Un candidat per a l’esquerra a Catalunya



Joan Coscubiela i Dolors Camats

( publicat en versió castellana a :nuevatribuna.es |25 Septiembre 2011)

El proper diumenge dia 24, Joan Coscubiela serà proclamat Cap de Llista d’ICV a les properes eleccions al Congrés dels Diputats del dia 20 de Novembre. Serà un acte cerimonial ja que Coscubiela és l’únic candidat que ha recollit els avals per presentar-se a les primàries del partit ecosocialista.

Un fet a destacar de la candidatura de Joan Coscubiela és la il·lusió que ha portat a importants sectors de l’esquerra social i política. No hi ha dubte que és el candidat d’ICV però que alhora és un candidat que va més enllà d’ICV, en ell es reconeix molta gent d’esquerres avui orfe d’alternatives.

La situació general de l’esquerra a Catalunya no és massa encisadora, amb alguna organització desgastada, desorientada i abatuda  per una acció de govern a l’Estat difícil d’assumir, i alguna altra organització que ha decidit recentment renegar de la posició d’esquerra que havia defensat en els darrers temps.

Es en aquesta situació en la que la esquerra a Catalunya precisava d’un revulsiu quan es presenta la possibilitat de que la candidatura d’ ICV pugui ser encapçalada per en Coscubiela.

El secretari durant 13 anys de CCOO de Catalunya, ara ex-secretari, és una persona prou coneguda dins l’àmbit social i polític de l’esquerra i també en els aliens a ella. Ningú qüestiona les seves capacitats i conviccions ni la seva experiència. Cal dir que com a representant de la major organització sindical i social de Catalunya ha estat interlocutor privilegiat de tres dels darrers Presidents de la Generalitat, Pujol, Maragall i Montilla, que saben de la seva persistència i capacitat negociadora. 

Joan Coscubiela surt de la rel política del PSUC, fa seves les seves lluites per les reivindicacions dels drets socials propis del segle XX, i les enllaça amb les reivindicacions de l’economia de la sostenibilitat i el respecte al medi natural pròpies del segle XXI, alhora que defensa el catalanisme popular inclusiu derivat del llegat que CCOO i el PSUC van defensar, moltes vegades en solitari durant els anys de la dictadura.

Avui a Catalunya no hi ha dubte que en l’actual moment de crisi econòmica i també social i política és un candidat ideal per a una formació com ICV i una persona amb una tradició de quefer unitari imprescindible per portar a terme satisfactòriament la necessària coalició entre ICV i EUIA a l’àmbit de Catalunya.

La candidatura de Joan Coscubiela és alhora un reforç de la pròpia imatge d’ICV. Una organització que ha sabut renovar el seu discurs i disposa d’una direcció capaç i renovada, però que disposa de prou capital en el seu intern com el que pot representar la figura del candidat a les eleccions del 20N.

Es evident que és difícil que ningú disposi d’un millor cap de cartell electoral que ICV, per representar el vot de l’esquerra transformadora, per adreçar-se al món de la esquerra, dels treballadors, del nacionalisme d’esquerres dit en paraules del candidat del “catalanisme popular”, i als qui lluiten per la defensa del medi ambient.

I un candidat que té fortes relacions amb la esquerra social de l’estat a través de la militància i la convivència en els Òrgans de direcció de la CS de CCOO d’Espanya, que li han permès no sols establir relacions sòlides, sinó participar en negociacions estatals com algunes vinculades a  reformes per garantir la viabilitat de la Seguretat Social. També per defensar la particularitat i independència de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i ajudant a fer de la Confederació una de les organitzacions més obertes i democràtiques, com ho van demostrar amb el relleu de l’anterior secretari general en el darrer Congrés Confederal.

