29 de maig 2013

Caixes d’estalvis: del seu govern i altres responsabilitats


La crisi del sector de caixes d'estalvi

nuevatribuna.es | 01 Junio 2013

En el present article passo a explicar algunes de les qüestions que volia plantejar a la Comissió investigadora que s’ha creat al Parlament de Catalunya referida a la crisi del sector i que no podré efectuar al ser vetat pels vots de CiU i  PP.

Avui en general és normal posar l’exemple de les Caixes d’Estalvi com entitats mal gestionades i responsables de molts dels mals del nostre sistema financer. Cal dir que caldria matisar molt aquesta apreciació en alguns aspectes.

En primer lloc les caixes d’estalvi durant molts anys, en alguns casos més de cent anys, han dut a terme una tasca positiva canalitzant l’estalvi popular, evitant l’exclusió financera i fent un retorn a la societat en forma de dividend social.

Les Caixes han canviat i molt en els darrers 25 anys del segle XX, i això ha estat fruit de la pressió dels seus directius i especialment de la voluntat del legislador polític que les ha anat equiparant a la banca privada.

Es evident que en els darrers temps, les caixes es van sumar amb alegria i sense mesurar les conseqüències a la “bacanal especulativa del totxo”. Però també cal dir que algunes ho van fer en major mesura mentre que d’altres van efectuar una gestió més ponderada. Cal afegir també dues coses, la primera que també els bancs van entrar en la “bacanal” i que en el cas d’alguns gran bancs com Santander i BBVA, la seva relació amb els grans promotors va ser equivalent a la de les caixes, la diferencia està en el grau de diversificació i especialment de la seva internacionalització que els ha permès tenir uns resultats globals positius malgrat els fets a Espanya fossin negatius. La segona és que el problema no ha estat només al nostre país, ningú parla de la situació de les caixes alemanyes la situació de les quals és molt qüestionable, però que tenen la sort de tenir la flassada protectora de la Sra. Merkel.

Entrarem a analitzar la situació de les caixes i alguna de les seves actuacions més qüestionades i ho farem analitzant el cas de les caixes catalanes, teòricament les menys polititzades de l’Estat. Malgrat no estar “polititzades” en aquests moment només resta una Caixa de les onze que havien conviscut a Catalunya.   

1.- El marc legislatiu i el govern de les caixes.

En primer lloc caldria  dir que la problemàtica de les Caixes d’Estalvi a Catalunya deriva d’una Llei de Caixes que va deixar el seu total control en mans dels seus directius. Això deriva de la primera Llei establerta en temps del President Pujol, i que la “vox populi” sempre ha apuntat a que va ser elaborada per en Josep Vilarasau, aleshores Director General de la Caixa.

En mans de les entitats, és a dir dels seus directius, es deixava en gran mesura la pròpia composició dels seus òrgans de govern. Cal dir que en el cas de les Caixes catalanes el poder ha residit sempre en l’equip directiu, la qual cosa ha comportat arribar a que en la principal caixa del país, ja fa temps es tradició que el Director General sortint es converteixi en President de la pròpia entitat. Cal dir que el màxim poder que en les caixes catalanes té el Director General, a les de la resta de l’Estat es deixa en mans d’un equivalent President executiu.

La selecció dels candidats a membres dels Consell d’Administració es deixa en mans dels gestors de les entitats, que han mantingut un poder quasi total sobre la gestió i la pròpia administració, mitjançant la important delegació de funcions del Consell  en els seus màxims responsables executius Directors i Presidents.

Aquesta situació del control de les entitats en poques mans, les dels màxims gestors no és exclusiva de les Caixes d’Estalvi sinó que es produeix així mateix en moltes de les gran empreses del país, incloses les de l’IBEX 35, on el poder també està en exclusiva en poques mans, les dels seus màxims directius i com a màxim en la dels representants dels accionistes de referència.

