Qui violenta a qui?

 

Slogan de la PAH

nuevatribuna.es | 14 Abril 2013 -

En els darrers temps estem sentint tot un seguit de declaracions que semblen escandalitzar-se per la suposada violència dels “escraches”, que podríem traduir per actuacions d’escarni, dutes a terme per membres de la PAH ( Plataforma d’Afectats per les Hipoteques) davant diputats del PP oposats a convalidar la ILP amb el suport de més de 1 milió i mig de signatures fou presentada al Parlament.

Les crítiques als “escarnis” han estat virulentes per part del PP i d’altres com la UPyD, però també les hem vist en boca de dirigents del PSOE i fins i tot de l’ex-President Felipe González, amb l’excusa del mal psicològic que podria fer als nens dels afectats.

De vegades hi ha afirmacions que provoquen vergonya pel seu fariseisme. Es comparable, el mal que fa al fill d’un diputat la violència d’una protesta pacifica, amb la violència que pateixen els infants de les famílies desnonades?.

Les famílies desdonades per les entitats financeres han sofert sens dubte un acte de violència important en el moment del desnonament, amb la intervenció de funcionaris públics i fins i tot d’agents policials. I com ara s’ha demostrat era una actuació il·legal com ha determinat la justícia europea al haver-se vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva per part d’una legislació injusta i obsoleta.

Com s’atreveixen a parlar de la violència pels actes pacífics d’escarniment? Que no tenen aquests polítics sentit de les proporcions?

Toxo,Colau i Mendez: roda de premsa sobre la



Possiblement el que passa és que les retallades socials han d’anar acompanyades de un increment de la repressió policial als qui s’oposen a unes polítiques injustes i antisocials.

Posem un altre exemple, és violència les manifestacions de les persones afectades i estafades per les entitats financeres amb el tema de les Participacions Preferents o Deute Subordinat col·locats a persones sense cultura financera? Es violència que protestin davant les oficines dels qui els han estafat? Es violència aquesta pressió dels afectats o l’ocupació de les oficines?

Mentre ningú ha objectat la creació d’un producte com les Preferents que en si mateix és una estafa al no tenir data de caducitat, o en el seu cas com va fer NovaCaixaGalicia posar la de l’any 2999. No s’ha violentat la vida dels centenars de milers de ciutadans estafats? No hi ha responsables de l’estafa i del patiment dels afectats? També els enviaran la policia a reprimir-los?

La dreta reaccionària sempre ha sigut propensa a imposar actuacions antisocials i a mantenir els seus privilegis mitjançant la repressió contra el legítims drets de manifestació o de vaga de les classes oprimides. Així ha estat al llarg de la història i lamentablement s’ha mantingut i darrerament incrementat  en l’actual moment de crisi econòmica i social que està produint que s’incrementin els moviments de protesta davant d’unes polítiques que afecten negativament  una majoria de la ciutadania, mentre beneficien  una minoria privilegiada.

Un cas recurrent i tradicional vilipendiat per la dreta reaccionaria i per la patronal ha estat el Dret de Vaga i l’actuació dels piquets informatius.

No deixa de ser paradoxal la repercussió i el rebombori mediàtic negatiu per la suposada violència que efectuen els piquets i que atempten, diuen, al dret a fer o no fer vaga. Això es diu sense cap vergonya i sense tenir en compte les actuacions generalitzades dels empresaris que coaccionen, amb mesures que comporten una violència real contra el Dret Constitucional a la Vaga. Teòricament està prohibit actuar contra el Dret de Vaga, la contrapartida legal és que el treballador que fa vaga perd el salari del dia de vaga. Però els empresaris van més enllà i pressionen els treballadors, especialment els que estan en situació més dèbil com són els no fixes, amb amenaces que van des de la pèrdua de la feina, no renovació de contracte en el seu cas, fins a repercussions sobre el futur laboral, promocions, futur professional, etc.

Aquesta situació s’ha  incrementat desprès de la darrera Reforma Laboral del PP que facilita i abarateix l’acomiadament sense causa per part dels empresaris. Un exemple clar va ser la declaració pública del president de Mercadona, Sr. Roig, que va amenaçar amb acomiadar a qualsevol empleat que secundés la darrera Vaga General. Ara les amenaces ja no es fan en privat sinó públicament i cap responsable públic fa cap actuació davant qui actua i violenta un Dret Fonamental com és el de la Vaga.