En aquests moments d’indignació, d’abstencionisme i de desorientació, cal recuperar el valor i el paper de la POLITICA EN MAJUSCULES, la que es fa amb la lluita, sigui en les mobilitzacions al carrer o en els centres de treball, però també la que alça la veu en les institucions. I aquesta és la proposta, l’aposta certa que fa ICV amb el seu cap de cartell. La de portar la veu de la ciutadania d’esquerres de Catalunya al Congrés dels Diputats, la veu dels milers i milers de homes i dones d’esquerres, defensors d’una Catalunya social i inclusiva, d’una Catalunya que defensa els seus drets i alhora és solidària, d’una Catalunya que vol que es defensi el medi, aquí  i arreu, potenciant un desenvolupament econòmic diferent on els valors de la sostenibilitat siguin centrals i no  un afegitó.

La esquerra avui a Catalunya té una opció sòlida de vot.





Les prioritats reals de CiU

Les dues cares del "rei" Mas



Versió castellana publicada a: Nueva Tribuna- 14 de septiembre 2011

Es evident que CiU ha sofert un procés de reconversió. L’actual Convergència no té res a veure amb la del temps de Jordi Pujol, amb posicions social- cristianes que li permetien fer un discurs i encara més, una pràctica política interclassista. Es evident que aquell plantejament polític tenia molt a veure amb la realitat social i política dels anys 70 a Catalunya on la hegemonia política del pensament estava en mans de l’esquerra sota el lideratge del PSUC.

Amb el pas del temps i la presa del poder a Convergència de la nova generació dels Mas, Homs, etc., tots aquells plantejament han deixat pas a una ideologia clarament neo- lliberal pròpia d’una dreta pura i dura. Això sí, sempre amagada sota un llenguatge nacionalista, cada vegada més radical, quant més radical és el seu escurament cap a la dreta.

Avui Convergència i per descomptat Unió, aquesta una formació democratacristiana de dretes  de tota la vida, defensen els interessos dels poderosos a Catalunya. I això va des del poder econòmic de La Caixa fins el poder mediàtic del Grup Godó, passant evidentment per les 400 famílies que manen a Catalunya, com es va fer evident amb el cas “Palau”.

El missatge de Convergència que tot ho amaga sota la bandera, que fa del victimisme la seva principal arma, que sempre apel·la a l’enemic extern és avui hegemònic al país. Que ningú s’enganyi el que capitalitza la major part del vot independentista és CiU, malgrat sabem perfectament que la seva hegemonia es basa precisament en un objectiu inassolible avui per avui.

CiU manté la seva hegemonia ideològica gràcies en gran part a l’aparell mediàtic, per una banda una gran part dels principals mitjans de comunicació, començant pels propis mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio, estan sempre apunt per posar el conflicte territorial per sobre del conflicte social. Cal afegir el Grup Godó, que malgrat ser la cosa més oposada al nacionalisme és un aparell de propaganda continuada al servei de CiU i contra tot allò que pugui fer olor a esquerra o progressisme.

A tot això cal afegir el paper subaltern de la majoria de les altres forces polítiques. ERC, desprès del breu període d’en Carod-Rovira, l’únic moment en que la formació tractà de fer d’alternativa dins del nacionalisme amb una posició d’esquerra, sembla tornar cap a la posició de subordinació i subministrador de vots a Convergència dels temps de l’Heribert Barrera. El PSC està afectat per un complex que l’impedeix tenir un discurs coherent d’oposició. El PP és el perfecte complement de CiU, els dos s’acusen en públic de representar nacionalismes diferents, un espanyolista sense complexos, l’altre quasi independentista, i desprès es donen la mà constantment sota la taula, per que les seves prioritats són comunes: DEFENSAR ELS INTERESSOS DELS PODEROSOS.

I és així que hem vist nombroses incoherències en poc temps. El PP és qui salva els pressupostos a CiU, els pressupostos de les retallades. CiU sembla oblidar, no ho recorda mai, que el PP, fa molt poc temps, va fer una forta campanya anticatalana que va culminar amb la impugnació de la principal Llei de Catalunya, l’Estatut. El PP està en l’origen del retall de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Sembla que per CiU tot ha caigut en l’oblit dels justos. El PP dóna suport a CiU per eliminar l’Import de Successions als més rics, eliminació que es dóna  al mateix temps que les retallades dels serveis bàsics de sanitat, educació, etc.