Cal dir que la informació que es donava als membres dels consells era mínima. Així en el cas d’una caixa gran, que potser era de les que més informació posava a l’abast dels consellers,  ni tant sols es donava als consellers els estatuts de la entitat quan entraven a formar part del Consell d’Administració, que es on es descriuen les seves funcions i responsabilitats. Els consellers només podien anar a consultar  els temes de l’ordre del dia el mateix dia del Consell, i així i tot en una informació reduïda. Fins i tot els consellers no disposaven ni tant sols de còpies de les actes de les sessions. Això és fruit del procés de selecció i control dels membres del Consell, del qual tan sols escapaven els representants dels treballadors escollits per elecció de la plantilla.

Dirigents de Caixa Penedés processats

Un cas extrem del caciquisme en algunes caixes el representava la situació a Caixa del Penedès on la Comissió Executiva estava composada només per tres persones, El President, el Director i un impositor. Mentre el Consell es reunia només cada dos mesos i l’executiva tenia pràcticament delegades totes les facultats. Aquesta situació denunciada reiteradament des de CCOO  a la Conselleria d’Economia, només es va resoldre, amb el Conseller Castells, en la darrera reforma de la Llei de Caixes, on es va establir l’obligatorietat de que l’executiva estigués composada per tots els sectors representats al Consell.

2.- L’espinós tema de les participacions preferents.

En primer lloc cal dir que sembla força discutible la pròpia figura de les participacions preferents  i la seva aprovació pels òrgans reguladors CMNV i Banc d’Espanya, ja que estem parlant d’uns productes financers sense data de caducitat.

També sembla increïble que el regulador, Banc d’Espanya, no tingués res a dir de la seva comercialització entre clients sense cultura econòmica. La responsabilitat dels directius de bancs i caixes va ser molt important, ells van determinar la col·locació del producte de participacions preferents entre clientela poc especialitzada, cosa que no van efectuar, per raons obvies, entre clients institucionals ni amb els dotats de cultura financera, per raons obvies.

Cal dir que fins els propis empleats de les entitats no eren conscients del producte que col·locaven. I és que tant les participacions preferents com el deute subordinat van funcionar durant molts anys amb l’existència d’un mercat secundari intern dins de les pròpies entitats, la qual cosa permetia que els clients poguessin desfer-se de les seves participacions. Però a l’estiu del 2011 una nota de la CMNV va prohibir aquesta pràctica obligant a que tots els intercanvis es fessin en mercats oficials, la qual cosa va col·lapsar el sistema per les pèrdues que això comportava. Fins aleshores els propis empleats de les entitats financeres estaven convençuts de les possibilitats d’intercanvi intern d’aquests productes. Fins i tot es dóna el cas de càrrecs d’un cert nivell que van convertir en participacions preferents, amb motiu de la seva jubilació, el seu fons de pensions, tan segurs estaven de la seva possibilitat de fàcil venda. 


Els perjudicats per la crisi

 3.- Les raons d’una crisi

Tant les caixes d’estalvi com la banca privada van endeutar-se en gran mesura per sobre de les seves possibilitats durant el temps de la “bombolla immobiliària”, sense que ni des dels Governs ni els reguladors es fes res per evitar-ho. Amb la crisi de “ la bombolla” les caixes han sofert més que els bancs per la seva pròpia estructura més vinculada a la situació de la ciutadania. Tant les caixes com els bancs han sofert l’impacte de la crisi dels promotors, però és evident que les caixes han sofert més la repercussió de la crisi, en especial l’atur, en els particulars, la seva clientela habitual i majoritària. La gran banca ha suportat més bé la situació degut a la seva diversificació internacional, però els seus balanços només de l’Estat també són negatius. Podríem dir que estem davant d’un  cas molt similar al de la banca industrial que va desaparèixer com a conseqüència de la reestructuració industrial dels anys 80.

Els directius de les caixes catalanes van cavar la fossa de les seves entitats al sortir dels seus mercats naturals i voler créixer més del que podien, enlluernant-se amb la possibilitat de beneficis ràpids derivats de creixement immobiliari. O en el cas de Caixa Catalunya per optar per unes formes de participació directa en promotores immobiliàries, opció que s’ha demostrat a posteriori suïcida.