Al contrari la música de la dreta va dirigida a fomentar la restricció cada cop major dels drets bàsics com són els d’expressió, manifestació o vaga.

Tot això és complementari i indicador de la involució antidemocràtica que s’està produint a l’Estat espanyol juntament amb les crisis econòmica, social i institucional. La lectura actual de la Constitució és radicalment restrictiva i unidireccional. S’ha vulnerat, com deia el desaparegut Santiago Carrillo, el propi esperit constitucional, que pretenia garantir una llei fonamental on poguessin estar còmodes les diverses lectures del text constitucional.

La Reforma “exprés” de la Constitució que van fer el PSOE de ZP i el PP de Rajoy, va significar un veritable cop d’estat parlamentari al situar per sobre de tot una lectura econòmica reaccionària que dóna prioritat a la reducció del dèficit per damunt de qualsevol altre consideració. Aquest canvi en el camp constitucional de l’economia comporta una influencia pel que fa a la lectura política del conjunt constitucional en el moment actual, justificant les retallades, les polítiques austericides i si fos precís la repressió dels moviments antagònics que s’oposen a les mesures d’aquesta política.

La situació actual i la criminalització que des del poder polític es fa contra tot aquell que s’oposa a les seves polítiques, siguin partits minoritaris, sindicats i/o moviments socials, són indicis preocupants de retallada de les llibertats que poden dur fins i tot  a  plantejaments de sortides poc democràtiques. Especialment davant la realitat de la davallada i cada cop menys credibilitat de l’actual bipartidisme caduc.

Desplegament policial

                                       Krahe i Sabina: "la Hoguera" 

Toxo vol unes CCOO amb “parets de vidre”



Toxo: roda de premsa 5 d'abril de 2013

 nuevatribuna.es | 07 Abril 2013

El primer mandat de Ignacio Fernández Toxo al front de CCOO va tenir uns objectius prou clars. Retornar al sindicat el seu paper d’instrument al servei de part, és a dir dels treballadors, fugint d’una funció de “salvador del conjunt de la societat” a la que optava la direcció de Fidalgo. Altrament ha aconseguit la unificació interna del sindicat com feia molts anys que no es produïa. Ha fomentat la unitat sindical i més enllà l’obertura cap a nous moviments socials. Ha dirigit el sindicat en la defensa no sols dels interessos laborals sinó del conjunt dels interessos socials afectats per la política de retallades dutes a terme tant pel Govern de ZP com especialment el de la dreta del PP amb Rajoy al capdavant. Altrament des de la Presidència de la CES ha impulsat la mobilització del sindicalisme europeu front les polítiques austericides de la UE sota la direcció de Merkel.

L’objectiu del segon mandat al front de CCOO té uns nous objectius igualment importants. Efectuar una defensa més efectiva dels interessos dels treballadors la qual cosa comporta millorar el treball sindical, fer-lo més eficient, i alhora consolidar la unitat dels moviments socials sabent que el sindicalisme confederal ha de ser un pal de paller que estructuri la mobilització social. Això comporta tenir una organització més eficient i basada en un principi d’austeritat real en el sentit d’evitar qualsevol malbaratament de recursos humans o financers en el treball del sindicat. Es a dir posar al dia un sindicat plenament combatiu que elimini els possibles “greixos” organitzatius.

Altrament en un moment en el que es qüestionen totes les estructures institucionals, Toxo i CCOO tenen clar que cal donar un pas fonamental en la transparència de  l’organització tant interna com externament per tal d’evitar qualsevol atac o qüestionament pel que fa a la seva actuació. Es tracta de que el sindicat sigui per a la societat una organització amb parets de vidre, plenament transparent, tant en la seva actuació com en la seva pròpia estructuració, de forma que el faci immune a insídies o falses acusacions interessades.