CiU correspon al PP donant-li poder a Catalunya, cosa que fins ara mai havia tingut:  alcaldies importants com les de Badalona i Castelldefels. Li dóna la vice-presidència de la Diputació de Barcelona. I el que és més significatiu, a un enemic de la primacia del català li dóna l’àrea de Cultura de la Diputació.

Darrerament hem vist molta gestualitat de CiU i d’Artur Mas per la sentencia en contra de la immersió lingüística a les escoles, amb tocs d’atenció al PP. Gestualitat i tocs d’atenció purament virtuals. Al mateix temps es signa un pacte de govern entre els dos partits a Castelldefels, o a Badalona, CiU diu que la seva amenaça contra l’alcalde del PP només es farà en cas de que tingui una actitud “activa” contra la immersió lingüística a les escoles (?).

En fi, CiU en el tema nacional i en relació al PP fa “focs d’encenalls”. L’adversari dels dos és l‘esquerra, avui molt afeblida i quasi exclusivament  representada en el Parlament per ICV-EUiA.

El dirigent de ICV, Joan Herrera ho va exemplificar de forma molt clara al dir que a l’escola catalana se l’ataca amb la sentència contra la immersió i també se l’ataca amb les retallades del govern de CiU a l’escola pública.

I és que cal dir una cosa de la que poca gent encara se’n recorda, la immersió lingüística a les escoles va ser una proposta de l’esquerra i més en concret del PSUC, per tal d’evitar la diferenciació de la societat  i per reforçar la unitat del poble de Catalunya. En aquell temps Convergència era partidària de dues xarxes. Però, la hegemonia en aquells temps del catalanisme popular va aconseguir un avenç i la consolidació d’un model d’èxit educatiu i social.

Per fer front a aquest nacionalisme de dretes al servei dels poderosos cal revitalitzar com planteja en Joan Coscubiela, candidat a encapçalar la candidatura d’ICV-EUiA al Congrés dels Diputats, a l’article del seu bloc"Lluita democràtica, social i nacional, un itinerari compartit, un mateix adversari". Únicament el catalanisme popular serà  l’alternativa social i nacional a la hegemonia de la dreta.

I sens dubte l’actuació del govern de CiU pot ajudar a que surti aquesta alternativa. Les retallades estan produint un primer efecte, encara embrionari, que pot afeblir el nacionalisme conservador. El tancament de serveis a Centres d’Atenció Primària en diverses poblacions està portant a que es mobilitzin gent gran, els que més usen aquests serveis, molts d’ells votants de CiU, que per primera vegada veuen, en pròpia pell, la utilització que CiU fa dels seus vots.

Canviar la situació portarà temps, però és evident que només aprofundint en les idees pròpies del catalanisme popular es podrà estructurar l’oposició a aquesta dreta que es disfressa embolicada en la bandera.

Cipriano Garcia, referent del catalanisme popular

Joan Coscubiela opta a encapçalar la candidatura d’ICV-EUiA al Congrés dels Diputats

Joan Coscubiela i Conesa

(Publicat en castellà sota el titol " Coscu, una candidatura atractiva y de referencia para muchos votantes" a: nuevatribuna.es | 8 Septiembre 2011)

El que va ser durant 13 anys Secretari General de CCOO de Catalunya ha manifestat la seva voluntat de presentar-se a les primàries d’ICV per encapçalar la candidatura per Barcelona al Congrés dels Diputats.

Aquesta aposta de Coscubiela és una bona noticia per a la formació ecosocialista. Sembla que la candidatura està ben vista per dirigents d’ICV i cal considerar-ho un pas en una bona direcció.

