col·lectiu el té una nació concreta, o un poble, en un moment històric concret i per unes causes concretes i determinades que el forcen a exercir-lo. No cal establir-ho com un dret històric, per que les realitats socials dels pobles no son immutables sinó que canvien constantment en el que ells mateixos son.
Avui a Catalunya la seva majoria social vol definir el seu futur immediat i per això vol el dret a decidir mitjançant el vot en una consulta. I el perquè d’aquesta reivindicació no es basa en antigues raons històriques sinó en raons derivades de la seva realitat actual. Hi ha un sentiment majoritari de la ciutadania sobre la necessitat de fer un “reset”, de parar i plantejar-se el seu futur, per que no vol continuar amb la situació actual. I això està determinat per raons diverses.
Hi ha raons polítiques, la sentencia del Tribunal Constitucional va qüestionar el Nou Estatut que era un pacte polític entre Catalunya i l’Estat, ratificat per les dues parts mitjançant els seus òrgans de sobirania i ratificat pel poble de Catalunya. La proposta de nou Estatut proposat per Pasqual Maragall i el Govern del tripartit va ser una aposta estratègica per tal d’aconseguir un encaix de Catalunya dins l’Estat. La frustració social derivada del resultat de la sentència del TC va ser un punt de ruptura política amb fortes repercussions. Tot això s’ha incrementat davant d’una política de recentralització soterrada i constant portada a terme pel Govern del PP.
Hi ha raons socials derivades en gran mesura de la manca de comprensió cap a una realitat cultural i lingüística diferenciada i que ha estat sovint font de forts atacs mediatics i polítics del “centre estatal”, especialment contra el seu model educatiu de “immersió lingüística”. En definitiva en el fons arriba la certesa que hi ha una manca de reconeixement del caràcter plurinacional i plurilingüistic de l’Estat.
I hi ha raons econòmiques, Catalunya es sent maltractada pel que fa a la distribució de recursos de l’Estat. El trencament de l’ordinal entre comunitats un cop aplicat el Fons de Compensació, o l’incompliment dels acords sobre inversions estatals van creant ressentiment i sensació de maltractament que es veu incrementat en una situació de crisi econòmica com l’actual.
Davant d’aquesta situació és raonable l’existència de la demanda del Dret a Decidir del poble de Catalunya. La qual cosa només vol dir el dret a plantejar-se que cal canviar, i estar obert a les diverses possibilitats que pot comportar aquest canvi. I malgrat no defensar en principi una sortida independentista es pot entendre que hi hagi molta gent que la defensi a partir de plantejaments concrets com els que s’han exposat i la manca d’esperança en l’interlocutor estatal.
Slogan de CIU similars a "Lega Nord"
Malgrat això la raonable proposta del dret a decidir és veu intoxicada per les posicions de qui, des de plantejaments conservadors propis dels nacionalismes identitaris, volen aprofitar el moment per a convertir-lo en una confrontació entre pobles i en camp de lluita entre les seves ideologies basades en plantejaments històrics normalment falsejats i que aprofiten de forma demagògica. En moments de crisi acostumen a tenir força audiència propostes populistes, basades en conceptes simples i fàcilment comprensibles, que tracten d’aparèixer com a “salvadores” del poble davant les situacions difícils que pateix, i que tracten de manipular sentiments populars arrelats enfrontant- los i dirigint-los cap a d’altres als que fan aparèixer com els causants i responsables de tots els mals. Es tracta de fomentar el “victimisme” contra responsables externs, la qual cosa és més fàcil de dur a terme si hi ha fets que li donen base i el justifiquen. De fets com aquests hi ha hagut i hi han força exemples a Europa, les èpoques de crisi són especialment favorables a l’aparició de moviments populistes que fan calar el seu missatge en poblacions en situació de desesperança.
En el cas de Catalunya i Espanya els nacionalismes identitaris es retroalimenten i a més es justifiquen en base a unes falses realitats històriques eternes manipulades per ambdues parts i que volen crear un fals i abstracte imaginari col·lectiu, que desprès permet una fàcil manipulació dels imaginaris socials.
En el cas de Catalunya hi han exemples clars. La idealització de la data de 1714, com la pèrdua de la suposada independència catalana. La realitats és que la Guerra de Successió era això una guerra entre els Austries i els Borbons per a veure qui era el Rei d’Espanya. Per tant era una guerra civil espanyola i no una guerra d’independència. Cal dir però, que era una guerra entre dos concepcions d’estat una més federalista i reconeixedora de la realitat plural de l’Estat i una altra profundament centralista que és la que va guanyar i es va imposar sobre la nació catalana. Catalunya, mal que els pesi als nacionalistes identitaris mai ha estat independent. Va formar part la major part del temps de Regne d’Aragó, que era un regne on es respectaven molt més les diversitats dels seus pobles, a diferencia del Regne de Castella.