La crisi que es va donar per la mala gestió per part d’algunes caixes, moltes tenien una gestió positiva, es va veure multiplicada per la política impulsada des del govern i el Banc d’Espanya, òrgan regulador i de control.  Aquest van impulsar la fusió entre caixes solvents i caixes amb problemes amb el resultat de podrir les entitats resultants. Encara més greu varen ser casos com Banca Cívica o especialment Bankia  on es va promoure la fusió de múltiples caixes problemàtiques amb els resultats que tots coneixem.

 4.- El paper dels representants dels treballadors:

Els representants dels treballadors han estat sempre una minoria dins dels Consells d’Administració. Així i tot en molts casos han estat la minoria més activa al tenir un coneixement del funcionament intern de les entitats. Dit això és evident que els hi mancava com a la resta una gran part del coneixement de la realitat de la gestió econòmica.

Malgrat això cal dir que els representants dels treballadors, en concret els de CCOO, han estat decisius en alguns temes de gran importància:

a- En la fusió de la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona el representants dels treballadors i CCOO van tenir un paper essencial al donar suport a la mateixa condicionant-lo a un acord sobre les condicions de la plantilla. La posició sindical venia però determinada pel coneixement de la situació de les dues entitats la primera afectada greument pel cas de l’escàndol de les  “les primes úniques” i la segona en una difícil situació econòmica que li impedia complir amb el compromís de dotació del fons de pensions i en perill d’intervenció.

b.- Quan el aleshores Director de Caixa de Catalunya Sr. Costabella va comprar l’asseguradora MNA, sense tenir  l’acord  preceptiu del Consell d’Administració,  només la pressió externa, de que aquest fet es faria públic, va obligar a la Presidència a proposar al Consell la destitució del Director.

c- Quan el Sr. Vilarasau es va convertir en President de la Caixa va voler nomenar dos directors generals,  malgrat estar en contra del que establia la Llei de Caixes. Això com reconeix el propi ex President en les seves memòries va trobar l’oposició del aleshores conseller d’Economia Sr. Artur Mas, malgrat que el President Pujol era més comprensiu. El Conseller Mas es va basar en la impugnació plantejada pels representants de CCOO.

Es evident que la presencia en el consells donava als representants dels treballadors un major coneixement de la realitat de la empresa. Però té raó Ignacio Fernández Toxo quan planteja la necessitat de no participar al no poder accedir a totes les eines de control i per contra estar involucrats en major o menor nivell en la gestió de les entitats.

 5.- A “modus” de cloenda:

La crisi de les caixes d’estalvi ha estat responsabilitat de la pròpia legislació, dels seus òrgans de govern, de la manca de control dels reguladors i l’omnipotència dels directius sense controls adequats. Per tant les responsabilitats estan en les entitats i els seus directius, però van més enllà. Estan també en els àmbits dels reguladors i els responsables polítics autonòmics i estatals.

I cal dir que la desaparició d’aquestes entitats ha estat fruit d’una decisió política de liquidar-les, en benefici de determinats interessos financers. Podien donar-se altres sortides però s’ha optat per la que perjudica als impositors, els treballadors de les caixes i a la pròpia societat en el seu conjunt. Per que no hi ha dubte que la solució escollida comporta un perjudici greu per a la societat, per que suposarà l’exclusió financera del sectors més desafavorits de la societat, la pèrdua del dividend que és l’obra social i que beneficiava directament  entitats del  Tercer Sector, i per que la Reforma Financera tal com està dissenyada només fa que potenciar un oligopoli financer.


Una alternativa desitjable



20 de maig 2013

Europa a la cruïlla


La UE d'avui
 23 Mayo 2013

La crisi econòmica ha comportat la pitjor crisi política i social de l’existència de la Unió Europea. No hi ha dubte que la ciutadania està perdent confiança en la idea d’Europa. I  sembla que raons no falten.

Durant els darrers temps l’Europa Institucional s’allunya cada vegada més dels ciutadans que la composen, que veuen com els interessos i les propostes que es discuteixen en el si de la Unió no tenen res a veure amb la prioritat de les seves vides quotidianes.