El candidat és una persona de reconeguda trajectòria en defensa dels drets socials i nacionals de Catalunya. I així ho va demostrar al capdavant de la primera organització social de Catalunya, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, on era una persona de clara vocació unitària i que sabia tendir ponts entre diferents posicions. Es una persona que té una forta vinculació ideològica amb el pensament progressista heretada, de molt petit, del seu pare que va ser un dels fundadors de CCOO de Catalunya. Es una persona molt coneixedora de la realitat social i laboral catalana,  està dotat d’una gran preparació intel·lectual, i això sense perdre la seva capacitat de sensibilitat social, tot això unit a una personalitat basada en la honestedat i l’austeritat, pròpies dels fundadors de Comissions Obreres.

L’antic Secretari General de CCOO de Catalunya és una persona que no sols ha deixat una profunda empremta i una gran estima dins el món sindical, sinó que és un gran coneixedor de la realitat política del país i amb un fort reconeixement en espais d’altres forces d’esquerra. Altrament la seva capacitat ha estat reconeguda pel seus antagonistes, tant en el món empresarial com dels dirigents polítics començant pels ex-Presidents de la Generalitat.

Amb la candidatura de Joan Coscubiela, ICV, donaria una lliçó important en aquests moment polítics i social, ja que el candidat encara que molt identificat amb el projecte, amb més de quaranta anys de militància primer al PSUC i desprès a ICV, no és persona que hagi estat vinculada a l’aparell de l’organització, la qual cosa demostraria que ICV anteposa, als interessos purament interns, la necessitat d’optar per una personalitat adequada al moment  d’excepcionalitat democràtica, socio-económica i política que viu Catalunya i l’Estat. A la vegada és un senyal per apropar-se encara més a la difícil realitat social de molts ciutadans i ciutadanes.

ICV donarà mostra, si presenta Joan Coscubiela de que és una organització que ha fet una forta renovació, tant en concepció política,  com pel que fa a la seva renovació organitzativa i generacional, i que ara opta per fer un salt endavant per conformar-se com a organització de referència dins de l’àmbit de la esquerra, ecologista i nacional.

Optant per una persona de les característiques, d’en Coscubiela demostra que ICV vol anar més enllà del seu actual espai electoral, tot fent una oferta electoral i  una candidatura  atractiva per a molts votants d’esquerra decebuts de l’actual situació.

Joan Coscubiela és una persona amb un fort sentiment nacional i una clara concepció sobre la necessitat d’acabar amb un model econòmic “desarrollista” i anar cap a un desenvolupament sostenible i respectuós amb l’entorn, i reforçaria dins d’ICV, en aquests difícils moments econòmics i socials, el seu discurs social. Un discurs que sempre havia estat la base de la força de l’antic PSUC i del moviment sindical de les CCOO catalanes. Això és encara més important ara, quan es dona  una pèrdua de referents per part de molts votants d’esquerres davant les polítiques dutes a terme pel Govern de l’Estat.

Altrament en Coscubiela, per la seva trajectòria te un fort coneixement de la realitat de l’Estat, i alhora vinculacions amb molta gent dels àmbits progressistes, en especial de les Illes, dels País València, d’Euskadi i de Madrid, entre d’altres zones.

Una candidatura forta, encapçalada per l’ex-secretari de CCOO de Catalunya, permetria a ICV, consolidar el seu espai electoral actual i atraure a molts dels votants desencantats, abstencionistes o gent que vota en blanc.

Altrament ICV, optant per un candidat que encapçali la llista, que va més enllà de la pròpia organització, i reforçant la coalició amb EUiA, donaria un exemple al conjunt de les forces d’esquerra, ecologistes i progressistes d’arreu l’Estat, al mostrar com es pot configurar un model polític basat en la col·laboració de forces d’esquerra. Camí que ja es va iniciar fa molt de temps i que ara ha de tenir la seva confirmació. La qual cosa podrà servir per referent de futur, en l’àmbit de l’Estat, de la necessitat d’una àmplia coalició de la gent que vol un canvi basat en la justícia social, preservació ecològica i la potenciació d’un model econòmic i social sostenible i el federalisme i el ple respecte als drets nacionals dels pobles de l’estat.

