La Reforma del sistema financer és una estafa

Gonzalez (BBVA) Fainé (Caixabank) Botín (Santander)

nuevatribuna.es | 01 Diciembre 2012

La crisi que estem patint al país és fonamentalment la del sistema financer, derivada d’una “bombolla immobiliària” estimulada per les entitats financeres. Malgrat això la seva reforma ha estat la darrera a la que han fet front els nostres governants.

Potser fóra bo recordar en aquests temps que durant la dècada expansiva les institucions financeres tenien beneficis superiors al 30% anual i moltes van arribar a triplicar la seva dimensió. 

La reforma que es vol portar a terme pel que fa al sistema financer és una veritable estafa per al conjunt de la ciutadania. Totes les retallades de drets i  de condicions de vida de la gent, tots els milers de milions de retallades que ens estan fent pagar, es dediquen a abocar-los a la salvació del sistema financer. Les entitats financeres i els seus directius van privatitzar els beneficis en temps de “vaques grosses” i ara socialitzen les pèrdues i es financen amb els diners de tots per tornar a fer beneficis privats en el futur.

Aquí hi ha qui com sempre guanya, un 1% de la gent més rica del país, els banquers entre ells, i un 99% que perd, el conjunt de la ciutadania que paga els costos i especialment els clients d’entitats financeres en crisi que havien subscrit preferents  o subordinades i ara veuen com es perden els seus estalvis, i els treballadors dels bancs o caixes en crisi que han perdut el seu lloc de treball, i que poden arribar al final del procés a sumar més de 30.000 treballadors.

Podem posar un exemple recent d’aquesta estafa. El Banc de València ha estat comprat per Caixabank per 1 euro. Això si, la compra portava sota el braç 5.500 milions en ajudes públiques per la compra d’una entitat que té 20.000 milions d’actius, és a dir 1 euro d’ajuda pública per cada 4 euros d’actius del Banc de València. Però això no és tot, l’entitat presidida per Isidre Fainé col·locarà al banc dolent  els immobles o actius tòxics del Banc de València i a més comptarà amb un Esquema de Protecció d’Actius (EPA) que comportarà que l’Estat, és a dir tots els ciutadans, es faci càrrec del 72,5% de la morositat que pugui sortir durant els propers 10 anys en crèdits morosos a pimes, autònoms i avalistes. A tot això afegirem que la meitat de la plantilla anirà al carrer i ja no entrarà a Caixabank, és a dir la venda es fa lliure de “pols i palla”. En fi Fainé i Caixabank guanyen mentre els ciutadans afegim milers de milions al nostre deute, és a dir al deute públic de l’Estat.

Aquest és només un exemple, pèrdues públiques i beneficis privats, el mateix que va passar amb l’adquisició de la Caixa del Mediterrani pel Banc de Sabadell, i tants d’altres com serà el multimilionari rescat de Bankia o la venda de CatalunyaCaixa  i NovaCaixaGalicia a algun membre de l’oligopoli bancari que estan creant  amb aquesta reforma. O el cas de la compra d’Unnim per part del BBVA on s’ha acomiadat  treballadors joves d’Unnim enlloc de prejubilar treballadors del BBVA, simplement per que el seu sou era una mica més elevat.

Aquesta crisi és una estafa per que només paga el conjunt de la ciutadania mentre els responsables de la crisi, els que dirigien les entitats en crisi, surten de “rositas” o fins i tot surten beneficiats en el cas del Oligopoli financer que formaran fonamentalment el Santander, el BBVA i La Caixa.

La reforma financera ha comportat invertir diner públic per rescat dels bancs o caixes en fallida i donar-los en bones condicions a les grans entitats financeres del país. Fins i tot hem hagut de demanar un rescat a la UE, rescat del que som i serem deutors tots i cadascun de nosaltres  per donar-li desprès els diners als grans bancs.

Es evident que tota aquesta reforma és una estafa. Rescatar amb diners públics només podria justificar-se si es feia per constituir una banca pública potent que s’encarregués de fer fluir el crèdit cap a la economia productiva i ajudés a fer sortir el país de la crisi que pateix. Res d’això s’ha fet i els grans banquers ja han dit que el crèdit no fluirà per que abans han de fer les seves dotacions i reduir els seus deutes. I tot això ho diuen aquells que ens han traspassat el seu deute privat i l’han convertit en deute públic.