Les polítiques europees estan mancades de la més mínima solidaritat entre els països integrants. Cada cop més les diferències entre països es fan més evidents., així com que la qualitat de vida dels pobles que la composen no és la seva prioritat.  La Unió Europea   s’assembla cada vegada més a un pur mercat on s’imposen els interessos del més poderós. El pas d’una Alemanya europea a una Europa alemanya ha comportat una pèrdua de la consciència d’una Europa Unida, alhora que es fan més evidents els defectes de la construcció europea, especialment les seves mancances no sols pel que fa a la unió monetària, sinó pel que fa a la unió fiscal, econòmica, social i especialment a la mancança més important: la d’una Unió Europea governada per una Unitat política i democràtica institucionalitzada.

Sembla oblidar-se la raó inicial de la creació del germen de la Unitat Europea. Es tractava d’avançar cap a una Europa més unida, de crear un espai de col·laboració, que posés fi per sempre més a les confrontacions entre estats del vell continent, en especial entre França i Alemanya. Es tractava de crear un nou espai econòmic, com a embrió d’un nou espai polític, que ajudés a fer una unificació progressiva entorn els valors de la pau, la llibertat, la democràcia i l’estat del benestar. Evidentment també es tractava de crear un espai capaç d’oferir una situació social favorable en la confrontació amb la Europa de l’Est encapçalada per la URSS.

L’experiment va tenir un èxit indubtable i va ser una realitat per als països fundadors i un punt de referència per a la majoria de la resta de països. Ara la realitat dels 27 països que formen la UE semblava confirmar l’èxit del projecte, però és precisament ara que es posa en qüestió el futur del projecte.

Potser el que passa és que la Unió Europea ha avançant massa ràpidament en diverses qüestions com l’ampliació, i en aspectes com la unió monetària, sense consolidar ni donar cap prioritat a la integració social i ciutadana, ni a la democratització de les institucions.

Avui en dia una gran part de la ciutadania ha perdut la confiança en la idea d’Europa. Observa la Unió Europea com una cosa allunyada dels seus problemes, quan no com la responsable i  causant de la seva negativa situació actual. La unitat sembla  esquerdar-se entre el diversos països. Sembla que més que el bé comú de la Unió, cadascú busca el seus interessos estatals. Les acusacions, siguin d’hegemonia, o de viure per sobre de les seves possibilitats, es llencen entre uns i d’altres.

Mentre la crisi s’enfronta amb polítiques equivocades que no fan entreveure cap sortida  a curt termini i provoquen greus situacions socials en els pobles més afectats. No es veu cap iniciativa solidària sinó que només es parla de mesures d’ajuda subjectes a contrapartides doloroses.

La societat europea nota la crisi,  però enlloc de veure un far que els indiqui una sortida favorable pel conjunt dels seus components només veu, i així se li presenta, càstigs  en el cas dels més endarrerits, o pagament sense fons per als indolents en el cas dels països més rics.

La idea d’una Alemanya que domina finalment i de forma prepotent, aquesta vegada amb el seu potencial econòmic, el conjunt d’Europa causa recels així com rebuig en moltes societats on encara està recent  el passat del darrer segle.

Però alhora es generen efectes més negatius: l’aparició de noves formes de radicalismes nacionalistes i xenòfobs o populismes de tot tipus i opcions euroescèptiques  guanyen terreny en molts dels estats.

Ens trobem amb una situació molt perillosa, una Europa institucional dominada per una dreta a qui només interessen els mercats i l’economia, i una contestació abanderada per opcions que signifiquen un renéixer de posicions nacionalistes exclusives

La Europa dels treballadors: CES

I la esquerra on està? De moment ni està ni se l’espera pel que sembla. Només el limitat paper de la Confederació Europea de Sindicats dóna una idea d’una altra concepció  d’Europa basada en la solidaritat i els drets socials i la unitat democràtica.

I és aquesta idea crítica però europeista la que cal impulsar per tota la gent que creu necessària la idea d’una Europa forta que sigui un “focus” de llibertat, igualtat i solidaritat. Una Europa unida econòmica, monetària i fiscalment, però una Europa que fonamentalment avanci en la unitat política, social i laboral, i amb la institucionalització democràtica, amb una governança democràtica amb un Parlament democràtic amb poders legislatius i de control real de l’executiu, i un Govern realment democràtic de la Unió.