El Parlamento no puede perder la voz de Llamazares

Gaspar Llamazares

nuevatribuna.es |07 Septiembre 2011

No hay duda que en el Congreso de los Diputados la voz de Gaspar Llamazares ha sido una de las más ponderadas y dignas en defensa de los valores democráticos y de progreso.

Y no hay duda que no le ha sido fácil. Cuestionado en su propia formación política de la que fue sustituido como Coordinador General, a pesar de ello, ha representado a IU con dignidad y sin ningún rencor hacia quienes le habían sustituido. Al contrario de lo que podía pensarse, Gaspar Llamazares ha elevado el nivel político de la representación de IU. No hay duda que sin su presencia, un único diputado, IU habría perdido gran parte de su peso político. Porque, que nadie lo dude, el capital de Gaspar Llamazares está  muy por encima al de la formación que representa.

Las intervenciones de Gaspar, hasta en las más criticas o duras, han sido siempre ponderadas y argumentadas. Se nota en sus intervenciones capacidad, corazón e inteligencia propias de una cabeza, como diría mi amigo López Bulla, muy bien amueblada. Cosa que en el Parlamento no es últimamente cosa que prolifere.

Gaspar Llamazares es hoy un valor de la gente de progreso, más allá de su propia formación política. Su propuesta de formar un Frente Amplio de todas las fuerzas de izquierda, ecologistas y progresistas, aunque no prospere, coinciden con el pensamiento de muchos ciudadanos. Su posición en el debate de la Reforma Constitucional fue especialmente brillante, no sólo por lo que expreso, sino por su actuación de buen parlamentario al evitar la componenda que pretendían PPPSOE con Duran-CiU.

Ante la proximidad de las elecciones, algunos de los que en su día precipitaron su caída como máximo responsable de IU, ahora quieren capitalizar a Llamazares. Es singular el deseo expresado por Ángel Pérez, responsable de II Madrid, uno de los que abandonó en su momento a Gaspar, para que vaya como número dos por Madrid detrás de Cayo Lara. ¿Será que Ángel Pérez teme ahora que la presencia de Inés Sabanés, otra “purgada”, con Equo le reste votos y pretende neutralizarlo con la presencia de Llamazares?

Con muy buen criterio, Gaspar Llamazares ya ha expresado su opinión y su deseo de presentarse por Asturias, su tierra natal, donde la gente de IU desea su presencia y donde podrá enfrentarse a la derecha ultramontana de Álvarez Cascos.

Seria bueno que por una vez se respeten los deseos de Llamazares. Y que su voz, representando a sus paisanos, vuelva a poder escucharse en el Congreso de los Diputados. Sin duda seria un regalo para toda la gente demócrata y de izquierdas del estado. No creo que ningún progresista, del perfil que sea, no se sintiera encantado por que Gaspar repitiera como diputado. Lo necesitamos.

Zapatero asesina al PSOE y lo intenta con la izquierda

Zapatero y sus padrinos Merkel y Zarkozy

 

nuevatribuna.es | 05 Septiembre 2011 -

Zapatero no rectifica, al contrario acelera,  con progresión exponencial, sus políticas regresivas, e improvisa más cuanto más se acercan las elecciones.

La reforma “express” de la Constitución es el último y más profundo desaguisado. Y lo es en muchos sentidos. No sólo por lo que significa para el país, sino como ejemplo de cómo funciona la política de los grandes partidos.

ZP ha enterrado de golpe, como debido a una calentura de agosto, el consenso constitucional. Ha demostrado que se trata, bajo su inicial imagen de reformador de izquierdas, de un político de vuelo gallináceo. Ya hace un tiempo dio un giro inexplicable rindiéndose a los mercados y poniendo a nuestra política económica y social al dictado de la Sra. Merkel.

Ahora ha hecho el triple salto mortal hacia la derecha. Repentinamente, de forma improvisada propone una reforma de la Constitución que de golpe la traslada,  desde un espacio de neutralidad  política, al espacio político de la derecha.