Fins i tot en aquests moments, les entitats financeres que han acceptat la rebaixa del deute de les grans immobiliàries neguen aquesta rebaixa als particulars, als quals els hi treuen l’habitatge en cas de morositat sense que això els hi comporti la liquidació del deute, que es continua acumulant i creixent de forma desmesurada degut a uns interessos de mora abusius. I el Govern de Rajoy la única actuació que fa és recomanar a les entitats financeres que siguin considerades amb els més vulnerables. Es incapaç d’ exigir el que pot fer desprès de la quantitat de recursos econòmics esmerçats en la crisi bancària.

Només la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca -PAH  i l’Esquerra Plural (IU-ICV-CHA), amb múltiples iniciatives, han estat capaços de posar de relleu aquesta greu contradicció i tracte diferenciat que el poder polític té amb els poderosos per una banda, posant-se al seu servei, i amb la resta de la societat, per l’altre, retallant-li els seus drets i no tenint cap consideració.

La renúncia a crear una banca pública tindrà altrament una greu repercussió social, especialment derivada de la desaparició de les caixes d’estalvi, la pèrdua del dividend social que les caixes dedicaven al Tercer Sector, i l’exclusió financera que es produirà amb els sectors amb menys capacitat econòmica que no siguin rendibles per a la banca privada i que seran rebutjats del sistema financer.

Ada Colau de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca-PAH

                                       L.E. Aute: "Los burgueses"

Esfondrament del messianisme de Mas que paga la política de retallades



Mas: Messies fracasat



nuevatribuna.es | 26 Noviembre 2012

Artur Mas va convocar eleccions anticipades per tal d’aconseguir com ell va dir  “una majoria excepcional” – absoluta.  Pràcticament va convertir les eleccions al Parlament en un plebiscit sobre ell mateix. El resultat ha estat clar i contundent, CiU perd 12 diputats, quasi una quarta part, en les eleccions autonòmiques amb mes participació ciutadana.

Mas va pretendre amagar el balanç del seu govern de retallades sota la bandera del sobiranisme tot creant  el miratge “d’un estat propi”. La realitat l’ha despertat del seu somni ni ell és el messies de Catalunya ni el seu missatge ha tingut cap tipus de credibilitat.

Els catalans han castigat CiU per la seva política retalladora i han donat la bandera del sobiranisme i l’independentisme a qui sempre ha estat més conseqüent en aquest tema és a dir ERC.

Normalment aquest és sempre l’esdevenir de les coses, el ciutadà entre l’original i la còpia acostuma a escollir l’original.

El resultat de les eleccions ha estat també un gran correctiu pels aparells mediatics que CiU ha utilitzat sense cap pudor en benefici propi. Molt abans de la campanya s’ha fet un ús partidista mai vist a Catalunya dels mitjans de comunicació públics com TV3 o Catalunya Ràdio, acompanyats per la brigada mediàtica del Grup Godó, La Vanguardia, 8 TV i RAC1, que han monopolitzat en favor de CiU i en menor mesura del PP tot el seu  argumentari. El cas de TV3 ha estat paradigmàtic la campanya pro-CiU no ha estat només als telenoticies sinó als espais d’entreteniment i fins i tot als d’humor. S’ha fet un ús partidista dels mitjans públics que requeriria el cessament immediat dels seus responsables.

Els resultats posen les coses al seu lloc. Derrota del Govern de les retallades de CiU a qui ningú ha cregut en la seva recent aposta sobiranista. Aglutinament del vot independentista en ERC. Continua la marxa enrera del PSC, immers com el PSOE en una manca de projecte i lideratge, malgrat tot caldria salvar al propi candidat Pere Navarro que ha reduït sens dubte la profunditat de la derrota. El PP, malgrat la guerra de banderes aconsegueix un minsa millora. Es evident que Ciutadans capitalitza molt vot espanyolista descontent del PP i del PSOE.

Cal assenyalar la irrupció de la CUP, candidatura d’unitat popular, fins ara antisistema, independentista i anticapitalista, seguidors podríem dir de l’estil de HB que han aconseguit 3 escons per primera vegada.