El proper any hi ha eleccions al Parlament Europeu, i pot ser la demostració del fracàs d’Europa. La possibilitat d’una baixa participació com a reacció davant unes institucions que la ciutadania veu allunyades de la seva realitat pot ser una de les realitats. L’altre encara més negativa és la presència en l’Europarlament d’una important presència de forces antieuropees i/o antidemocràtiques contraries a la idea d’una Europa Plena Unida i democràtica.

Davant d’aquesta cruïlla cal un replantejament de totes les forces d’esquerra, de la moderada i de la alternativa. La solució a aquesta crisi només es pot aconseguir a escala europea, cap país podrà sortir sol de la crisi i de la dictadura dels mercats. Cal revertir el camí actual de la Unió, el de l’austericidi i las retallades. Cal donar un altre paper al Banc Central Europeu, com a instrument per  a desenvolupar un impuls a polítiques de creixement econòmic. Cal un impuls per a cohesionar l’Europa política i monetària, impulsar les polítiques comuns, però especialment cal un impuls imprescindible i prioritari a la creació d’una Europa política i socialment unida, democràtica i solidaria que permeti  a la ciutadania reconciliar-se amb l’ideal europeu.

I per aconseguir-ho cal aglutinar en programes alternatius i creïbles les forces de progrés. Tant per un costat l’esquerra moderada, com per altra banda un front unit de les forces alternatives i critiques de l’esquerra, superant espais com els dels Verds Europeus o el de la Esquerra Unitària Europea, tant en l’àmbit del nostre estat, com dels països del Sud d’Europa i del conjunt dels països de la Unió.

Està en joc el nostre futur, més important que la situació de cada estat, o de cada comunitat autònoma. Els problemes es creen i es resolen cada vegada més en àmbits supranacionals. Qui no ho vegi o només vulgui convertir les eleccions al Parlament Europeu en un problema domèstic farà un mal favor a la ciutadania d’arreu. 

UE demá?
Tsipras (SYRIZA)-Herrera (ICV-EUIA)


14 de maig 2013

Incògnites a Catalunya, error a Espanya


Mas-Rajoy dues cares d'una moneda

nuevatribuna.es | 17 Mayo 2013

Un fet és cert: la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut de Catalunya, aprovat tant pel Parlament  de Catalunya com pel Congrés dels Diputats, i ratificat pel poble català en referèndum, va significar el trencament de l’acord polític pel que fa a la vinculació de Catalunya amb Espanya. La sentència va oposar-se a la decisió democràtica del poble de Catalunya i acordada amb les Corts de l’Estat.

Cal afegir que la proposta de nou Estatut, impulsada pel Govern Tripartit, era un intent positiu per afavorir una millor integració de Catalunya en les estructures de l’Estat. Aquesta proposta va trobar-se amb l’oposició aferrissada del PP, responsable del recurs davant del Constitucional, i la reticència, quan no oposició, de sectors amplis del PSOE que podríem significar en la figura del jacobí, populista i caducat Alfonso Guerra.

Es evident que aquesta situació va comportar una fort sentiment de desafecció en la societat  catalana que reclama un millor encaix dins de les estructures de l’Estat, així com un sistema de finançament més equitatiu, sense impugnar la solidaritat, amb l’aportació que la comunitat fa al conjunt de l’estat. Va ser un cop a la voluntat  d’avançar cap a un model més federalista de l’Estat.


Saura-Maragall-Carod: El Tripartit de l'Estatut

Posteriorment aquest fracàs va afavorir la victòria electoral de CiU. El primer Govern d’Artur Mas va comportar el primer precedent d’un govern que va aplicar unes polítiques de retallades socials en base a una suposada política d’austeritat, però que només es feia recaure sobre la majoria de la ciutadania, però preservant  la situació dels  sectors més privilegiats.

L’arribada de la crisi va incrementar la crispació social, i la indignació i malestar del conjunt de la ciutadania catalana. Aquesta indignació s’ha tractat de canalitzar  des de sectors del nacionalisme i de l’independentisme, a partir de la frustració derivada del fracàs del procés de l’Estatut, cap a un enfrontament amb l’Estat, a qui es responsabilitza de tota la situació de crisi derivada del denominat “espoli" que sofreix Catalunya. Es evident que el “boom” independentista no s’hauria donat sense la crisi.

