Cal més Europa, però una altra Europa

Estats de la Unió Europea

nuevatribuna.es | 26 Diciembre 2012

Europa està en una cruïlla de la que dependrà el seu futur. El projecte europeu està en una crisi derivada de la pròpia crisi econòmica que ha posat en evidència totes les seves mancances.

Europa no pot seguir sent únicament  un ampli mercat de més de 500 milions de potencials consumidors. Europa no pot per més temps demanar cessions de sobirania sense que això es correspongui amb un increment de la democratització de la seva governança i control de les seves polítiques.

En els seus inicis l’objectiu de la CEE i desprès de la UE era acabar d’una vegada amb els enfrontaments entre els països del “vell continent”. Ara no hi ha confrontacions bèl·liques però estem molt a prop de que hi hagi una forta confrontació política entre els diversos països que la conformen que pugui portar a la seva dissolució o la seva irrellevància  en un món globalitzat.

Durant molt de temps la idea d’una Europa Comunitària era motivadora i positiva per a la ciutadania. Significava l’exemple de la democràcia, l’estat del benestar, la cohesió social i l’àmbit més desenvolupat en el món d’una societat de convivència, al que s’aspirava com a model a imitar. Aquest model era atractiu per a la ciutadania d’aquells països que aspiraven a formar part de la Unió.

Avui difícilment podríem afirmar el mateix. La crisi ha portat al renaixement dels nacionalismes dins d’Europa, i més que plantejar-se una política del benefici comú s’imposa la del benefici particular de cada país, i d’aquí es passa al domini absolut i el “diktat” del més poderós, Alemanya, sobre els altres i a un enfrontament del nord envers el sud. Les polítiques austericides de Merkel estan comportant un greu patiment pels ciutadans dels països mediterranis, el ressorgiment de la germanofòbia  i, fins i tot, situar-nos en portes de l’avenç d’idees nacionalistes, xenòfobes i antidemocràtiques dins dels diversos països de la Unió.

Alemanya ha de ser responsable i afrontar la realitat. Cal que opti per ser una Alemanya europea, com ha estat durant un llarg temps, enlloc de tractar d’imposar-se en una Europa germanitzada que és d’impossible realització i que pot comportar la ruptura del procés d’unitat europea que tants esforços ha costat.

Alemanya ha de reconèixer  la seva responsabilitat, i particularment la dels seus bancs en la crisi dels països del sud. No es pot fer pagar als ciutadans d’aquests països la culpa ni els deutes de les polítiques especulatives de sectors empresarials i financers privats, dutes a terme amb el suport i beneplàcit de les entitats financeres alemanyes que obtenien i preveien bons beneficis. Avui en dia el deute de les entitats financeres espanyoles amb les alemanyes és d’uns 200.000 milions d’euros. Cal que tothom accepti una auditoria de quin és el deute just. No és acceptable traspassar als ciutadans, com a deute públic, el que és deute privat de les seves entitats financeres com està obligant la UE, i Merkel al seu capdavant, per garantir el reintegrament dels capitals efectuats per la banca alemanya. Aquest és un deute il·lícit que han de solucionar les entitats deutores i els seus creditors ja que ambdós són culpables.

Cal un canvi profund en la concepció de la Unió Europea i de les seves polítiques. Cal afrontar d’una vegada i de rel les necessitats de potenciar una Europa Unida política, econòmica i socialment i iniciar sense demora la seva construcció. Es urgent abans que l’euroescepticisme sigui impossible d’aturar  així com la idea de que tots els problemes i patiment  són culpa de la UE.