Voldria acabar amb els resultats de ICV-EUiA, l’esquerra alternativa que ha aconseguit 3 diputats més, amb representació a totes les províncies que aconsegueix 120mil vots més que a les darreres eleccions i el millor resultat de la seva historia. A la ciutat de Barcelona queda a només 2 mil vots del PSC, i aconsegueix bons resultats arreu però especialment al cinturó industrial de Barcelona. Es evident que ICV-EUIA continuarà amb el seu camí de pas a pas  per convertir-se en el referent de construcció d’una alternativa d’esquerres a Catalunya

Sens dubte la situació política de Catalunya és força complexa. Amb un futur govern de CiU molt debilitat que precisarà o aliances sobiranistes amb ERC o retalladores amb el PP. En els dos casos els riscos per a tots ells són indubtables. Les dues alhora semblen incompatibles.

ERC té una decisió complicada ja que la aliança amb CiU pot ser de nou com una “abraçada de l’ós” però també és complicada per a CiU que es veurà obligada a radicalitzar-se en un tema que molts dels seus votants no comparteixen. Alhora ERC haurà de decidir de nou que pesa més ser independentista o ser d’esquerres

Dues qüestions queden obertes, desprès d’aquestes eleccions una cosa queda clara: hi ha insatisfacció amb les relacions amb l’Estat. Això no pot quedar amagat per la derrota de CiU, la defensa del Dret a Decidir, i a fer una consulta al poble compta amb el suport de CiU,ERC,ICV-EuiA i fins i tot del PSC, només PP i Ciutadans s’hi oposen.

L’altra qüestió que es evident.  Si analitzem els vots, ens diuen que Catalunya vol tenir un tracte més just i un millor acomodament a l’Estat, és evident però que si no canvien les coses l’opció independentista no és majoritària, fins i tot per que no és compartida pels poders fàctics i molts votants de CiU. Per cert avui Duran Lleida deu amagar la seva satisfacció.

ICV-EuiA: Catalunya no es CiU

                                          "Avanti Popolo!

25N a Catalunya: ICV-EuiA la alternativa d’esquerres



Joan Herrera: Cap de LLista d'ICV-EuiA

nuevatribuna.es | 16 Noviembre 2012

El proper 25 de novembre afrontarem unes eleccions anticipades a Catalunya. Tot és fruit d’una maniobra de Mas i CiU per amagar dos anys de polítiques antisocials en tots els camps, d’acord amb el PP a Catalunya i a Madrid, ara sota la bandera d’un pseudo -independentisme que caldrà veure en que queda.

L’actuació de Mas és d’una astúcia innegable, fa una crida a un patriotisme abstracte on dibuixa  el futur ideal d’una Catalunya independent com la panacea que ens lliurarà de tots els problemes. Es evident que això enganxa amb una bona part de la ciutadania que és conscient de l’existència de greuges econòmics però també de la falta de comprensió del fet diferencial nacional de Catalunya. Aquesta situació va arribar al seu zenit amb la resolució a la impugnació del PP per part del Tribunal Constitucional a un projecte d’Estatut ja retallat i que havia estat aprovat tant pel Parlament  com per les Corts espanyoles i aprovat en referèndum pel poble català .

El que ara amb la convocatòria d‘eleccions CiU amaga és com ha pogut tenir com a soci preferent en tota la legislatura al PP, el partit que més aferrissadament ha provocat un sentiment anticatalà al conjunt de l’Estat. I com tots dos han defensat les mateixes polítiques de retallades, en educació, sanitat, serveis socials i atacat tot el que és públic de forma mancomunada, i sota un pensament únic derivat del que Merkel fa predominar a tota Europa.

Ara amb la guerra de nacionalismes, amb l’enfrontament de banderes, Mas pretén treure profit dels sentiments de la ciutadania i fer que s’oblidin de les seves polítiques de retallades dutes a terme en aquests dos anys, cosa que encara que sembli contradictòria també és el camp que li convé al PP. Novament la batalla identitària tracta de robar presencia al conflicte social i que el conflicte territorial es sobreposi al de dreta-esquerra.