El que trobem a faltar, a Catalunya, amb tot el tema de la suposada independència, és un debat més a fons del que aquesta suposaria realment. No valen posicions ni dels que plantegen que es solucionarien tots els problemes, com alguns volen vendre, ni dels que auguren que vindrien les “set plagues”. Sembla mentida la frivolitat amb que es planteja la qüestió, més que un tema abordat des del “cap” sembla més fet a base de “cor i fetge”. Cal plantejar-se que tot trencament amb l’Estat tindria conseqüències i no és equivocat dir que tots sortiríem d’entrada perden. En aquests moments la ruptura tindria costos econòmics i socials molt importants per a Catalunya, interns, una possible fractura social, i externs, entre ells potser la pròpia sortida de la UE. I això comportaria, en una situació com l’actual, més patiment social. La qual cosa no vol dir que, possiblement, la resta de l’Estat patiria costos majors, però això no és cap compensació.
Però també hi ha tergiversacions en el nacionalisme identitari espanyol. Espanya com a realitat estatal única i unificada es crea precisament amb la Guerra de Successió. Abans havien conviscut junts però diferenciats els antics regnes de Castella i Aragó. Per tant l’ Espanya eterna no és tant antiga. Podríem dir que hi ha menys temps d’Espanya, com a estat, que els vuit segles de dominació musulmana de la península. Altrament es planteja de forma permanent la imatge d’una Catalunya insolidària que només tracta d’aprofitar-se de la resta, oblidant que molts moviments modernitzadors en la història, polítics i econòmics, han tingut la seva rel a Catalunya. En aquest sentit és paradoxal com, malgrat el seu pacifisme, hi ha més virulència verbal contra Catalunya que l’ha que s’ha donat amb el cas d’Euzkadi.
Rajoy-Mas: dues cares del nacionalisme identitari
El que més es troba a faltar per part de qui governa a Espanya és la manca d’una capacitat de fer “política amb majúscules”. No és de rebut afirmar que la única solució del problema català passa per l’aplicació de les lleis i la Constitució, com repetidament es planteja. Amb aquesta negativa l’únic que s’aconsegueix és un increment constant de futurs independentistes que no veuen, davant la negativa de l’Estat, una altra sortida a la situació actual.
El problema de Catalunya i la seva relació amb el conjunt de l’Estat és un problema polític. I és la política la que ha de resoldre el problema no les lleis. Les lleis en política estan per canviar-les quan no poden resoldre el problema. És universalment conegut que les lleis sempre acostumen a anar a remolc de la realitat. Per tant si ens trobem davant d’un problema d’encaix de Catalunya caldria trobar-li, per ambdues parts, un pacte polític, canviant les lleis que calgui, per a garantir una convivència amable dels catalans amb la resta de l’estat. Si es vol evitar que la independència sigui l’única sortida possible per a la societat catalana cal plantejar-li altres alternatives que puguin ser-li més assumibles i per les quals pugui optar majoritàriament.
És evident que qui té més responsabilitat en l’actual situació és l’Estat, que representa el nacionalisme dominant. Per la seva part dins del nacionalisme dominat, en aquests cas el català, no poden amagar-se brots d’egoisme insolidari del qui es sap més ric.
En realitat la crisi catalana és part d’una crisi més global derivada d’una estructura política de l’Estat ja esgotada. Està en qüestió la realitat constitucional sorgida de la Transició. Cal un canvi en profunditat del marc legal. Aquí exposem com des de Catalunya es qüestiona el marc territorial, però podríem dir que això és una part del problema, des de molts altres àmbits es qüestionen molts altres aspectes de la realitat política econòmica i social del país. Tot és en realitat una conseqüència de la crisi econòmica que ha fet sortir a la superfície problemes no resolts, i no és un problema que afecti només a l’Estat, també està passant el mateix en la pròpia construcció de la Unió Europa.
Tant de bo que l’aparició de greus contradiccions, com la de Catalunya, fóra aprofitat per buscar-hi una solució apropiada. Les crisis moltes vegades serveixen per a donar salts cap endavant que millorin el punt de partida. Fóra bo que a l’Estat espanyol s’abordessin amb voluntat de canvi problemàtiques territorials, polítiques i socials molt de temps amagades. Per aconseguir-ho cal un fort sacsejament social i una reestructuració política on és fa imprescindible una esquerra recomposta i enfortida que plantegi alternatives. UN ALTRE TRANSICIÓ ES NECESSARIA. Sinó la alternativa es molt fosca i conflictiva.