Cal avançar d’una vegada cap a una harmonització europea a tot nivell. Cap a una veritable Unió, monetària i fiscal, amb un BCE que faci de Reserva Federal, amb la mutualització del deute, amb els eurobons i evidentment amb un control a fons de tot el sistema financer i monetari dels països que formin part d’aquesta Unió i vulguin avançar. I és evident que poden haver-hi despenjaments , especialment de qui com el Regne Unit només vol les avantatges d’un mercat únic i res més, fins i tot seria positiva la seva sortida que pot ajudar a fer avançar més ràpidament a la resta. Però la unió monetària i financera ha d’anar acompanyada d’una harmonització fiscal que eviti el “dumping” fiscal, i també d’una política econòmica i un pressupost de la Unió capaç de fer en moments com els actuals de Plans d’estímul econòmic per a les economies més febles, i no només agressives i impossibles  polítiques de retallades socials austericides i ajustos impossibles de complir. Y cal especialment un reforçament democràtic de tot el projecte. No pot ser que mesures com les actuals les prenguin òrgans que no han estat legitimats per la ciutadania. Cal anar cap a una Europa Federal i unida políticament. Amb un Govern escollit per un Parlament Europeu representatiu i amb poders de control i capacitat de legislar.

Alemanya ha de comprendre que això es també positiu pel seu futur. Es el principal país de la Unió el que més aporta als fons comunitaris però també és el que més beneficis obté per les seves exportacions a la resta de membres. Però sobre tot es tornaria a una Europa sòlida, capaç de fer front políticament als mercats, i de nou seria un agent econòmica i políticament important, capaç de fer front als agents emergents, com la Xina, en raó a la seva major qualitat i equitat en els plantejaments socio-econòmics de societat cohesionada.

Logo de la Confederació Europea de Sindicats (CES)

Es evident que el plantejament pot semblar utòpic i llunyà, però se’ns dubta ha de ser un objectiu per als realment partidaris d’una Europa de progrés realment democràtica i unida. Per això cal donar passos per tal de crear una nova consciència europea solidària i democràtica. És per això que cal donar la benvinguda als plantejaments capdavanters de la Confederació Europea de Sindicats (CES) que dóna passos per a ser el representant dels treballadors de tota Europa. En aquest sentit ha estat important la Jornada Europea de Lluita del 14N i la seva previsible continuïtat al mes de març del 2013. Es un embrió positiu de l’Europa de progrés que volem, i ho és també per la diversitat de la actuació en cada país vinculada a la seva situació concreta, però unificada entorn la lluita i la solidaritat.

L’esforç del sindicalisme europeu ens indica el camí però no és suficient. Cal anar articulant una resposta des de l’esquerra europea, especialment des de l’esquerra alternativa i encara més en l’àmbit dels països del sud que més pateixen les actuals polítiques. S’han d’anar unificant plantejaments estratègics homogenis que s’adaptin tàcticament a la realitat de cada país. Però s’ha d’articular una alternativa europea a l’actual model de la dreta que vol menys estat del benestar, menys participació ciutadana i menys democràcia per la Unió. Cal una alternativa política que s’ha de fixar com a horitzó les eleccions europees del 2014 per demostrat que una altra Europa és possible, i motivar una ciutadania avui  presa del desencant, desencisada amb el projecte de l’actual Europa i evitar la lacra del creixement de l‘euroescepticisme o pitjor de  l’antieuropeisme. Per que ho hem de tenir clar: el futur d’ Europa o serà d’unitat, de govern democràtic, de progrés i de solidaritat entre el seus pobles o no serà.

Jornada Europea de LLuita del 14N 2012

Himne i bandera de la Unió Europea

Fi d'any: 25 imatges i gent de la meva historia



Nelson Mandela



Antonio Gramsci

Karl Marx

Enrico Berlinguer


 

Ho-Chi-Minh



-



Patrice Lumumba



"Che Guevara"

Malcom X

Vasco Gonçalves

Cipriano Garcia "El Cipri"

Santiago Carrillo

Lula da Silva











                   Viet-Nam               

Tommy Smith i John Carlos

Palestina

Miguel Hernandez

Mafalda

Woody Guthrie

 Victor Jara

Pete Seeger

José Afonso

Violeta Parra

George Brassens

Bob Dylan

 Ovidi Montllor

Bon any 2013 amb justicia,llibertat i sense retallades



Per tots i totes un bon any



Cal una nova ruptura democràtica davant la involució del PP?