 La batalla electoral es du a terme en un camp dissenyat per CiU i la dreta governant, i tot això en un moment de força dificultat per articular una alternativa d’esquerres. En primer lloc per la pròpia situació de dues de les forces components del tripartit ERC i PSC. La primera ha decidit apostar per l’opció independentista abans que per l’opció social, fins i tot ha arribat a proposar, kafkianament, a Mas substituir la coalició CDC-UDC per una CDC-ERC, tot això ja era evident arrel del canvi de dirigents produït en el seu darrer Congrés. Per la seva part el PSC es troba en una profunda crisi d’estratègia,  organitzativa i de lideratge, malgrat la clara honestedat del seu dirigent Pere Navarro. Fins i tot la seva oferta basada en el federalisme és rebutjada pel seu partit a nivell de l’Estat (PSOE) la qual cosa li resta tota credibilitat.

Així en el camp de l’esquerra només queda amb voluntat de fer d’alternativa i oposició a les posicions de la dreta ICV-EuiA. I és una posició coherent avalada per la seva actuació. Durant molt temps la coalició ha fet la travessa del desert. En els moments d’ opulència, derivada de la bombolla immobiliària”, els ecosocialistes defensaven en solitari i a contracorrent posicions que ara es veuen refrendades. I això fa que siguin una opció política coherent que no es dedica a fer canvis tàctics sinó que té una estratègia definida i molt aposentada dins l’organització. Quan molts només parlaven de l’AVE, ICV-EUiA ho criticava  defensant la primacia de potenciar la xarxa ferroviària de regionals i rodalies i especialment la xarxa de mercaderies. En el temps de la bombolla immobiliària ja proposava la necessitat d’un model de desenvolupament més sostenible i no basat en el “totxo”, especialment impulsant l’economia verda com fan molts països del nord d’Europa. I quan ningú esmentava el tema dels desnonaments ja fa 7 anys primer Joan Herrera, després Núria Bonaventura i darrerament Joan Coscubiela proposaven mesures contra aquests i sempre es trobaven amb el vot en contra de PSOE-PP- CiU.

Altrament les propostes i l’acció d’ICV-EuiA han estat molt vinculades al carrer a les reivindicacions de l’esquerra social, especialment els sindicats, però també a plataformes com la PAH contra els desnonaments, o d’altres en defensa de la sanitat o l’educació pública.

Alhora a les institucions, tant a Catalunya com a Madrid, han defensat en tot moment posicions clarament d’esquerres i de defensa dels drets socials de la ciutadania i de reforçament de l’estat del benestar, així com una reforma fiscal que faci que paguin els que més tenen, en contra de les polítiques desfiscalitzadores dels Governs de PSOE i PP a Madrid o de CiU a la Generalitat. O altrament oposant-se a les Reformes Laborals de PSOE i PP, amb el suport de CiU, i donant suport sempre a les Vagues Generals convocades pels sindicats. I també han estat en contra de la Reforma Constitucional que Zapatero, amb l’acord PSOE-PP, va fer i que va consagrar la devolució del deute com a política prioritària, la qual cosa va ser un veritable cop d’estat constitucional.

ICV-EuiA ha estat en el Parlament de Catalunya la oposició real a CiU, malgrat tenir només 10 diputats. Presentant alternatives, reivindicant les polítiques progressistes del tripartit i negant-se a fer cua, com han fet ERC i PSC, per ser “parella de ball” del Govern.

Avui a Catalunya ICV-EuiA ja no és una promesa de futur. La coalició ha reeixit malgrat tots els problemes que poden haver-hi, i aquesta vegada hem vist com han rebut el suport explícit tant de Equo com de IU .Avui ja és una realitat en marxa. Els propis mitjans d’informació que en altre temps mostraven menyspreu ara la tracten amb seriositat, una seriositat política que s’han guanyat a força de treball acurat. Per que ICV-EuiA és contraria al joc de la política- espectacle i a considerar els ciutadans com a consumidors de la política, al contrari tracta de que els ciutadans entenguin la política, la seva importància i s’involucrin en una lluita que significa molt més que votar cada vegada que hi ha eleccions.