Toxo ho ha deixat clar en la seva roda de premsa del 5 d’abril, on ha abordat de forma clara el paper del sindicat en el tema dels ERO’S d’Andalusia.  Fugint de tot victimisme, ha donat explicacions  de quines són les funcions sindicals en els casos dels ERO’s. Que són les empreses i no els sindicats els que els inicien; que el principal objectiu sindical és evitar els acomiadaments o en tot cas aconseguir les millors condicions pels treballadors afectats; que la gestió dels ERO’s precisa en molts casos de la intervenció de personal especialitzat, advocats, actuaris, economistes, que han de ser remunerats i CCOO no vol que es faci a costa dels treballadors afectats.

Toxo ha manifestat que pensa dur a terme una extensa investigació interna per tal de deixar ben clar que cap estructura de l’organització ha actuat de forma irregular. Alhora es posa a disposició de la investigació judicial per aconseguir una total claredat sobre el tema. També pensa fer pública tota la informació relativa als ERO’s on ha participat CCOO. El secretari general de CCOO està convençut, amb la informació existent fins ara de que no hi ha culpabilitat de cap tipus per part d’estructures ni militants del sindicat. Però malgrat això es vol tornar a investigar fins que no hi hagi cap mena de dubtes, i que en cas d’haver-hi s’actuaria en conseqüència amb els afectats. Fernández Toxo ha deixat clar que ell no posa la mà al foc per ningú mai.

Altrament el secretari de CCOO ha volgut però deixar clares algunes coses. El sindicat finança el treball que realitza i en el cas dels ERO’s, s’ha de fer amb el  personal especialitzat que utilitza. Toxo denuncia la doble forma de mesurar el paper dels assessor sindicals, mentre ningú qüestiona el paper dels gran “bufets” professionals que assessoren a les empreses amb nòmines substancioses. També critica el fet de que hi hagi instruccions judicials que facin insinuacions genèriques sense substanciar-les en fets concrets, que dóna peu a interpretacions o acusacions mediàtiques que causen un greu perjudici per a la imatge i davant de les quals s’està en una situació de total indefensió.

Aquesta situació, en un moment de forta crisi econòmica, social i institucional, pot donar lloc a que hi hagi qui estigui interessat en posar en qüestió organitzacions com són els sindicats confederals que són les estructures més organitzades enfront de determinades polítiques que es porten a terme per part dels poders polítics i econòmics del país. Avui en dia el paper dels sindicats els fa un objectiu a batre per part  del poder, pel fet de ser l’única organització social estructurada. El sindicats no són únicament la base de la resposta dels treballadors davant de les agressions laborals, sinó que també han articulat la resposta social global, i han estat elements bàsics per posar en peu respostes polítiques concretes.

Presentació ILP pel dret a l'habitatge amb suport sindical

Un cas concret el tenim per exemple en la ILP contra els desnonaments, signada per un milió i mig de ciutadans. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, va comptar des del primer moment en la Comissió Promotora de la ILP amb els sindicats de classe que van recollir una gran part d’aquestes signatures.

Es aquest paper de base fonamental d’organització de la resposta social que ha posat els sindicats en el punt de mira del Govern del PP, que ha iniciat tot un seguit d’actuacions per retallar el paper constitucional d’aquests. Des de la Reforma Laboral on s’ataca un paper fonamental del sindicalisme com és la negociació col·lectiva, fins la retallada de subvencions institucionals, de drets sindicals en la funció pública, fins  campanyes sistemàtiques des de mitjans propers al Govern i al PP on es tracta de denigrar i fins i tot criminalitzar el paper del sindicalisme de classe. Ara ja només faltaria que des d’algun àmbit judicial s’intenti instar una “Causa General” contra el sindicalisme, com en algunes actuacions de la  jutge Mercedes Alaya sembla intuir-se.

Cal esperar que el Govern no vulgui inspirar-se en la política de Margaret Tatcher que va llançar una ofensiva que va deixar pràcticament fora de joc les poderoses “Trade Unions” britàniques, amb el consegüent afebliment de les posicions socials de l’ esquerra al Regne Unit. Més val que evitin temptacions d’aquest tipus ja que per sort la regulació constitucional en el nostre país és diferent. I que alhora fer-ho en el crític moment polític i social actual podria comportar greus i imprevisibles conseqüències.

Malgrat tot, és d’envejar que Ignacio Fernández Toxo hagi situat la transparència en la primera organització social del país, CCOO, com un objectiu estratègic. Es un bon model que d’altres estructures polítiques i institucional caldria que imitessin.

   

Constitució formal de CCOO