Manifestacio Vaga General 14N a Madrid

nuevatribuna.es | 10 Diciembre 2012 -

En el 34 aniversari de la Constitució podem comprovar com aquesta és avui una eina embalsamada i envellida, derivada tant de la contrareforma de ZP-PSOE i PP com de les actuals polítiques involucionistes del PP, en tots els àmbits de la vida política, econòmica i social, les quals molt sovint vulneren els principis constitucionals.

La crisi econòmica és tant sols una excusa per al PP  per tal de fer una profunda revisió ideològica de tota l’estructura i superestructura política i social del país. La política global del PP no és només una política neolliberal d’austeritat i retallades econòmiques i socials, sinó que vol provocar una profunda involució en tots els àmbits de la vida de la societat espanyola que ens retorni als temps previs a la transició democràtica.

La política del PP avarca tots i cadascun dels àmbits de la vida ciutadana. A partir de la única raó de la seva majoria absoluta, incomplint el seu programa electoral que res té a veure amb la seva pràctica política, i per tant sense cap legitimació democràtica,  ha iniciat una  contrareforma global que elimina tots els avenços en drets democràtics de les darreres dècades.

El PP ha posat en marxa una política econòmica que només satisfà l’ 1% més ric de la població, en base a pujades d’impostos per a les classes mitges i treballadores, mentre no pren cap mesura per fer pagar a les rendes més altes o als especuladors, ans al contrari. En el darrer any el pes dels salaris s’ha reduït un 5% mentre el del capital, fonamentalment el del gran capital, ha pujat un 2% del PIB. Alhora no s’ha pres cap mesura per lluitar contra els defraudadors, al contrari es dicta una absurda amnistia fiscal que l’únic que pretén es garantir-los la seva immunitat i donar-los un missatge afavoridor.

S’ha trencat amb la Reforma Laboral i amb les retallades salarials, tot el marc de relacions laborals que tant havia costat establir. Avui la negociació és quelcom a evitar i es dóna tot el poder a l’empresari deixant els treballadors en una situació de profunda indefensió. Alhora es fa una campanya per retallar el paper de les organitzacions sindicals, no sols atacant els drets a alliberats sindicals sinó al seu propi paper fonamental i constitucional al retallar la seva funció bàsica de negociació col·lectiva. Altrament es llança una campanya mediàtica per tal de denigrar i enfangar els sindicalistes i les seves organitzacions.

En l’àmbit social es vol liquidar les bases del minso estat del benestar que s’havia anat construint en la democràcia , a través de un fort retall en la despesa social. Hi ha tota una planificació per liquidar l’escola pública, potenciant la concertada i privada i fins i tot anant a un retorn al nacional-catolicisme, tot potenciant el paper de l’església catòlica. En lloc de potenciar una escola igualitària i pública que eduqui en la ciutadania es vol potenciar una escola de l’excel·lència que vol dir una escola classista dels millors, és a dir d’aquells que puguin econòmicament pagar-se escoles amb millor nivell d’ensenyament, reduint l’escola pública, a una escola de menys qualitat que reculli els fills dels sectors econòmicament més febles.

El mateix s’intenta efectuar amb la sanitat pública, que havia estat un exemple fins ara. Es tracta de privatitzar-la, retallar-la i potenciar una sanitat privada de pagament, i de negoci, deixant la sanitat pública només per a casos d’emergència. Per aconseguir-ho s’introdueix la gestió privada, que busca rendibilitat econòmica i no social, i s’introdueixen els principis del co-pagament, ara dels medicaments i desprès dels serveis mèdics.

En definitiva, mitjançant les retallades econòmiques, s’intenta  que l’educació i la sanitat ja no siguin drets de ciutadania sinó serveis mínims de quasi beneficència. Ja no parlem dels serveis socials que simplement es pretenen liquidar donant pas a la pura i simple actuació de la caritat privada.