ICV-EuiA es tan conscient de la seva situació en un panorama desolador, per renuncia o fugida d’altres referents de l’esquerra, que ara tracta de consolidar-se com un embrió d'alternativa de l’esquerra que vol créixer en el futur amb molta altra gent entorn a unes propostes polítiques que siguin capaces de motivar la gent a lluitar per nous espais d’igualtat, de defensa dels serveis públics, de l’estat del benestar i de participació social en la vida política. Una política alternativa a la de les retallades i l’austericidi, que es basi en un major repartiment de les càrregues de la crisi, de forma que paguin més els que més tenen. Que no es continuï amb una política que castiga un 99% de la població en benefici d’un 1% . Una política basada en una fiscalitat justa i progressiva que permeti una major distribució de la riquesa existent, tot consolidant l’estat del benestar amb serveis públics de qualitat, i garantint un major creixement de les rendes de les classes populars la qual cosa comportarà un major creixement del consum i estimularà la producció. Tot això a la vegada incorporant l’aplicació de R+D+i  als processos productius i organitzatius de les empreses que permetin  l’increment de la productivitat i la competitivitat dels sectors de futur, tot fugint i fins i tot castigant fiscalment els sectors purament especulatius.

Per que aquesta és la clau del problema, ICV-EuiA és partidària del dret a decidir però en el sentit de que la ciutadania decideixi quina societat vol, tant en lo referent a la seva articulació amb el conjunt de l’estat com respecte a quin tipus de societat construir pel que fa al benestar socials dels ciutadans. Per això ha estat tan important que la Vaga General del 14N, contra les retallades de Mas i Rajoy, amb la participació de centenars de milers de catalans, hagi caigut en mig de la campanya, evitant que els temes socials sortissin fora de l’agenda;  o que el tema dels desnonaments hagi pres cos, el que ha provocat que tothom tingui que retratar-se políticament. En ambdós casos ICV-EuiA ja estava situada fa molts temps amb la coherència del treball fet i per tant no li ha calgut canviar una coma en la seva posició. Ja ho diu el seu “slogan” electoral “I tant si podem... Dret a decidir si Drets socials TAMBE!!

Mas-CiU: amaguen retallades sota la senyera

                                   Raimon: " T'he conegut sempre igual"

14N, dia de la dignitat

Cartell convocatòria de la Vaga General del 14N

nuevatribuna.es | 09 Noviembre 2012

El 14N no és només una Jornada de Vaga General és quelcom més. Es la primera Vaga General emmarcada dins un marc europeu amb una jornada de mobilització general i amb vagues generals a d’altres països del sud, Grècia, Portugal, Itàlia i d’altres menors. Es una Jornada de rebuig a les polítiques no austeres sinó austericides de la UE marcades pel “diktat” de Merkel.

Es una jornada de solidaritat intereuropea , que és la primera resposta a nivell del continent contra la suposada “única política possible”. Però també és quelcom més.

Es sens dubte una Vaga General, una jornada per la dignitat. I no ha de ser només una Vaga General dels treballadors que han estat els més castigats: per la pèrdua de llocs de treball i increment de l’atur; per la reducció del seu salari, tant l’actual, com el diferit (pensions), com el social, serveis sanitaris, educatius, socials. Es necessari que sigui una Vaga Social per que aquesta política perjudica la gran majoria, tant pels retalls socials a l’estat de benestar de tota la ciutadania, excepte uns pocs privilegiats, com per que aquesta política significa el suïcidi de tota la societat.

No hi ha dubte que la política de retallades és una política prou coneguda i que els seus resultats sempre han estat negatius. Ho van ser les polítiques d’austeritat portades a terme pel FMI a Amèrica Llatina, i a Europa ho tenim clarament en l’exemple de Grècia.

Retallades de drets socials, en sanitat, en educació, en serveis socials, en serveis públics, en definitiva de les bases de l’Estat del Benestar. Increment de l’atur, menys salari real, menys capacitat adquisitiva i per tant menys capacitat de consum, i això comporta menys producció, menys recaptació d’impostos, més deute i més cost d’aquesta. Es el cercle demoníac perfecte.