La nova posició sobiranista adoptada per CiU abans i  especialment desprès de la seva derrota a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i la necessitat del suport de ERC, ha comportat el plantejar com a objectiu fonamental de Catalunya la consulta al poble de Catalunya mitjançant un referèndum on pugui optar pel Dret a Decidir. Cal dir que per a l’independentisme aquest referèndum és sinònim de consultar sobre la independència. Altres opcions polítiques que com ICV-EUiA o fins i tot el PSC defensen el Dret a Decidir com una forma per solucionar l’actual atzucac en que es troba la relació de Catalunya amb Espanya i que comporta  la necessitat d’un nou acord polític de relació, que en gran mesura es vincularia amb la necessitat del procés de Reforma Constitucional que Espanya precisa.

El tema del futur de Catalunya presenta nombroses INCOGNITES. Els mitjans més nacionalistes- independentistes, incloent-hi els mitjans públics dependents del Govern de la Generalitat  presenten una futura independència com una forma de resoldre tots els problemes del país. I això malgrat ningú ha plantejat seriosament si realment és possible la separació, i en tot cas els costos que aquesta comportaria, i que sens dubte serien negatius per ambdues parts. Ni tant sols està clar que comportaria una suposada separació, per exemple: És continuaria dins la Unió Europea o no? En cas de resposta negativa, significaria això la sortida de l’euro?

Es a dir ningú pot avui en dia plantejar seriosament i de forma fefaent com seria i que comportaria la independència de Catalunya. Cal dir que darrerament des de sectors de la pròpia CiU es comença a plantejar un cert replegament de posicions i ja es parla clarament de que el ressò internacional  a la suposada independència no és tan positiu com es volia pensar.

Es evident que una altra possible sortida, i potser la més positiva, seria una negociació seriosa amb l’Estat per establir un encaix acceptable de Catalunya. Però en aquesta opció també ens trobem amb una incògnita derivada de les posicions polítiques negatives a Espanya, especialment per part del PP i en una mesura no menyspreable per part del PSOE. Aquest és l’ERROR a Espanya, la negativa a negociar l’encaix de Catalunya és sens dubte el factor que més afavoreix la causa independentista.

La societat catalana, per molt que pugui desagradar a dirigents de ERC i CiU, no és majoritàriament  independentista i s’inclinaria més per opcions federalistes que poden ser acceptades per ICV-EUiA, PSC i amplis sectors de la pròpia CiU, a més d’entitats empresarials i sindicals. Però aquí ens tornem a enfrontar amb la posició fins ara poc transigent de la part espanyola.

Cal dir que aquesta baralla entre nacionalismes dretans s’efectua al marge dels interessos reals de la ciutadania tant espanyola com catalana. I el principal problema és que les esquerres, des de les socio-liberals fins les més esquerranes, no han aconseguit fer hegemònica la prioritat dels problemes econòmics i socials, derivats de la crisi, per damunt dels territorials.

Per que cal que siguem cada vegada mes clars. El principal problema de Catalunya i d’Espanya avui és que la sobirania econòmica està fora de les mans d’uns i d’altres. Avui la sobirania econòmica de Espanya i de Catalunya, sigui independent o no, està en mans de Brussel·les, o millor dit de Berlín. I per tant la prioritat avui és lluitar per defensar un canvi de les polítiques econòmiques de la Unió Europea per tal de garantir desenvolupament econòmic, defensa de polítiques socials i  de l’estat de benestar.

L’objectiu i interès principal de la gent avui no està en suposats futurs independents sinó si serà una societat socialment cohesionada amb prioritat de polítiques socials.  La independència avui és contradictòria amb un món on cal una major integració política supranacional per fer front als mercats. Està en canviar les actuals polítiques econòmiques que ens ofeguen a tots i per això cal tenir com objectiu principal Europa i la necessitat de canviar la situació actual cap a una  Unió més unida políticament i social, i amb una democratització de les seves institucions. Això comportaria que els estats haguessin de cedir sobirania cap a una nova Unió Europea governada amb Institucions més democràtiques i representatives. Tota la resta podríem dir que són “volades de coloms”.

"Inno dei Lavoratori"