La contrareforma engloba altres àmbits com és el de la justícia, on es pretén substituir una justícia gratuïta i assequible a tots els ciutadans per una justícia a la que només podran accedir les persones econòmicament solvents. I això és un  cop de gràcia a un dels pilars bàsics del sistema democràtic. Però no es queda aquí la reforma en el camp de la justícia, ens vol fer retrocedir en temes de drets com es demostra en el cas de la regulació del dret a l’avortament de les dones.

Justament amb tot això es va cap a una liquidació total dels serveis públics potenciant la seva privatització i duent a terme un aprimament de l’administració pública que vol convertir l’Estat en una estructura esquelètica.

Alhora es potencia per un costat la política repressiva dels cossos de seguretat enfront els sectors  que es mobilitzen contra aquestes polítiques, mentre per l’altre es multipliquen els indults a torturadors, defraudadors i corruptes.

La contrareforma arriba a aspectes molt delicats de les relacions socials, és el cas de l’intent de recentralització territorial. En lloc d’avançar des de l’estat de les autonomies cap a un estat federal el que s’intenta és dur a terme el camí cap a un estat centralitzat i unitari amb les greus problemàtiques polítiques que pot provocar amb territoris com Catalunya o Euskadi.

Però la involució va més enllà. La pràctica de la majoria absoluta està portant a una legislatura on es governa per decret llei impossibilitant el debat democràtic i evidentment impedint avançar envers reclamacions àmplies de més transparència i més democràcia com podria ser el canvi d’una llei electoral bipartidista i poc democràtica o impedint potenciar les iniciatives de participació popular. Al contrari, ja s’escolten veus en el PP partidàries de reduir el nombre de representants polítics en les institucions, el que significa reduir encara més la pluralitat, i fins i tot com s’ha fet a Castella-la Manxa deixar sense retribució als representants polítics la qual cosa no significa més que reduir la funció política a qui econòmicament s’ho pugui permetre, la qual cosa és un atac frontal a la llibertat política.

El PP, amb la complicitat en la majoria de casos de les dretes nacionalistes, especialment CiU, està portant al país al començament dels anys 70, omnipotent per la seva dominància en l’espai polític i ideològic. Però això es contradiu amb les cada vegada més amplies mobilitzacions dels diversos sectors de la societat, la qual cosa crea una situació que sense una sortida política pot convertir-se en una veritable confrontació social de nivells desconeguts. Si el PP pretén usar per a la seva contrareforma  una Constitució anquilosada, que ells no van votar i que volen utilitzar mitjançant una lectura involucionista que va contra el propi esperit constitucional, que vulnera constantment, és evident que serà impossible la Reforma Constitucional necessària per adaptar-la als reptes del futur i afavorir una descompressió política i social del país.

El PP està portant a terme tota aquesta involució global gràcies a la situació de total debilitat i manca de rumb del PSOE, principal partit de l’oposició. Però la manca de perspectives de Reforma Constitucional pot arribar a fer trencar en un moment donat les costures de un “corpus constitucional embalsamat” i haurà de començar  plantejar-se un nou procés de ruptura democràtica, en l’àmbit de l’estat o de parts d’aquest.

Per fer-ho possible cal sens dubte l’instrument polític capaç de dirigir i canalitzar la crispació social, per això és urgent   la construcció d’una força o un front d’esquerres ampli, potent i mobilitzador capaç de dotar-se d’un plantejament que disputi en la societat la hegemonia que actualment ocupa la dreta. I cal tenir en compte que el paper d’aquesta organització seria establir una àmplia Aliança Democràtica per aconseguir posar fi a la involució i retornar a un estat democràtic modern i avançat.

Mentre la política no avança la societat ja dóna exemple del camí a seguir. Així sota l’impuls de l’esquerra social organitzada, els sindicats, s’ha constituït la Cimera Social que aglutina més de 200 organitzacions socials, i que va convocar la darrera Vaga General i Social , i la que ha liderat l’oposició real, juntament amb la reduïda esquerra política alternativa, a les polítiques involucionistes del PP.

Santiago Carrillo: element fonamental 1ª Transició



Syriza : exemple organització per 2ª Transició



               AnaBelen " Veremos a Dolores en Madrid"