I tot aquest càstig la ciutadania té molt clar que no el mereix. No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. En els anys de la “bombolla” el creixement del benefici empresarial va pujar exponencialment, mentre que els salaris van perdre proporcionalment poder adquisitiu. Per tant no tots som responsables, o com a mínim igual de responsables. Per això és tant farisaica la demanda del Govern de Rajoy de que tots hem d’aportar el nostre esforç. Per que la realitat és que només es demanen esforços a la majoria de la ciutadania mentre es continua beneficiant-se al sector més ric i poderós que no aporta res en absolut al sacrifici social.

Es per això que caldria parlar d’una convocatòria de Vaga Social, per tal que molta més gent, no només els treballadors que encara tenen feina, i per tant d’exercir el dret de fer vaga,  doni  suport a la vaga. També els precaris malgrat les dificultats derivades de les amenaces de molts empresaris, i els aturats que no tenen capacitat de deixar de treballar.

Però és que també els petits i mitjans empresaris o els comerciants són gent afectada per les retallades i per aquesta crisi. Per que el seu primer problema per tenir futur és la necessitat d’un finançament que avui no els hi arriba o el tenen molt reduït per part de les entitats financeres, unes de les principals responsables d’aquesta crisi. I  per que, al marge de la manca de finançament, l’increment de l’atur , les retallades salarials comporten una forta reducció del consum i per tant de les seves vendes de productes. Hi ha un exemple clar, si els empleats públics no tenen paga de Nadal és evident que per aquestes dates hi haurà una baixada de la despesa. Per tant també ells, si fossin conscients haurien d’estar al costat de la Vaga General i convertir-la en un dia de tancament general. Això ja va passar a Portugal on treballadors i empresaris van rebutjar les polítiques del govern i van provocar un gran atur.

Per que a més les retallades ens afecten a tots. El Govern cedint a les pressions de Brussel·les vol que el deute privat, el dels bancs i les gran empreses privades, es converteixi en deute públic és a dir de tots els ciutadans del país. En els moments de grans beneficis aquests eren privats, però ara els deutes privats es volen socialitzar i que els paguem tots.

L'enemic: Merkel-Rajoy-Mas ( imatge de Lluita Obrera)

Es per això que, malgrat el silenci dels gran mitjans de comunicació públics i privats entorn de la Vaga General i les seves raons, cal esperar una forta resposta dels treballadors i de la societat contra la tirania d’unes polítiques antisocials i equivocades, que s’han demostrat inútils i mancades d’eficàcia, i que només comporten un patiment cada vegada més generalitzat en la societat.

Cal decidir-se ja, el dia 14N ha de ser el dia de la Dignitat del país i el rebuig a les polítiques de rendició iniciades per Zapatero i agreujades per Rajoy i amb el avançat Artur Mas que va ser el primer alumne de Merkel a tot l’Estat.

Cal una resposta de la dignitat a l’Estat espanyol i també en el conjunt de Europa. Cal posar en qüestió unes polítiques que només porten patiment sense donar la més mínima possibilitat d’il·lusionar-se en un futur millor.

Jornada de mobilitzacio europea

                                        Pete Seeger : La Internationale"

Dret democràtic a decidir quina societat volem

Propaganda de ICV-EUiA

nuevatribuna.es |  04 Noviembre 2012
Quan es parla normalment del dret a decidir a Catalunya de vegades es vol confondre exclusivament amb el dret a la independència. El dret a decidir és quelcom més ampli i important. Es el dret a decidir per part de la ciutadania quin tipus de societat vol. En el cas de Catalunya és decidir quin tipus de relació s’ha de mantenir amb la resta de l’Estat, però també quin tipus d’Estat volem i quin tipus de societat volem. Es a dir decidir si volem  continuar amb una societat d’una desigualtat creixent, on s’eliminin de forma progressiva els serveis públics, educació, sanitat o serveis socials i d’altres, o una societat on es prioritzi l’estat del benestar i la cohesió social. Es a dir una societat que continuï pel camí de retallades de drets socials que han iniciat CiU i el PP conjuntament, tant a Madrid com a Catalunya, o una alternativa que es basi en una redistribució més justa de la riquesa, i amb un sistema fiscal més just i progressiu que faci pagar a qui més té, de forma que els costos de l’actual crisi es reparteixin de forma equitativa.