No está de más el revuelo que se ha alzado. Las múltiples voces de gente demócrata progresista, no especialmente izquierdista, que se han alzado, en contra de la medida, lo demuestra. Desde Iñaki Gabilondo, hasta Antonio Gutiérrez, pasando por Josep Borrell, Jordi Sevilla, Martín Pallín, Juan José Millás y tantos otros.

Es evidente que la repercusión política institucional ha sido diferente, la pequeña minoría de izquierdas ha dado sentido a su existencia, con un sublime Gaspar Llamazares, en su oposición a la medida. El maquiavelismo de los nacionalistas de derechas que pese a estar de acuerdo deseaban sacar réditos propios. El aplauso unánime del PP, y es que “así se las ponían a Fernando VII”, ZP les hace lo que ellos no se hubieran atrevido a proponer jamás. Y por último el “pesebrismo” del PSOE y sus parlamentarios, con una actitud de vergüenza ajena, y que hace más real que nunca la frase de Alfonso Guerra “el que se mueve no sale en la foto”. El voto unánime de los diputados del PSOE, sólo roto por la gallarda independencia de Antonio Gutiérrez, ha sido el aspecto más bochornoso de toda la representación.

ZP ha llevado al PSOE, y éste se ha dejado, a su suicidio político por décadas, como mínimo como partido de izquierdas. Esperemos que sus numerosos electores de izquierdas sepan extraer consecuencias y no vuelvan a tropezar en la misma piedra de creerse lo de “votar al PSOE que sino vendrá el monstruo de la derecha”. Es que el PSOE en esta legislatura, podemos decir que ha hecho mucho más daño que el que se hubiera atrevido a hacer la derecha, como mínimo no habríamos llegado a una reforma que constitucionaliza conceptos ideológicos de la derecha. Como decía muy gráficamente Juan José Millás en El País del día 2 de setiembre, ZP “le va a hacer a Rajoy el programa de siete legislaturas...”

Y ZP lo ha hecho a la brava. Sin ni siquiera consultar a la almohada. Que decir de alguien que sin encomendarse a ningún órgano de dirección de su partido decide algo tan nimio como es “una Reforma de la Constitución” (?). Lo pacta con el líder de la derecha y lo propone ante el desconcierto de propios y extraños. Pero después de la sorpresa inicial, todos los corderos del PSOE, con más o menos alegría, entran en el redil y dicen “beeee”, es decir si. Toda una lección de democracia interna y de vida política intensa en el PSOE. Digámosle ya “adiós PSOE adiós” desde la orilla izquierda, que te den la bienvenida en la isla del centro o en la orilla de la derecha.

ZP ha despeñado al PSOE y nadie en su partido, con honrosas excepciones, ha sido capaz de indignarse y plantarse, y menos los excelsos fariseos de Izquierda Socialista, que siempre parecen indignarse pero que nunca se concreta en nada.

ZP no sólo gira a la derecha sino que reniega de la propia política independiente de España como Estado. Estamos a lo que dictamine Alemania y Merkel. Y nosotros a obedecer. Todo por miedo a los mercados, pero es que los mercados continuarán siendo insaciables y no se conformarán con una reforma Constitucional. Y mientras, hemos hipotecado la salida futura de nuestro país ligándola constitucionalmente a priorizar la limitación del déficit y la deuda y por tanto a prolongar “sine die” la salida de la crisis.

Y Zapatero no sólo suicida a su partido, sino que con la anticipación de las elecciones dificulta la concreción de una amplia alternativa de las fuerzas de izquierda, ecologista y de progreso, que necesita hoy nuestro país. Con la ayuda y complacencia de algunos de los actores de esta alternativa que anteponen objetivos de partido, como es el caso de EQUO que bajo la presión de los Verdes europeos prefiere ir en solitario, a las necesidades de la ciudadanía de izquierdas que ante la actual situación de excepcionalidad democrática demanda un amplio frente democrático político y social de izquierdas.

Si Pablo Iglesias levantara la cabeza se moriría de vergüenza