El dret a decidir hauria de ser una reivindicació reclamada pels demòcrates, en especial els d’esquerres a tot l’Estat. Dret a decidir significa donar la veu a la ciutadania. La democràcia no pot ser votar una vegada cada quatre anys, així és com es crea la desafecció de la ciutadania respecte a la política. Per això surten moviments com el 15M, i per això creix l’abstenció i el vot en blanc.

Per tant el Dret a decidir no hauria de ser una reivindicació únicament nacionalista, la societat del conjunt de l’Estat immersa en una profunda crisi econòmica, social i política hauria d’exigir el seu dret a decidir quina societat vol, especialment quan la Constitució ha demostrat els seus límits i deficiències. Decidir quina forma d’Estat vol, des de si vol Monarquia o República, fins a quina forma de relació territorial, federal, confederal o unitària; però no sols això, també poder decidir quina política econòmica i social volen els ciutadans. Aquesta és la raó per la qual els sindicats i la Cimera Social  demanen un referèndum sobre les polítiques del govern que no figuraven en el seu programa electoral, això també és una expressió de Dret a decidir.

La Cimera Social exigeix un Referèndum

Per que cada vegada es fa més necessari que es doni la paraula a la ciutadania. Per això calen reformes legals que permetin plantejar amb més facilitat no sols Iniciatives Legislatives Populars, sinó inclusiu Referèndum vinculants, com tenen països del nostre entorn com ara Itàlia.

A Catalunya hi ha diverses interpretacions del dret a decidir. Els independentistes el volen fer un equivalent a demanar la independència. CiU l’utilitza més bé com una tàctica electoral per aconseguir una majoria i previsiblement negociar des d’una posició reforçada amb l’Estat alguna forma de millor finançament. Però també des de l’ esquerra ICV-EuiA ho planteja com un dret bàsic de la ciutadania però no sols per decidir la relació amb el conjunt de l’estat, sinó per definir quina societat es vol a Catalunya i també com a una demanda sobre l’opinió de la ciutadania sobre les retallades que es venen patint per part de les dues dretes la catalana CiU i l’espanyola PP.

 Indubtablement fer servir el dret a decidir com a camp de baralles, de guerra de banderes per part de CiU i PP, que amagui la realitat de les retallades socials que les dretes han fet, té per ells un gran interès. Discussions abstractes que eviten debatre sobre els fets reals. Es per això que cal fugir d’un debat electoral centrat en el debat identitari, i parlar de quina ha estat la realitat del govern dels darrers anys i quines perspectives es plantegen. Això és el que pretén la  esquerra alternativa representada per ICV-EUIA quan planteja un "slogan" electoral que ho diu de forma clara “ I tant si podem....Dret a decidir Si; Drets Socials TAMBÉ!!”

Es potser la única formació que ha sabut situar un debat al voltant del model de societat.  ICV-EuiA planteja la necessitat d’una amplia alternativa d’esquerres, més enllà de la pròpia formació tot i malgrat conèixer les dificultats actuals, amb una ERC situada més que mai en paper de ”escolanets” de CiU, i un PSC sotmès a baralles internes i manca de credibilitat ja que defensa un federalisme que li nega el seu germà gran el PSOE amb Rubalcaba al front. Alhora ha estat la única formació que li nega a CiU el dret a  apropiar-se  del concepte de Catalunya, significativa ha estat la seva pre-campanya de gran èxit mediàtic  “Catalonia is not CiU”. Que tracta de donar resposta a la política de CiU que pretén presentar al  partit i al govern com si fossin  Catalunya, i els seus únics i legítims representants.

Contra l'apropiació de Catalunya per CiU

Cal posar fre a la demagògia, donar la veu al poble mai ha de ser objecte de restricció, sinó de consens democràtic. I avui a Catalunya i a Espanya és més necessari que mai tornar la veu al poble. En aquest sentit cal deixar constància del precedent positiu que significa que un grup polític plural però que actua a tot l’estat, com és Izquierda Plural, votés de forma favorable la proposta de traspassar al Parlament de Catalunya la potestat de convocar referèndums. Es podien posar condicions, consensuar de quina forma s’hauria de dur a terme, però mai negar la possibilitat. En aquest sentit el Regne Unit i Escòcia ens han donat una lliçó.

                                        Raimon: "Jo vinc d'un silenci"